El bipartidisme espanyol

Benvolguts amics, avui una mica d'història.

Ja fa temps vaig tenir el plaer de presentar un llibre sobre la Guerra del Francès a Vila-seca. En aquella presentació, les meves paraules, a banda dels pertinents agraïments, foren per recordar l'evolució política de l'estat espanyol en els darrers dos-cents anys.

Mireu, el 1789 representà per França en particular i tota Europa en general, un canvi de dinàmica, de política i de societats. Aquella homes que s'alçaren contra la monarquia autoritària aconseguiren redactar les llibertats de l'home i de les nacions. Des de llavors, els països més avançats econòmica i socialment d'Europa, anaren adoptant, d'una manera o altra, els valors de llibertat, igualtat i fraternitat proposats pels seus contemporanis francesos.

A l'estat espanyol, que intentava separar-se de l'Imperi francès, aquestes idees van esdevenir l'embrió de la Conscitució de Cadis, la primera de tots els habitants de la península. A partir d'aquest moment, el cuquet demòcrata entrà en bona part de la població i la il·lusió per les llibertats personals i col·lectives triomfà en molts territoris.

Acabada la Guerra del Francès, amb el retorn de Ferran VII, moltes d'aquestes idees semblaven separades de l'ordre públic. El rei, criat i crescut en l'absolutisme, no entenia aquestes idees i suposava que eren un perill per la seva persona i el que representava. De fet, el seu regnat, (un dels més nefastos de la història d'Espanya) és una mostra de la divisió que en la societat espanyola s'estava produint entre liberals i absolutistes. Diversos militars es posaven en una banda o altra per aconseguir el favor reial i arbitraven la situació política. Val a dir que aquesta situació degenerà de tal manera que la pròpia monarquia en la figura d'Isabel II hagué de fugir en no poder arbitrar els grups i es proclamà la Primera República. 

Aquest període fou de curta durada, però implicà, encara més, un major coneixement de les idees liberals entre la població, especialment, a les zones del llevant mediterrani. Tot seguit es produí el retorn de la monarquia amb Alfons XII. Amb ell s'ideà una nova forma política, l'alternança de poder entre dos grans partits o formacions, els conservadors i els liberals. Casualment podien realitzar aquesta alternança pels vots emesos (val a dir que votaven fins i tot els morts!) i es repartien el poder i el domini sobre el territori.

Sempre he considerat que les coses no canviaren tant durant el segle XX. Llavors, aquesta alternança, truncada per les dictadures d'inicis de segle, anà canviant de noms i de personatges principals. Cànovas i Sagasta deixaren pas a altres personatges, però la filosofia era la mateix. El país, d'una manera o altra, quedava dividit en dues grans parts: uns conservadors que volien mantenir l'status quo, amb l'ajuda de l'exèrcit, els grans terratinents, i la cúpula de l'Església, i uns liberals que voldrien canvis i s'acostarien a la burgesia urbana, els comerciants i professions liberals. D'altra banda, sorgirien els moviments marxistes i comunistes que agruparien la gran majoria dels obrers i treballadors de diversos sectors. Amb aquesta situació arribaríem a la Segona República, que esdevingué políticament ingovernable per la ceguesa dels que la volien dinamitar i els diversos problemes que l'assetjaven. D'altra banda, la Guerra Civil i la posterior dictadura feixista del general Franco provocaren que dels dos grans grups només els conservadors, i en especial, la branca més dretana, tinguessin el poder durant gairebé quaranta anys.

I després arribà la Transició Democràtica. Moltes vegades s'ha posat com un exemple mundial de transició política, però crec més que es realitzà un perdó general, sense investigar el passat i els crims comesos per unes parts i altres en aquells temps, A partir de llavors, a l'estat espanyol hi han governat, en el govern central, dos partits (tret de l'UCD d'Adolfo Suárez) el Partido Socalista Obrero Español i el Partido Popular. Esquerra i dreta? L'evolució de les idees del segle XIX? Amb una clara alternança donada per vots legals, ara sí que es produeix aquesta alternança. Potser no es produeix d'una manera volguda com al segle anterior, sinó perquè no hi ha altres opcions amb capacitat d'obtenir prou representació al Congrés dels Diputats. I què ens trobem? Doncs amb dues formacions que saben que en un moment o altre els toca governar, i que controlen no sols la vida política, sinó també judicial del país (només cal observar la configuració de Tribunal Suprem i del constitucional). 

Tret de les nacions on tenim partits nacionalistes o independentistes, la majoria dels parlaments autonòmics presenten només representació d'aquests dos partits. A més, ells mateixos es preocupen de pujar el sostre percentual per tenir representació a les cambres, el que dificulta enormement l'entrada de nous grups parlamentaris.

Així doncs, a nivell d'Espanya, tinguem-ho clar que entre socialistes i populars "anda el juego". ningú més pot entrar en aquest club amb veritables esperances de govern i això ens ha de fer pensar en qui ens ha de treure de la crisi que vivim. Si els populars semblaven més útils en els temes econòmics, la seva gestió no sembla contentar gairebé ningú fora dels seus grups afins, i si la sortida són els socialistes, quines propostes i persones presenten? Ens donen garanties de sortir-nos-en? No us produeix certa angoixa pensar aquestes dues opcions a nivell estatal (prometo un article sobre l'evolució catalana)?

                                                 Cánovas del Castillo. Fotografia: www.ariamozart.blogspot.com

                                                  Mateo Sagasta. fotografia: www.foroxerbar.com

                                

Mentrestant, anem passant els dies, esperant que arribin eleccions i es segueixi produint, com si fóssim a finals del segle XIX, el bipartidisme espanyol.

Una Wertada!

Bé, ja han passat uns dies de la presentació i aprovació de la reforma educativa que el ministre espanyol de torn (Sr Wert) ens vol fer empassar.

Mireu, no la podem acceptar de cap manera per molts i molts motius. 

1. Primer de tot, tenim un motiu de país. Catalunya té unes institucions pròpies amb competències cedides i transferides pels diversos governs centrals durant els darrers quaranta anys. Entre les competències transferides hi ha les d'ensenyament. Per tant, qualsevol llei que es vulgui imposar a tot el territori espanyol i que afecti Catalunya, és una imposició, gens democràtica, i que a més, incompleix normes votades pel Parlament de Catalunya i per tant, per la ciutadania catalana.

2. No podem acceptar una llei que incideix contra el principi lògic i intel·ligent de la no separació dels alumnes per llengua a Catalunya. L'èxit de la normalització lingüística ha aconseguit que tots els nostres alumnes acabin els seus ensenyaments llegint, parlant i escrivint en català, castellà, anglès i si volen, una segona llengua estrangera. Mai s'havia separat i mai s'ha de fer per raó de llengua. 

3. No l'acceptem perquè pretén que aquelles famílies que vulguin l'ensenyament en castellà, puguin anar a centres concertats i privats, a càrrec de les minses partides de la Generalitat de Catalunya. I quina barra! Us ho podeu imaginar en un país normal? Que algunes famílies capricioses amb la llengua puguin rebre l'ensenyament a la concertada o privada a càrrec de partides generals? És cert que la concertada rep diners públics (sempre amb un etern debat) però mai s'ha emprat la llengua per impulsar els concerts i la separació d'alumnes.

4. La llengua catalana desapareix com a assignatura troncal, i el mateix passarà amb la història i cultura del nostre país. Si hi pensem, ens trobem en l'horitzó dels anys setanta, fem una passa enrere de quaranta anys, i ens situem en el moment històric en el que el govern del PP actual se sent més còmode. Això no ho podem permetre de cap manera! Al nostre país, els alumnes han de conèixer la nostra història. D'altra banda, com a professor de secundària, puc afirmar que els nostres estudiants estudiem i aprenem la història de tot l'Estat espanyol, des de l'Edat Mitjana, fins l'actualitat.

5. No podem permetre unes avaluacions externes i revàlides organitzades des del govern central. Si tenim capacitat de legislar en matèria educativa, què volen? Examinar-nos a nosaltres? Avui dia, hi ha una prova que pot ser equiparable al que el ministre Wert vol imposar: la selectivitat. Els resultats d'aquesta prova ens mostren que tenim un nivell similar, o en alguns casos, superior a la mitjana espanyola en moltes de les assignatures, fins i tot, en llengua castellana (i això que nosaltres estudiem amb dues llengües a la vegada!). Fer una avaluació externa per a què? No tenim ja les competències bàsiques a sisè de primària i quart d'ESO? Nosaltres seguim fent les nostres...que ja són prou bones.

6. El ministre proposa la creació d'un llistat de centres on es publicaran els resultats d'aquestes avaluacions externes. Per a què? De què serviran? Crearem centres de primera, de segona i tercera? Els nostres resultats de les competències, organitzades pel Departament d'Ensenyament, no els hem publicat mai en cap llista ni ordre! Compte amb el que fem que ens pot petar a les mans!

7. Suprimeix les assignatures d'educació per la ciutadania a tercer i quart d'ESO. Crec que és un error, són assignatures per reflexionar, pensar la diversitat cultural i real que existeix a la nostra societat. Són assignatures per treballar l'actualitat social, política i econòmica i plantejar solucions. Són assignatures que ens permeten realitzar comentaris de text sobre filòsofs i veure quines línies es mantenen en l'actualitat. Finalment, són assignatures que alguns centres les ofereixen en llengua anglesa, per millorar el coneixement oral i escrit d'aquesta llengua.

8. Si es vol millorar la qualitat i els resultats, hi ha molts més aspectes que els proposats pel ministre i segurament, tindríem bons alumnes pel futur: liquidem l'ESO, permetem triar itineraris als catorze anys, incidim en els problemes sobre els alumnes a primària, impulsem l'esforç, animem a les famílies a tenir cura dels seus fills i que facin els deures junts...

9. Sobre el tema de la religió, com a professor que imparteix aquesta matèria, voldria dir que és una assignatura escut i per fer fum. Si us n'adoneu, cada cop que hi ha una reforma, és un dels primers temes dels que es parla. religió sí o religió no. I mentrestant, ens van fer empassar temes molt més importants i més punyents per tota la comunitat educativa. I ningú diu res! Seguim amb el debat sobre una assignatura que ocupa una hora setmanal a secundària (a primer 2h) i en la que, en molts casos, s'analitza el fenomen religiós de totes les cultures, la cultura que se'n deriva i els fonaments religiosos del cristianisme. Em pregunto què té de dolent, però no voldria iniciar aquí un debat. Una assignatures en la que es parla de la transcendència humana i de la relació amb els possibles creadors que cada cultura ha presentat. I, seguint les meves classes, crec que no es pugui dir que es fa catequesi, ja que el lloc inidicat per fer aquesta tasca és la parròquia, sinó més bé, l'anàlisi de la cultura religiosa cristiana, de la que provenen els fonaments d'Europa. De fet, sempre he cregut que s'hauria de crear una assignatura per tot l'alumnat que analitzés les diverses religions, creences i fets culturals que se'n deriven. (Si voleu, un altre dia, dedicaré un article sencer a aquesta qüestió). Comptarà per nota mitjana de beques....doncs com qualsevol altra? I per què no? Igualment ho ha de fer l'alternativa? O és que som estranys en un sistema educatiu i no tenim dret a avaluar els nostres alumnes? Ara bé, com us dic, feixeu-vos en totes les manifestacions prèvies a un nou model educatiu en els darrers quaranta anys, sempre apareix el cavall de batalla de la religió, i mentrestant....

Bé, amics, potser m'he allargat una mica, però són les meves reflexions sobre la reforma Wert. Com acabarà? Esperem que bé per nosaltres, esperem que la Consellera Rigau demostri la fermesa per la que se la caracteritza i ens permeti als catalans i les catalanes continuar estudiant en la nostra llengua i aprenent la nostra història com ens mereixem.

Portada del Diari Ara, del dissabte 18 de maig, l'endemà de l'aprovació de la Llei Wert.

Ara, lluitem, estiguem preparats, s'acosta el juny, el moment de segar, i esperem que tot això sigui vist des del futur, sols com una Wertada!

Un amor als nazis

Mireu, certament tenia un altre tema per parlar, però acabo de repassar la premsa i el tema del retorn al nazisme ja fa massa temps que fa pudor.

Què pretenen? Com es pot entendre que dins d'un Estat, unes parts vulguin derrotar sempre una altra, que unes parts sempre pretenguin acabar amb la cultura i l'esperit emprenedor d'una altra? Podem trobar a Europa casos semblants com els de l'Estat espanyol? És lícit que alguns polítics espanyols acusin els catalans de fer trontollar el país que tant s'estimen, mentre aquests mateixos polítics es dediquen a difamar i destrossar qualsevol empremta catalana? No és evident que atacar Catalunya és atacar els catalans i les catalanes? No és evident que menysprear la cultura catalana és menysprear aquella gent que la tenim? Som persones, Tant de mal fem?

Mireu, com més hi penso, més m'empipo. No és normal que dins d'un estat del segle XXI hi passi això!. I si passa, és perquè no és un estat, és una fal·làcia i més val deixar anar aquella part que tant de mal els fa. És o no és? No ens amaguem i no intentem vendre que van contra una part dels catalans. ho han fet igual en els darrers tres segles, i qui no ho vulgui veure és perquè no llegeix la història, no mira les pedres i no escolta la memòria històrica dels nostres avis.

I també em preocupa que Europa no hi digui res! Com pot ser que el Vell continent, que ha conegut els horrors de la guerra tan sovint i s'erigeix com a baluard de les democràcies més antigues permeti aquest atac continu a tot un poble!

Ja fa massa temps que sento les comparatives dels nostres polítics amb els nazis i amb la persona d'Adolf Hitler. És que no recorden qui era un dels seus amics i a quina part d'aquest estat va beneficiar i a qui va prohibir constantment la seva cultura, llengua i tradicions? 

Ja n'hi ha prou de remoure els anys trenta! És que no veuen en quina situació està tot, i que hi podem fer cap, a situacions extremes com en aquells anys? O és que pretenen tornar-hi!!!! Només des de la ignorància es pot comparar polítics catalans, i si voleu, de tot arreu, amb les atrocitats realitzades pels règims totalitaris dels anys trenta. És que no en vam tenir prou, que els hem de recordar constantment? És que tot s'hi val i la memòria dels milions de persones mortes a la Segona Guerra Mundial no val per res? És que les morts dels Camps de Concentració i Extermini no clamen encara des de les seves cendres, els núvols, les ànimes i les famílies que no trobaren els seus membres?

Considero que és gairebé una blasfèmia recordar aquells personatges sinistres i comparar-los amb polítics actuals. Algú ha parlat mai de separar la població per orígens? algú ha parlat mai d'aturar la democràcia? algú ha parlat mai de prohibir qualsevol mitjà cultural? algú ha parlat mai d'extermini? Doncs de què es parla? 

Ara bé, si volem comparar democràcies amb règims totalitaris, fem-ho tots! Si ens volem veure l'enteniment...prendrem molt de mal! Qui no permet un poble dir el què pensa? Qui no permet que un poble voti el seu camí, de la mateixa manera que ho fan els anglesos amb els escocesos? Allò és una democràcia! Qui intenta ofegar l'economia de la locomotora que porta endavant les exportacions de l'estat espanyol? Qui.......? Algú s'ho ha de fer mirar molt, i potser, evitaran certes comparacions, que al meu entendre són odioses, tendencioses, malintencionades i immorals.

Imatge del reportatge ofert a Telemadrid. 

Tant de record, tant de parlar-ne vigilem, repassem la història, perquè em fa pensar que hi ha massa gent que té ben amagat, un amor als nazis.

Quan se'ns acluquin aquests ulls

Avui no és dels millors dies, m'he trobat superat per la feina a fer i sense recuperar-me per la feina feta. La primavera, noto, cada any m'afecta més negativament i em sento molt i molt cansat. Però tot i això no he volgut deixar d'escriure les meves breus paraules setmanals.

La mort segueix sent un dels grans tabús de la nostra societat. Encara hi ha qui no en parla, qui l'amaga o qui la pensa com quelcom llunyà. Fa uns dies, donant un cop de mà a un amic de batxillerat en parlàvem, perquè forma part del seu temari; i observàvem la munió de propostes que les filosofies, religions i pensaments ens han ofert durant molt de temps. 

Em sento hereu d'una tradició i membre d'una gran família, anomenats cristians. I considero que no hem acabat d'assolir el pensament al voltant de la fi de la nostra vida humana. Potser per això estem tristos, potser per això veiem cares llargues pel carrer. Penso que tots vivim ensimismats en una situació que ens sobrepassa a tots i ens carrega l'ànim. I em pregunto, quins són els nostres problemes? No tenen solució?

Fa dies ho apuntava en una breu sentència del twitter, l'única cosa contra la que no es pot fer res, de cap manera, és la mort. I si considerem el traspàs com l'entrada a la vida eterna, al costat del Pare, i on ens retrobem amb la resta de família i amics, s'esdevé tan terrible com l'hem vist sempre?

Us heu fixat en les celebracions que es realitzen en diferents països quan una persona ens deixa? Realment estan tristos, però ho acompanyen d'un àpat on recorden la persona i la seva ànima. Què ens passa a molta gent? Vivim la mort com quelcom apagat i amagat perquè l'entenem com la fi de tot. I realment és així, és la fi de totes les coses que tenim en el dia a dia, la fi de les amistats que vivim i dels nostres lligams familiars. Per què el missatge escatològic cristià no ha acabat de penetrar en la societat?

Suposo perquè és tan fort l'amor envers els germans que deixem o que ens deixen, que no ens permet assimilar la idea de no tornar-nos a veure.

Sovint, crec que en algun moment hi hem de pensar. No sabem (afortunadament) quan ens arribarà l'hora, no sabem quan traspassarem. Només sabem el que veiem, el que vivim, i per això, és important viure la vida en cada moment. Estimar com mai, ajudar com mai, i intentar ser més bones persones. 

 Sempre he trobat interessant una cançó i una dansa del País valencià, anomenada la dansa del vetlatori. En ella, un pare i una mare vetllen el seu fill. Quin drama! Hi pot haver res pitjor que la pèrdua del fill? No ens ho podem ni volem imaginar!!!! Com diu la cançó, "no ploreu per la criatura, que ha nascut un angelet". És un pensament profund, dur, hereu d'una tradició i d'un pensament religiós, però que sobrepassa la realitat emocional de la persona.

Amigues i amics, avui, en un dia fosc, plujós, només he volgut llençar uns pensaments sobre aquell dia, quan se'ns acluquin aquests ulls.

Do you speak English?

Bona tarda amigues i amics,

Parlem l'anglès? Som capaços de mantenir una conversa amb algú emprant aquesta llengua? Som capaços de llegir un article d'un diari o revista? Crec important que ens ho preguntem. I el mateix amb d'altres llengües, si voleu amb el francès, l'alemany, el rus, l'àrab o el xinès!

D'uns anys ençà tenim uns plans de llengües estrangeres amb objectius i resultats, però què ens havíem trobat anteriorment? 

Recordo que les primeres classes d'anglès que vaig rebre fou a sisè de primària. Era una llengua totalment nova per a mi, i la veritat, no la trobava gaire interessant. Per tant, recordem aquesta dada, els de la generació dels setanta, iniciàvem els nostres estudis de llengües estrangeres als onze i dotze anys! Realment, als vuitanta i part dels noranta, no acabàvem de veure-hi, molts cops, l'interès. Recordo anar a classes en acadèmies i presentar-me a exàmens oficials no per pròpia voluntat. "Estudia anglès fill meu" m'havia de sentir a casa! 

Però he de reconèixer que, d'una manera o altra, m'hi vaig anar aficionant, i durant la llarga estada treballant a turisme a la Pineda, en un supermercat, vaig estar molt agraït a aquests coneixements! 

Ara bé, i després? Doncs us confesso que estic molt a favor de la nova normativa universitària de no donar títols si no es tenen uns coneixements considerables de llengües estrangeres! Ho trobo molt bé!  De fet, quan estudiava història, recordo que ens feien llegir articles en diverses llengües, i era interessant veure com el vocabulari tècnic d'una matèria és molt semblant en moltes llengües. Com hem anat fins ara? Quants presidents espanyols recordem envoltats de traductors perquè no parlaven l'anglès! I així ens ha anat! 

Posteriorment, en la meva etapa a ensenyament li vaig trobar molta utilitat, no tan sols per alguna optativa que em tocà fer, sinó també pels projecte europeus Comenius, als que tant m'he aficionat i dels que tant partidari sóc. Gràcies a l'anglès hem pogut conèixer gent magnífica de l'altra banda del continent, i ha esdevingut la llengua vehicular en les nostres converses amb els amics polonesos dels dos projectes realitzats i, esperem, aviat en un tercer!

Ara bé, hem de reconèixer que quelcom no acabem de fer bé. Ja fa anys que iniciem els estudis d'anglès a infantil (P3-P4-P5). Amb tot, no arribem a tenir el nivell suficient que se'ns demana o no el demostrem. Ens falla l'aprenentatge? Repetim sempre els mateixos conceptes gramàtics? Ens falta la pràctica oral en speaking i listening? Potser si! Potser ens hauríem de dedicar molt més a la conversa que a la gramàtica, però és que tot és molt necessari!

Ens calen més possibilitats de viatjar a Gran Bretanya o fer intercanvis amb altres països europeus emprant l'anglès com a llengua vehicular? Potser sí, però en aquests moments.....Potser hem d'impulsar la pràctica dels penfriends (trobar amics d'altres centres europeus i mantenir correspondència escrita i, si es pot via skype... oral)

Potser ens hem de plantejar deixar de realitzar els doblatges de les pel·lícules del cinema! Potser ens hem de plantejar que els nostres fills vegin els dibuixos animats en anglès, sense traducció!

Són tantes coses! Crec que hem avançat molt des dels setanta-vuitanta (i sort que hem estat un país eminentment turístic) però encara ens resta molt de camí per fer! 

Aprenem cançons amb certa facilitat, però a vegades, no acabem d'entendre el significat. Diuen que una llengua no s'aprèn bé fins que no coneixes les frases fetes, refranys....ens hi dediquem prou? Jo sempre recordo la frase "It's raining cats and dogs" i no gaires més. 

Crec que aquest tren no l'hem de deixar perdre. Si Catalunya vol ser un nou estat, ho ha d'aconseguir, també, des del coneixement, des de l'obertura a Europa amb gent coneixedora de diverses llengües que puguin impulsar les empreses, els intercanvis comercials i l'aprenentatge des del món de l'ensenyament.

Família i escola

Aquesta setmana permeteu-me que parli de la relació que crec que hauria d'existir entre família i escola; i dic hauria d'existir perquè puc demostrar que, en molts casos, no hi és. Val a dir que durant l'actual curs s'han lliurat en tots els centres d'ensenyament catalans la carta de compromís entre els centres i les famílies. Aquest fet va en la línia de les paraules que us voldria dir, però caldrà veure si ambdues parts compleixen tot allò que hi han signat. Voldria dir, també, que l'article d'avui no és fruit de cap mal dia, ni de cap cas concret, sinó un pensament que em ronda després d'uns quants anys d'experiència docent.

Considero inadmissible que els alumnes arribin a classe molts matins sense haver passat per la dutxa, aquell matí o la nit abans. Com pot ser que molts nens i nenes/ nois o noies no tinguin l'hàbit de dutxar-se cada nit? És un hàbit adquirit de la família? És fruit de la crisi econòmica? Sigui el que sigui, entenc que és un valor diari, forma part de la higiene, amb la que podem prevenir moltes malalties. Cal ensenyar-lo a l'escola i sens dubte, posar-ho en pràctica a les nostres llars. Sempre hi ha un dia que podem anar tard, sempre hi ha un dia que la criatura pot fer el ronso! Però prendre's aquesta qüestió i aquesta falta com un costum! I hem de pensar en la difícil situació que posem el nen en realitzar aquesta pràctica! No recordem la crueltat dels petits i joves? Què li faran a aquell que no tingui l'hàbit i la seva roba o ell provoqui olors estranyes? Hi pensem?

I el mateix penso quan un alumne arriba al centre sense el material escolar necessari. És que no hi ha ningú al darrere? Hi ha gent que no controla les bosses, estoigs i motxil·les dels seus fills? I ens ho trobem sovint! I és d'aquelles coses que poden passar una, dues o tres vegades durant un curs....però més? Voleu dir que no és desídia? Voleu dir que no és perquè no ens preocupem prou de les necessitats dels nostres fills a l'escola? 

I acabo amb un altre tema que clama al cel. Aquest any hem iniciat la jornada intensiva a molts centres de secundària del país. Em pregunto, a l'espera dels resultats a finals de curs, quina serà la valoració general que en farem. Els nostres alumnes hauran aprofitat les hores de la tarda per fer els deures? O seguim tenint un bon percentatge d'estudiants que no els fan de manera sistemàtica? Haurà guanyat la batalla la televisió, els jocs d'ordinadors o les xarxes socials? Em pregunto quants pares revisen els deures cada vespre. Quants pares i mares obren la bossa per comprovar que tot s'hagi fet? Quants pares hauran comprovat les agendes escolars (molts cops esdevingudes llarguíssimes cartes d'amor).

I entenc l'enorme feina que tenim els pares i mares. I entenc que hem de fer jornades molt intenses per arribar a finals de mes amb una crisi econòmica que sembla que s'ho menjarà tot.

Ara bé, qui controla els nostres fills i filles? Us imagineu que aquestes tres qüestions tractades avui les tinguéssim superades i no n'haguéssim de parlar? Us imagineu que tots els alumnes portessin els deures fets cada dia? Sembla utòpic! Doncs no ho hauria de ser! Ho hauríem d'aconseguir! 

Parlem sovint de les causes del fracàs escolar, que si els mestres, que si la motivació, que si les retallades, que si el departament, que si la formació, que si la Logse.....però els alumnes estan a classe trenta de les cent seixanta-vuit hores setmanals!!!!! Qui en té cura la resta?

Tinguem-ho clar, si volem que les coses vagin bé, si ens en volem sortir, si creiem en els nostres fills i filles, l'única manera és creure en la unió i la cooperació de la família i l'escola!

A qui matarà aquesta arma?

El dos d'abril de 2013 pot ser una bona data per recordar: L'ONU va aprovar el primer Tractat sobre el comerç de les armes. Cent cinquanta-quatre països hi donaren suport, vint-i-tres països es van abstenir (entre ells, Rússia i la Xina) i tres països hi van votar en contra (Síria, Iran i Corea del Nord). Una bona passa per posar remei a aquest drama mundial. Ara bé, no perdem de vista els països que es van abstenir!

Aquest tractat ha d'evitar que les armes caiguin en mans de terroristes, en grups que puguin cometre abusos de drets humans.... en resum, ha de permetre controlar les armes des de la seva fabricació fins la venda a un estat reconegut pel dret internacional. 

No nego que sigui una gran passa, ara bé, queda lluny de l'ideal. Sempre he pensat que si algú ha de tenir armes, ha de ser l'Estat, a través dels diversos cossos de seguretat i el propi exèrcit, en el cas que n'hi hagi. Ara bé, ens podem imaginar un món sense exèrcits? Qui és el primer que inicia el desarmament? Seguiria tothom, o algun viu aprofitaria per ocupar territoris veïns? No oblidem que, en la línia del temps, les fronteres no són mai estables! Si l'observem, hi trobem països que creixen, que disminueixen, que sorgeixen, que desapareixen....

Deixeu-me també que faci una altra reflexió. Ens podem posar a la pell de la persona que fabrica una arma? i a la pell de l'empresari propietari de la fàbrica? I a la pell del comerciant?

Hem de tenir clara la funció de l'arma: matar. I és aquesta, sense tabús, sense altre tipus d'ús! Quan algú fabrica una arma ha de tenir en compte que serà emprada per matar! A qui? Doncs a qualsevol. Potser al seu fill, quan vagi a la universitat! O potser la seva dona en un supermercat! O potser l'amic de la família, que està en missió de pau en qualsevol país. Tinguem-ho clar, mentre es fa una arma, s'està iniciant la mort d'una persona, sigui al continent que sigui, i sigui de l'edat que sigui.

I el mateix ha de pensar el propietari de l'empresa, i el comercial. S'ho plantejarien si se n'adonessin? No fabriquen caramels, no fabriquen joguines, fabriquen armes, emprades, únicament per matar!

 I no parlem sols d'armes convencionals. Mirem les notícies i ens esgarrifem de pensar que Corea del Nord tingui armes nuclears. I l'Iran, i la vella Europa, i Xina, i Estats Units? Qualsevol arma d'aquestes, ni que sigui en països democràtics o dictadures és un perill. No per un home, sinó per tota la humanitat!

Per tant, permeteu-me que mostri la meva alegria pel tractat aconseguit fa uns dies, però que expressi, també, el malestar per no arribar a la fi de la producció d'armament. Sempre n'hi ha hagut d'armes, en tots els temps i a tot arreu! Però si l'home ha evolucionat, si domina la tecnologia, si és humà, en tots els sentits, té d'altres eines per resoldre els conflictes, especialment, la paraula. Emprem-la!

A qui matarà aquesta arma?

Creats a imatge i semblança

Llegim al Gènesi:

 Déu digué:

--Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.

27 Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Gn 1, 26-27

Voleu dir que ho hem oblidat? O senzillament, com que no creiem o pensem que pertany a l'antigor ja no són valors vàlids?

Tornant a les meves classes. Un dia em vaig posar davant d'un alumne. El vaig posar dret i ens vam mirar als ulls. Tothom estava callat i no sabia quina era la nostra reacció. Tot seguir el vaig fer seure. I vaig iniciar la següent reflexió:

Dos nois es barallen al pati. Dues dones discuteixen acaloradament i acaben insultant-se. Dos homes discuteixen en un partit de futbol i acaben malferint-se. Un home atempta en un metro i produeix desenes de morts. Un nen dispara un home en una guerra al centre d'Àfrica. Un home mira com moren centenars de persones pel petit vidre que el separa de la cambra de gas en un camp de concentració.

I no passa res? Estan fent mal a una persona i no passa res? Per què existeix el mal i hi ha gent que gaudeix fent-ho als seus semblants?

Penso que quan no veiem la persona que tenim davant com una persona, ens veiem capaços de fer-li qualsevol cosa. Si sacralitzéssim la persona, que és imatge de Déu, per tant, participada del Creador, no ens atreviríem mai, mai a tocar aquell que tenim davant. El respectaríem i l'adoraríem, o l'estimaríem, en vocabulari més proper a la nostra societat. 

En el moment que la persona que tenim davant ja no ho és per a nosaltres, podem pegar-la, insultar-la, i fins i tot, fer les atrocitats que acabem d'enumerar fa uns instants. O és que el soldat que degolla una criatura en una guerra té en ment que aquell cos és d'una criatura? No! N'estic segur! Pensa que és quelcom dolent, una bestiola, sense cap mena d'importància! Com creiem que anomenaven els nazis als jueus? No eren persones per a ells! Per això no els feia cap mal ni cap repugnància fer-los tot el que els van fer!

Si estimem el nostre cos, i el valorem, no el sotmetrem a càstigs terribles en forma d'exercici físic desmesurat, ni el mortificarem amb diverses malalties, ni ens permetrà veure els altres com a monstres o com a figures desitjables. Estimar el cos és estimar la persona, sigui la pròpia o l'altra, la que tens davant. Aquella a la que mai tocaries perquè la veus com una persona, com tu mateix, com una criatura realitzada a imatge i semblança de Déu.

Vivim temps difícils, en els que hi ha molts valors per protegir. Hi ha molts interessos creats. Però el més important, és reconèixer-nos i estimar i valorar la persona que tenim davant. Si ho fem, molts problemes, molts abusos, molts atacs, no hi seran!

Per això, a casa o quan sortim al carrer, i ens trobem davant d'algú, mirem-li els ulls, i no oblidem que som Creats a imatge i semblança de Déu.

L'home del segle XXI

Bé, sembla que comença a ser tradició que redacti al blog les paraules que dic a classe, o a l'inrevés, que les classes les deixo escrites en aquests posts setmanals.

Des de fa uns dies, el tema principal d'algunes de les meves classes ha estat: "L'home del segle XXI". De fet, el darrer viatge realitzat a Madrid m'ha servit per reflexionar i corroborar algunes de les paraules explicades als alumnes. 

Davant la situació terrible actual, com és l'home del segle XXI? Doncs, mireu, me l'imagino dalt de la taula, de la cadira, de la casa, de la muntanya, mirant cap avall, observant i essent suportat, sols, per una petita base. Ens trobem amb un home que viu en un risc constant de caure en el buit. És un home que viu sotmès a l'enorme pressió del capital, de la crisi que tot s'ho emporta, i que cerca complicitats per continuar endavant.

Podem observar, també, un ésser que es tanca a si mateix. Fred. Que veu com els murs s'ensorren, però no reacciona, potser, per la por a perdre el seu propi mur, la seva pròpia casa. És un home que no entén el que passa. Llegeix com mai, mira la televisió com mai, però no assimila tota la informació; bona part la rebutja, i bona part la tradueix a paràmetres comprensibles des de la seva òptica personal.

Ens trobem davant una humanitat, especialment a Europa, que crida, com mai, que vol tenir esperances, que creu que viu un segle excepcional, iniciat amb pau al vell continent, fet que no havia succeït en la història de la vella Europa. Del 2000 a ara han canviat moltes coses. De la il·lusió del segle nou i l'esperança en el futur millor, l'home dels moments actual pateix, està preocupat: esmorza, dinar, berena i sopa crisi. 

L'home del segle XXI busca nous referents socials. Segueix aferrat als valors dels equips futbolístics i esportius, en general. Busca també respostes a les preguntes a través de diverses confessions religioses, tot i que cada cop més en entredit, però eficaces per a milions d'humans. És un home que busca nous valors, a mig camí de crear-ne de nous i del retorn a antics valors que havien quedat sepultats per l'opulència i la riquesa dels inicis de segle.

Les famílies del segle XXI han tornat a incloure la paraula "No" al seu vocabulari. Demanen els nens, els pares, les mares, o fins i tot els avis, i ara la resposta a les demandes, acostuma a ser negativa. I en part és bo. És educatiu! És tornar a la sobrietat i al valor de l'esforç per aconseguir les coses. Res és gratuït i s'ha de treballar per tot. La llàstima és que hagi estat la situació actual la que obligui a fer aparèixer aquest mot a les nostres llars.

L'home del segle XXI prega. I ho fa cadascú al seu Déu, sigui el que sigui, de les religions, dels diners, dels esports, de la cultura o de la saviesa. Busca dins seu i intenta combatre la seva solitud amb altres presències. El silenci, la manca de soroll, de música, provoca un pànic insuportable, perquè fa aparèixer el diàleg sincer entre la persona i el seu pensament. Apareixen els monstres, les decepcions, però a vegades, també les esperances i il·lusions.

La criatura del segle XXI busca nous incentius. Busca complicitats amb els amics i coneguts, intentar veure que la situació límit no és personal, sinó social. Cal parlar, i molt, amb els altres, per buscar solucions a situacions desesperades. La suma dels pensaments ens ha de permetre continuar endavant i tornar a redreçar la humanitat d'aquest segle.

Ara bé, hem de dir que hi ha notícies positives. Aquest home del nostre segle coneix la història dels humans anteriors, els camins seguits, bons o no tan bons, però coneix un gran ventall d'actuacions. Hem d'esperar que col·lectiva o individualment l'home actual sàpiga retrobar el seu camí; avançar envers la plenitud, sigui entesa com es vulgui.

Ara bé, hem de recordar aquelles persones que mouen projectes i se'n surten. Hem de pensar que l'home ha passat moments terribles i se n'ha sortit. Creure en les persones, en els que ens envolten, creure que d'aquesta manera, la criatura esdevindrà....l'home del segle XXI.

El segle de la dona!

Benvolguts amics,
 Divendres passat se celebrà el Dia Internacional de la Dona. A l'hemeroteca trobarem fotografies i escrits preparats en aquella ocasió, amb la intenció de posar en valor un dia important per la humanitat, no sols pel sexe femení. Jo aquell dia em vaig afegir, modestament, a la festa expressant una sèrie de reflexions a les meves classes. Intentaré recordar els principals punts que hi vaig tractar i reproduir-los, perquè, amics, ho pugueu llegir des d'aquesta aula virtual.
Divendres feia cent anys que el moviment de dones aconseguí dotar-les del poder democràtic més gran que existeix: el vot. La dona podia, per fi, reflectir el seu interès polític en una papereta. Fins aquell moment era un privilegi masculí, tot i que només en gaudia durant els cent anys anteriors. Era realitzar un camí més cap a la igualtat, cap a entendre la capacitat de raciocini femení igual a la masculina. Però el segle XX també ens permeté avançar en altres aspectes. Especialment a causa de motius bèl·lics, la dona entrà al món del treball. Sempre ho havia fet, d'una manera discreta, a casa. La dona és el pal de paller de casa, qui controla i anima la família a continuar, passi el que passi. Mentre els homes eren al camp de batalla, les dones entraren a les empreses, a la fàbrica, per tot arreu. Especialment, en aquells països immersos en la terrible situació de guerra; d'altres, els que en quedaren al marge, no donaren, encara, aquesta oportunitat a la dona. I en aquest moment fou quan el meu discurs es tornà més greu, amb veu més forta i mirant-me, especialment, les meves alumnes i dient tots els seus noms!

"Vosaltres heu d'estudiar! Heu de tenir l'ESO! heu de continuar estudiant i aconseguir un bon treball! Perquè el treball, el fet de cobrar els vostres propis diners, us farà lliures!

Des de dalt de la cadira, animava les meves alumnes a estudiar, a formar-se i poder aconseguir bons treballs. D'aquesta manera, amb un sou propi, no seran com moltes de les nostres àvies, dependents dels seus homes, estimessin i fossin estimades, o no! Crec que la idea va calar en el seu interior. És important associar aquesta idea del treball, la nòmina i la llibertat. La dona que no pot treballar, que no la deixa l'home, acaba veient la seva llibertat minvada i demanant diners i permís per tot. Que mai, mai, una dona ho hagi de fer! I els vaig parlar també de formació. A la universitat, vora un 65% dels alumnes són dones. Moltes de les notes més altes als nostres centres, pertanyen a alumnes femenines! I com els deia a elles, acabeu de començar! No us deixeu trepitjar, assoliu les quotes més altes de poder i intenteu millorar el món! La dona, els deia, pot ser molt més organitzada i organitzativa! Podem parlar d'una intel·ligència diferent? Vam parlar de dones amb càrrecs importants, i fins i tot de la "mestressa" d'Europa, l'Angela Merkel. Finalment, realitzant una llarga línia del temps mental, aconseguírem veure que en sis milions d'anys que tenim humanitat, només en els darrers cent anys, la dona està aconseguint avançar cap a la igualtat. Quant de temps perdut, però quantes idees i quantes coses per fer!
Ara bé, hem de ser conscient que cal assolir la igualtat en molts aspectes. Encara hi ha molts homes (entre els quals m'hi compto) que no fem gaire feina a casa. Encara hi ha moltes dones que no fan segons quines feines reservades per al sexe masculí. Encara hi ha massa diferència de sous entre homes i dones en moltes empreses. Encara hi ha massa cultures i països en les que la dona queda tancada a casa, fent-se càrrec de la llar i dels nens. Els alumnes em recordaven les seves joguines i com, des de petits, anem educant els infants jugant amb joguines diverses i potser, sexistes. Quants nens demanen als Reis una cuina o una planxa? Quantes nenes demanen als Reis un camió o un taller?

El camí és llarg, però si en cent anys la dona està assolint les quotes que percebem, i seguim avançant en la igualtat, podrem afirmar que el segle XXI serà el segle de la dona!

Què va passar ahir?

No estaria gens malament començar el dia així a classe. A les 9h, quan han entrat tots, el professor arriba i entra en un dels portals de notícies i comença a comentar les principals notícies. Com ho veieu? 

Penso que hauria de ser una activitat de primera hora. Certament, els més puristes de seguir el règim docent i les programacions, pensarien que traiem hores a les seves matèries. Fins i tot, ens podríem plantejar agafar un dia un mitjà català, un de la resta de l'Estat i un escrit en llengua estrangera. D'aquesta manera treballaríem també la competència lingüística! I per què no? Es podria plantejar!

Ara bé, cal tenir clar que s'hi barrejaran totes les opinions, la del docent i la de l'alumnat divers que tenim a les classes. Cal preparar-s'ho una mica per si s'ha d'ampliar algun tema i donar-li diversos enfocaments. Potser em direu que l'opinió del professor prevaldrà massa i que pot influenciar sobre els alumnes? Bé, cada dia en tindran un de diferent, i podran veure com la diversitat d'opinions també és un valor en l'ensenyament i en la societat.

Us imagineu quin seria el resultat durant un curs? Uns alumnes coneixedors de la realitat del moment, tant política, com cultural, religiosa, econòmica i esportiva. Es podrien ampliar molt més els àmbits de conversa i, segurament, donaríem un nou impuls al periodisme. Considero que tindríem uns alumnes coneixedors de la realitat de l'entorn global, capaços d'argumentar, d'escriure articles d'opinió amb idees pròpies i de debatre temes amb criteri propi.

A l'escola o institut, no sols hem d'ensenyar les nostres matèries. Ens hem d'obrir als projectes, al moment, a la notícia i com no, als mateixos sentiments dels alumnes i professors. Recordo un vídeo que ens mostraren fa dos o tres anys en el que un professor d'una escola xinesa treballava l'educació emocional. És tan important! Els professor animava els nens a gaudir de cada moment, de l'alegre i del trist. Per què no en parlem de la mort de l'avi? I de la malaltia de l'àvia? I del sentiment de rebuig? 

Val a dir que en molts centres es fa, i de fet, els tutors (considero uns dels màrtirs del nostre sistema d'ensenyament), en parlen i fan molt bona feina a la hora setmanal que tenen assignada.

Considero que, sense perdre l'extraordinari valor de les matèries, hauríem de procurar que els alumnes, sobretot de secundària, fossin capaços d'entendre la situació del dia a dia, analitzar-la i parlar-ne. Quin nivell de país tindríem! Fem-ho? Jo he tingut l'experiència de practicar-ho amb els meus alumnes d'emprenedoria, i us puc dir que és molt enriquidor, per a ells i per a mi!

Bé, és una idea més d'un professor que aprèn cada dia més de la situació i dels seus alumnes!

Per cert, què va passar ahir?

Fem un cafè?

Cada matí toca el despertador a la mateixa hora. Són les 6.45. Com sempre, el mateix ritual, llevar-se dutxa i afaitar-me (dia sí dia no), vestir-me i tot seguit, un moment important: fer el cafè per a mi i per la Raquel. Aquest és el veritable ritual, fer el cafè. Ella amb llet, jo sol. El plaer de l'olor del cafè em va inundant mentre surt per la cafetera (sigui elèctrica, melita...depèn del dia i de si s'ha espatllat. De fet, en la darrera setmana, hem tingut cafè de tres màquines diferents. Espero que arribi l'estabilitat).

La Raquel baixa les escales, i se que li agrada trobar-se el cafè a taula. És un moment d'urgència, ja que en 10 minuts cal preparar els tuppers del dinar, fer l'esmorzar per prendre, donar de menjar la Nuka, encendre el mòbil per si hi ha missatges del vespre (acostumo a apagar-lo ben d'hora) i fer el cafè. Així que en baixar ella, i seure'ns a taula, és un moment de plaer. És el moment de planejar el dia o recordar quelcom que havia quedat penjat de la nit. És el moment d'encendre la televisió i si tenim sort, no fan els esports i podem veure notícies serioses (tot i que tal i com va tot....)

És el coffe break! El moment del descans.

I aquest ritual es troba a milers de cases. Sigui amb el cafè o amb el te. Cal trobar el moment pel cafè, si cal descafeïnat, perquè pels que en som addictes, quan en prens set o vuit al dia, pot ser dolent, i fins i tot, nociu, especialment a la nit.

Us heu parat mai a pensar en les sensacions quan oloreu el cafè? Quan aneu pel carrer i us acosteu a una cafeteria o a una casa on l'estan fent i s'escapa l'olor per la finestra? En un moment venen molts records....

I el cafè de migdia? a la feina? És el moment de conversar amb els companys. Valorar el matí, l'actitud d'alumnes....però és el nostre moment. És la sensació d'escalfor que entra per la boca, com si la necessitat t'empenyés a realitzar aquesta acció.

I el de la tarda? És el moment de plantejar el que queda del dia i fer una valoració de com han anat les darreres hores. Potser es fa fosc. És el moment de retrobar-se amb amics, al voltant de la tassa, per escoltar experiències o planificar noves aventures. És l'olor, és el gust....estic segur que no és sols els cafè, sinó amb qui te'l prens. És un estil de vida..... Fins i tot, recomanable per aquelles discussions més dures, o amb persones de les que no en tinguis una bona opinió. Fem un cafè junts? Potser, al voltant de la taula, amb la tassa a la mà...les situacions es veuen diferents.

De fet, aquest estil de vida ha creat cafeteries famoses per totes les ciutats. Indrets on es discuteix de tots els temes, d'esports, política, vida social....on homes i dones es troben des de fa temps i conversen. També, si voleu, hi ha aquella taula mig amagada, discreta, en la que aquella estranya parella conversen de manera "mig prohibida".

Ai el cafè. Recordo "A Brasileira", la cafeteria més famosa de Lisboa. Amb aquelles olors, aquella multitud parlant i conversant. Un moment amb la Raquel que no s'oblida, passin els anys que passin. I encara recordo un cafè a la plaça del mercat a Cracòvia, quan el grup passejava i vaig decidir seure tranquil, al Hard Rock. Tot un plaer. I si voleu, el cafè del Costa Cafe, a Gdansk, acompanyat de la Maria i de molta altra gent. Tampoc s'oblida. I a casa, nostra, ahir vaig tenir el plaer de fer el cafè i llegir el diari al Forn Sans, recentment inaugurat. Tot un plaer, us el recomano. I al meu altre poble (no sols el de la feina, sinó on hi tinc grans amics/gues), el cafè al Pujó o a  l'Estrella, un indret peculiar. De fet, ara tanco l'ordinador i hi vaig.

Fem un cafè?

L'home que buscava un tresor

Benvolguts amics, avui no tenia clar de què parlar-vos. Tot i demanar consell, he arribat a casa amb el pensament força ocupat amb altres qüestions i no sabia de què podia escriure.

Just davant de casa, tenim una bateria de contenidors de les escombraries. Allà m'hi he inspirat:

Hi havia una vegada un home que buscava un tresor. Era el més gran, el més bonic, per ell, el més valuós, i aquest valor consistia en què era d'extrema necessitat per aquell individu. La gent l'observaba d'una manera distant, segurament, perquè per la gran majoria, allò no significava res per a ells, i fins i tot, hi havia qui ho llençava. Però el bon home, normalment sol, acompanyat a estones pel seu fill, no parava de buscar per tot arreu aquella cosa tan valuosa.

Permeteu-me que hagi iniciat el post d'avui amb un breu conte inventat uns segons abans, per parlar d'un dels grans drames del nostre moment: la supervivència de molta gent que gira i regira els contenidors, buscant quelcom de menjar o d'alguna utilitat.

Avui, en arribar a casa, he sentit el soroll al costat d'aquest indret, i he vist una persona buscant i remenant. Segurament, com en el conte, per a ell, el que hi haurà allà dins serà el seu tresor més estimat. Segurament no tindrà res més per passar aquell dia i potser, avui, anava sol, i altres cops, realitza la mateixa tasca amb l'ajuda d'algun membre de la família.

Quantes persones anònimes es troben en aquesta situació? Quanta gent cal ajudar en aquests moments i se'ns escapen de les llistes d'ajudes organitzades?

Hi hem de fer front. I crec que, a grans trets, les  coses s'estan fent bé, majoritàriament des del voluntariat de tanta i tanta gent que ha organitzat, des de Càrites, ONG, associacions diverses, ajuntaments, col·laboracions i ajudes per donar un cop de mà als col·lectius més desfavorits. Crec que hem d'estar agraïts a l'enorme tasca que aquests col·lectius realitzen, però cal conscienciar, encara més la gent.

Recordeu la gran Recollida d'aliments celebrada a la tardor-hivern? Potser caldria tornar-la a fer a la primavera. Cal recollir més aliments pel banc d'aliments, i que hi hagi un repartiment ordenat i just. Segurament, en la línia de com s'està fent. 

Caldria organitzar xarxes ciutadanes per poder fer front a aquestes necessitats. Caldria saber quanta gent necessita ajuda en aquests moments i aconseguir fer-los arribar aquests béns per poder subsistir i anar endavant. 

Caldria un gran pacte amb els supermercats i empreses de distribució d'aliments per recollir tots aquells productes que no es venguin amb facilitat per les dates de venciment, i fer donacions a bancs d'aliments a nivell municipal. Cal organitzar, com en molts pobles ja es fa, llistes de famílies que ho passin malament, cridar-les i, de manera ordenada, realitzar el repartiment d'aliments. 

La suma de tots, administració, Església, xarxes de voluntaris, ONG, comerços i empreses d'alimentació ha de permetre que no ens trobem situacions com les que veiem, massa sovint al nostre país.

Aquesta crisi s'ho enduu tot, poques coses quedaran, poques estructures quedaran dempeus, però la solidaritat, aquest valor tan antic, tan cristià, tan musulmà, tan de totes les religions i cultures, ha de poder aconseguir un nou món més equitatiu. 

Així doncs, que poguem explicar als nens una nova versió del conte, inventat, "L'home que buscava un tresor".

Benet XVI inicia un nou camí

El Sant Pare decideix plegar. Aquest podria ser el títol del meu escrit setmanal, però crec que no estaria del tot encertat. Semblaria que indico que abandona tot per qualsevol motiu banal i es dedica a una activitat diferent a l'anterior.

Recordo que el dilluns onze de febrer era a casa, després d'anar a l'escola del Pau a ajudar-los a preparar l'esmorzar. De sobte, tots els mitjans que segueixo van començar a repetir la mateixa notícia, la renúncia de Benet XVI al pontificat. Personalment vaig quedar astorat, no m'ho esperava i no teníem cap antecedent proper.

Ens hem de remuntar al segle XIV per trobar una notícia similar. Hem de recórrer als annals de la història i s'inicien tot un seguit de preguntes, que, gràcies als mitjans de comunicació, aniran tenint les seves respostes en els propers temps. Com signarà, què farà, on viurà, amb qui estarà....

Joseph Ratzinger és, primer de tot, un alemany. Pertany a una cultura pragmàtica i de servei a la causa on es militi. Dins d'aquesta concepció, podem entendre el perquè de la renúncia papal. Ratzinger se n'adona que no té prou força per dur a terme totes les tasques encomanades, veu que no pot ser el cap visible de l'Església i que, per diversos motius, no podrà traslladar-se amunt i avall pertot el món per portar la paraula de Déu i, la seva resposta és dimitir. I, personalment, crec que fa molt bé. Tota persona que no es vegi en cor de fer una tasca que té encomanada hauria de fer el mateix, ja que quan allò que has de fer s'esdevé feixuc, amb el temps, perd l'interès, la seva valoració i els seus bons resultats.

Diuen que el cardenal Ratzinger tornarà a escriure, a delectar-nos amb la precisió de les seves paraules i a la meditació. I per què no? Durant el seu pontificat no ha pogut fer-ho amb l'energia que ho solia practicar anteriorment, i segurament, serà més reconegut pels escrits i per la tasca organitzativa que per altres carismes papals.

Per a mi, serà el papa que va consagrar la sagrada família, serà el papa que vaig veure a l'aeroport de Barcelona quan era a punt d'enlairar-se cap al Vaticà, serà el papa que anà a Madrid i, gràcies a ell, vaig poder conèixer cent cinquanta equatorials que la comunitat de Vila-seca acollírem a les nostres cases. Serà el Papa de qui vaig llegir l'encíclica Déu és Amor, on s'analitza els diversos tipus d'amor entre les persones i la necessitat d'un amor cristià entre persones i cap a Déu.

Recordo els dies previs a la seva elecció i el moment en què acceptà ser successor de Sant Pere, com a cap visible de l'Església i com a bisbe de la ciutat de Roma. Vaig estar al llit uns dies, fruit d'una activitat frenètica entre la feina, un viatge de plaer i l'obertura de la nova botiga, al carrer Comte Sicart. En aquells dies, havia tingut l'honor de ser proclamat cap local del comitè de CDC a Vila-seca. Eren dies de feina, d'entreteniment, però encara tenia present la mort de Joan Pau II. Era el papa de la meva joventut, l'home que havia vist viatjar d'una banda a l'altra i que movia, especialment, masses de joves envers l'Esperit del Senyor. També reconec que ha estat un papa que he conegut més profundament gràcies al descobriment de Polònia, el seu país i els lligams que m'hi han portat quatre o cinc cops en els darrers anys.

Recordo que era al llit, fruit de l'esgotament d'aquells dies, quan s'anuncià que l'ànima de Karol Wojtila havia ascendit al cel. Com a humà, com a creient, no vaig poder aturar les llàgrimes en sentir la notícia i veure les reaccions per tot el món. Era el primer papa que veia morir i a diferència de l'actual, vam poder veure la seva vellesa i malaltia extrema. De fet, si recordem el darrer cop que va saludar des del Vaticà, gairebé no era ell mateix. Karol, l'home que havia esdevingut papa, tornava a la més pura condició humana des de la malaltia i la vellesa. 

I posats a confessar relacions amb el Sant Pare, afirmo que si un home sempre m'ha tingut fascinat per la seva forma de ser i d'actuar, fou Joan XXIII. Òbviament no el vaig conèixer, però cada cop que estic malalt, no me n'estic de veure la pel·lícula de la seva vida. Com si veiés la Raquel renyant-me, estirat al llit, mig plorós, veient els seus anys de pontificat per la televisió. Un home pobre, com ell, realitza la cursa eclesiàstica i ja de gran, rep l'encàrrec de seure a la cadira de Pere. Des d'allí inicia una de les tasques principals de l'Església i celebra les primeres sessions del Concili Vaticà II. Quina energia, però quina bona fe!. El Concili canvià la vida de l'Església en aquells anys, ja que calia obrir-se al món i a les noves qüestions de la societat. 

Com llavors, ara, el nou Sant Pare hauria d'iniciar un procés de reformes per obrir, encara més, l'Església al món, a les societats, al debat entre religions, al suport als més necessitats (Ara tenim una gran oportunitat per mostrar al món l'amor fratern) i demanar perdó i actuar contra casos diversos i deplorables (Val a dir que al mateix Benet XVI va fer un gran pas en demanar que siguin els tribunals civils el que actuïn sobre diversos casos d'abusos a menors apareguts en esglésies d'Irlanda i nord d'Europa). 

Tornant a la pregària, al descans, a la seva activitat intel·lectual preferida, Benet XVI, Joseph Ratzinger, inicia un nou camí. 

I tu, què vols fer?

Hola, sóc el David Melero, i sé parlar i comunicar-me.

Quants cops no ens hem preguntat què sabem fer? Em nego a pensar que hi hagi algú que no sàpiga fer res. Tots sabem fer coses, i tots podem fer-les en el seu grau més excel·lent, només cal trobar el nostre potencial.
Us ho heu preguntat mai? Us heu tancat mai en una habitació a pensar quines són les vostres aptituds i en què sou o podeu ser realment bons?
Potser en això fallem, també, en el món de l'ensenyament. De petits, parlem als nens sobre la descoberta d'un mateix, però ens quedem, sobretot, en l'aspecte físic. Ens falta la dimensió humana fins a darrera instància, ens falta ajudar a descobrir tot el potencial. I un cop el tenim descobert, ens falta explotar-lo i, per què no, viure d'això.
Crec que hauríem de tenir temps per descobrir-nos a nosaltres mateixos i dedicar-nos a autoestudiar-nos per tal de saber fins on podem arribar. I també hem de fer el mateix amb els nostres infants i joves. Per què no deixem de banda, de tant en tant, totes les programacions i descobrim quines són les seves competències i fins on poden arribar? Compte, en el món de l'ensenyament entrem, ara, en les competències bàsiques!!!!
Potser hem d'aconseguir que els nostres joves puguin estar un temps sols, amb música o sense, amb fulls de paper, llapis, colors, ordinador, altaveu, micro, eines diverses, i potser, troben allò que els anima a treballar i una futura intenció d'ofici. Intentem-ho i sortim de l'encarcarament en el que estem situats. Obrim-los al món i deixem que les seves forces interiors eclosionin en ell!
Hem de recordar personatges immortalitzats a la pantalla com Billy Elliot, el jove, fill d'una família minaire anglesa que presenta un excel·lent do per la dansa. En aquella societat força masclista imaginem-nos la situació familiar, enmig de les vagues contra la política econòmica de la senyora Thatcher... finalment, la família, i el pare, principalment, aposten pel nen, que amb el temps, s'esdevé una de les millors figures de la dansa del Royal Ballet britànic. Si aquell nen no hagués pogut desenvolupar aquesta afició, ens hauríem perdut un bon exponent d'aquesta disciplina artística.
Ara bé, ens preguntem, quants nois o  noies no tenen aquesta sort i van perdent les seves capacitats en no ser emprades o censurades? Quants grans músics, artistes, escriptors, pintors, però també de qualsevol altra formació, no perdem perquè insistim en cada casa repetir patrons d'educació existents en el si familiar durant anys i anys? Quants nois no hauran volgut esdevenir advocats i metges i ho han fet per tradició familiar, abandonant altres disciplines en les que haurien pogut excel·lir?
Potser que ens ho plantegem, i quan veiem algun jove, preguntem-li:

I tu, què vols fer?

Si el quadrat té quatre costats, no te'n deixis un, que ja no ho serà!

Recordeu quan, de joves, el deu a l'examen o a l'avaluació apareixia, per a molts, com quelcom inassequible? Era quelcom llunyà, seductor, que et permetia pertànyer al club dels millors, dels envejats, però també dels que representaven una forma de ser i treballar....On queda ara aquest terme? És aquesta la fixació dels nostres alumnes? És aquest el seu objectiu en els estudis? Són els alumnes amb les millors notes els més reconeguts pels companys, pares, professors i societat? 

Què vol dir l'excel·lència? Per a mi, aquest terme indica el màxim objectiu assolible en cada cosa que es realitza o s'emprèn. És el resultat que dóna el màxim esforç, del qual en podem gaudir a nivell individual o col·lectiu.

Hi hem d'anar? Ha de ser el nostre objectiu? És clar que sí, i en tots els nivells. D'aquesta manera és com s'aconsegueix ser competitiu i atraient a noves empreses i idees. De fet, considero que dins del món de l'ensenyament, en els darrers temps ens hem preocupat excessivament per les diversitats fruit de problemes i situacions difícils. Considero que hem de continuar apostant per aquesta diversitat, i cal ajudar a què tothom assoleixi els continguts mínims. Ara bé, què en fem dels que poden estudiar més, dels que volen treballar més o tenen la capacitat per a fer-ho? Crec que s'han de crear uns plans adequats per tal que tothom pugui donar el màxim de les seves capacitats.

Ara bé, l'excel·lència no pot ser només un nombre. No ens podem quedar només amb els de les millors notes. L'excel·lència també és per ser el més competent socialment. Calen persones amb la capacitat organitzativa i de lideratge per emprendre projectes en comú amb d'altres membres de la comunitat. Cal buscar l'excel·lència social i cultural en els pobles, aquelles persones que s'encarreguen de diversos aspectes i caldria donar-los eines perquè la seva feina fos òptima, acceptant que la feina realitzada ja és molt bona. 

Sovint penso que si ens plantegéssim, cada cop que fem una cosa, fer-la de la millor manera possible, tot podria anar millor. Intentem-ho? 

Un país en què la seva gent conegués i practiqués l'excel·lència podria ser capdavanter en molts aspectes i segurament, l'enveja dels seus veïns. Ara bé, aquesta és una actitud, una responsabilitat que es pot ensenyar, però que cal assumir un a un, persona a persona i posar-la en pràctica.

Crec que la situació actual ens demana que ens hi posem; tots, cadascú des de l'àmbit on som i amb voluntat de millorar les coses. Intentem-ho? Llevem-nos i plantegem-nos donar el màxim i intentar arribar a l'excel·lència en cada cosa que fem. 

Ara bé, cal que ho fem tots. Ho hem d'exigir als nostres governants, també. Ho hem d'exigir a qui dirigeixi la nostra vida local i els nostres caps en tots els àmbits professionals. Sense oblidar, que els primers que ens ho hem d'exigir, som nosaltres mateixos.

Si el quadrat té quatre costats, no te'n deixis un, que ja no ho serà!

Res tornarà a ser com era perquè ho podem fer millor.

Avui tornem a la trista realitat de l'atur a casa nostra, sigui a nivell local, del territori, nacional o de tot l'estat espanyol. Tornen a sortir les dades més demolidores i tornem a preguntar-nos per què no aixequem cap. Tornem a entonar diversos mea culpa i tornem a amagar el cap sota l'ala. Tornem a preguntar-nos que passa a ensenyament i què fer amb tants i tants problemes que assolen el nostre país.

Avui n'hem parlat a classe d'emprenedoria, ja que la situació preocupa de manera important els nostres alumnes. Per primer cop en molts anys, cal mirar molt bé abans de plantejar una excursió o sortida. Hi ha moltes famílies que no poden pagar i no podem permetre desequilibrar socialment l'escola-institut.

Ho he dit molts cops i permeteu-me que em repeteixi: vivim una crisi estructural. No és sols del crèdit, no és sols de producció, no és sols d'atur, no és sols de consum.....tots els fonaments del capitalisme ferotge s'estan movent i ens hem d'adonar que res tornarà a ser com era. 

Tenim a Catalunya més de vuit-centes mil persones sense feina i a nivell espanyol, es parla de sis milions. Algú creu que podrem tornar a crear feina i ocupar, almenys, la meitat de tota aquesta gent? Com ho hem de fer? Sens dubte, estic segur, amb els paràmetres actuals....impossible. Hem de canviar moltes coses. 

Com mai, esdevenim un país eminentment de serveis, turístic, però amb un estacionament que preocupa, ja que no es pot treballar tres o quatre mesos i viure'n tot l'any (almenys a Catalunya). Cal buscar nous serveis i noves idees, tot i que he de reconèixer que la temporada turística ja no va del quinze de juny al quinze de setembre. Ha canviat, s'allarga, però potser essent molt més intensa de dijous a diumenge. Cal, doncs, apostar fermament per aquest sector. Cal impulsar el turisme rural, les viles d'interior han d'aprofitar els seus encants històrics, de patrimoni, de vida relaxada, rural...per esdevenir punts d'atracció turística d'aquelles àrees metropolitanes en les que la gent vol relaxar-se i sortir del ritme trepidant del dia a dia. 

Hem de potenciar l'agricultura, i amb ella, el comerç de proximitat, de consumir allò que produeix el veí, a qui li comprem i facilitem la creació de petits comerciants propers i agrícoles. I per què no?

Cal mantenir el ritme de treball i d'exportacions de la indústria a base dels ports catalans. Des del Camp de Tarragona, observem com la nostra química segueix amb bon ritme i gràcies a les exportacions, tenim bones dades econòmiques al territori. Cal impulsar-les, i, com no, disposar d'una bona xarxa de comunicacions que facilitin aquest trànsit de mercaderies (Parlo  del tercer carril per la via cap a Europa, el Corredor del Mediterrani i l'A27 de Tarragona-Montblanc, direcció Lleida i cap a Aragó).

Cal entendre que la construcció no tornarà a salvar l'economia del país, si és que mai ho ha fet o ha creat un mirall que, quan s'ha trencat, ens ha destrossat en pedaços. Es tornarà a construir com abans? Esperem que no. Hem d'entendre que els nous plans urbanístics hauran de ser molt més racionals i buscar l'equilibri entre el pressupost, la realitat final i l'entorn.

Què més hem de fer?

Hem d'entendre que durant molt de temps les xifres d'atur seran molt altes. Hem de veure que el miracle dels seixanta no es repetirà. No tornaran a venir grans empreses a casa nostra mentre vivim el fenomen de la deslocalització i la fugida d'empreses cap al Magreb i Orient. Per què invertir aquí si es pot fer en llocs molt més barats com el Marroc, Hongria o la mateixa Xina?

Ens hem de reinventar, hem de buscar com vendre'ns als inversors i això passa, sens dubte per assolir uns bons nivells de formació. Hem de fer veure als nostres joves la importància dels estudis, del dia a dia, de l'emprenedoria i de l'esforç. Cal estudiar llengües estrangeres per moure'ns per tot el món i que poguem no sols anar a buscar feines fora sinó que empreses estrangeres s'instal·lin a casa nostra i ens hi poguem comunicar sense cap problema. S'ha de potenciar de manera decidida la formació professional dels nostres alumnes i que surtin, als divuit anys, ben formats, coneixent un ofici en el que hi puguin excel·lir.

S'ha de fer que el capital, els diners, tornin a córrer entre les empreses, que puguin ocupar gent i que puguin funcionar sense viure sota l'espasa de Damocles tot el dia. Són les petites i mitjanes empreses les que fan funcionar el país en el dia a dia i no l'abandonen, ja que el seu capital és netament del país. Impulsem-les, donem-les facilitats i que pugin treballar bé i donar treball a gent aturada ben formada.

Cal reinventar-se, però no teòricament, sinó a la pràctica, i no la idea de país, sinó cadascú, ciutadà a ciutadà, família a família i municipi a municipi. La conversió ha de venir des de l'interior, des del convenciment que res tornarà a ser igual i que hem de lluitar per nosaltres, però sobretot, pels que vénen darrera nostre.

Sens dubte, res tornarà a ser com era perquè ho podem fer millor.

Leon Leyson, el darrer supervivent de la Llista de Schindler

Leon Leyson, el darrer supervivent de la famosa Llista de Schindler, ens ha deixat durant els inicis d'aquest 2013. Descansi en pau, i que l'Altíssim et porti al si d'Abraham!

La seva família es traslladà el 1938 d'una petita població del nord de Polònia cap a Cracòvia, la gran ciutat del sud, buscant prosperitat i diners per a poder viure dignament. Però un any després, Alemanya inicià la Segona Guerra Mundial ocupant Polònia. La seva família tingué molta sort, dins de la desgràcia del moment i de l'enorme dificultat que fou sobreviure davant l'horror i el genocidi dels nazis entre el 1939 i el 1945, especialment a Cracòvia, a pocs kilòmetres de la màquina de matar més terrible que mai s'hagi creat: Auschwitz. Mai, enlloc, s'ha aconseguit crear unes xifres tan espantoses de morts amb la ferma voluntat d'aconseguir un únic objectiu: l'extermini.

Afortunadament, la família Leyson no fou traslladada a aquell camp de concentració, sinó a un de proper, el de Plaszow, dirigit pel salvatge Goeth. Ara bé, allà, trobaren un àngel, una persona que (mai se sabrà el veritable motiu) dedicà la seva vida aquells anys a salvar tantes vides com pogué. Una persona que no tingué por de gastar quatre milions de marcs per salvar més de 1200 vides, tot i que també era alemany i com a bon empresari, membre del partit nazi: Oskar Schindler. 

Quan accedim a la llista dels jueus que vivien a Cracòvia, ens apareix en el nombre 69128, acompanyat de la seva família. Va sobreviure gràcies a les bones accions del propietari de l'empresa, situada al carrer Lipowa de Cracòvia (encara es pot visitar) i després de la guerra es traslladà als Estats Units, on exercí de professor, amb la ferma voluntat d'explicar a tothom el que havia viscut durant la seva infància i com el terror es va apoderar d'Europa i es va endur sis milions de jueus durant cinc anys. 

I dins de tot l'horror del moment, de les morts terribles d'infants, dones i homes, trobem una estela del Bé, una persona que creu en les persones, que no veia en aquella gent un exemple de raça decadent, una persona que veu persones! La guerra mostra la cara més terrible dels homes (diuen) però també pot mostrar estels i petits focus de llum. De fet, la llavor que plantar l'Oskar Schindler fou enorme, i d'allí en sorgiren milers de jueus repartits pel món, són els jueus de Schindler, els descendents dels seus "fills".

Quan tens l'oportunitat de visitar el camp de concentració d'Auschwitz per dos cops, te n'adones que és necessària una força vital enorme per contrarrestar una màquina de matar tan perfecte i horrible com aquella. Quan passeges pel camp i observes els arbres, el paviment...només pots pensar en la gent que hi visqué i hi morí. Quan entres a la cambra de gas del Camp 1, se t'atura la respiració. Hi ha quelcom, una força que t'atrau, que et fa pensar en tantes i tantes ànimes que sortiren dels seus cossos en aquell lloc! En tantes esperances perdudes! En tantes il·lusions esvaïdes! En tants records esborrats! I tot seguit, al costat, hi trobes els forns. Sense paraules. No sols el fet de cremar milers i milers de cossos sense parar, sinó quelcom pitjor, l'olor que envaïa el camp i tot un gran territori al seu voltant.

Tot és horror, però hem de tenir voluntat d'explicar-ho, de fer que els nostres alumnes ho coneguin, que sàpiguen on pot arribar l'home quan es deshumanitza i s'esdevé, com mai, un llop per a l'home. Cal que coneguin els perills que acompanyen el racisme, la xenofòbia i la crisi econòmica. Cal que coneguin que després de la crisi del 1929, Europa entrà en una espiral d'odi que portà cap allà, als camps de concentració que hi havia per molts països ocupats.

Però cal que coneguin, també, l'existència de bona gent que, en la seva mesura, intentà ajudar la gent que patia. Els rajos de llum sempre apareixen enmig de la tenebra. És qüestió d'estar ben atents i observar-los. 

Avui amics, he fet un escrit diferent al que us tinc acostumats. Potser tenia ganes de fer-ho i no trobava el motiu. La mort del Senyor Leyson m'ha impulsat a llegir sobre ell i sobre el mateix Schindler. Permeteu-me que acabi amb un document:

1. Document esfereïdor d'un dels jueus de Schindler, referent al tracte als nens:

In Holocaust Testimonies, edited by Joseph J. Preil, the survivor Aaron Schwartz recalls 

Plaszow and the slaughter of the Kracow ghetto:


"When I came to Plaszow the first day, they put me in a group where we were digging 

a huge grave .. they brought in trucks, with children, from infant to twelve years old. 

They were all killed .. when the children were brought in, they were shot, right in that 

grave ..

A little girl, a beautiful blond girl, sat down in the grave, dressed in an Eskimo white fur 

coat, was all bloody, and asked for a little bit of water .. this child swallowed so much 

blood, because it was shot in the neck. And then it started to vomit so terribly. And 

then it lay down and it says, "Mother, turn me around, turn me around." ..

This child did not know what happened to it. It was shot, it was half-dead after it was 

shot. And this child sat down in the grave, among all the corpses, and asked for water .. 

it was still alive. There was no mother, just children brought from the Cracow ghetto.

So this little girl lay down, and asked to be turned around. What happened to it? I do 

not know. It was probably covered alive, with chlorine .. I am sure, because they did 

not give another shot to that girl .."

Bé amics, gràcies per compartir aquests moments i descobrir, plegats, qui fou Leon Leyson, el darrer supervivent de la Llista de Schindler.

2. Banda sonora de la pel·lícula, la Llista de Schindler

3. Imatge de l'entrada del Camp de Concentració, presa el març de 2010.