Toc-Toc! que hi ha algú?

Toc-Toc,que  hi ha algú?

És aquesta la seu de l'entitat? Quants cops heu escoltat o fet aquesta pregunta? I en els darrers temps?

Permeteu-me que dubti dels que diuen que moltes, o en cas seran grans honroses excepcions! 

Mireu, vaig tenir l'honor de presidir una entitat cultural a Vila-seca, i en formo part d'algunes en l'actualitat. D'altra banda, també he tingut l'honor de presidir un comitè local de partit i formo part de l'executiva de la federació del mateix partit. Miri on miri, escolti on escolti, cada cop costa més de trobar gent compromesa amb la societat civil i en les seves entitats.

Hi ha moltes excuses i paraules, d'uns i d'altres. Alguns afirmen que les entitats, siguin on siguin, són presoneres dels polítics i dels partits al govern en aquell indret. Per tal cosa, la gent no hi participa per ideologia. D'altres diuen que les entitats només són plataformes de propulsió dels seus presidents i càrrecs cap a una futura vida política o de negoci personal. D'altres parlen d'activitats poc atractives, antigues, i poc properes a les necessitats i interessos actuals. Per mi, tot són excuses!

La veritat és que a casa s'hi està molt bé! I és veritat! però per què no dir-ho enlloc de buscar excuses? Amb la televisió encesa, amb el portàtil, el mòbil, la beguda o el cafè a la mà, qui té ganes de sortir de casa? Aquesta és la realitat de les coses! No busquem excuses!

És més fàcil la crítica destructiva que les propostes, que atansar-se a les juntes i explicar i proposar projectes. Parlem? N'hi ha que ho han fet el seu eslògan, però ha de ser el de tots!

No parlem de política, parlem dels nostres municipis, les nostres viles, les nostres ciutats i el nostre país. Quant de temps desinteressat hi dediquem? Hi ha molta gent que hi dedica molt i des de l'anonimat aconsegueix millorar el seu entorn d'acció. A tots ells, moltes gràcies pel que féu! Quants membres de comissions de festes, d'entitats culturals, socials, esportives, ampes, consells parroquials, consells de redacció de revistes locals, militants de base....tots treballen pel país, a la seva manera, donant el seu temps, sortint de casa amb l'objectiu de millorar el seu entorn. A ells els hem d'estar agraïts per tot el que fan i de tant en tant, posar-los en relleu i com a valors de l'emprenedoria de la que tant se parla!

No busquem excuses i posem-nos-hi al seu costat. Busquem temps, sempre n'hi ha, no acaparem feines i deixem que tothom hi participi, perquè la societat ho espera i fem que els nostres joves hi participin, que s'ho sentin seu, que hi vegin uns espais per presentar les seves inquietuds i resoldre els seus afers. 

Així doncs, fem córrer la veu, que tothom participi a les entitats del país, només cal fer:

Toc-Toc, que hi ha algú?

Peso més de 100 kg! i què!

Un dels meus grans plaers sempre ha estat la taula. Envoltat de família, amics o companys, gaudint de bones converses, de bons àpats i uns espais idonis per delectar-nos. Els que em coneixeu, sabeu del que parlo i com sempre he gaudit d'aquests moments. 

Aquest curs he tingut la sort de coincidir una hora setmanal amb una persona que m'ha fet canviar i millorar la manera d'aquest gaudi personal. La casualitat de l'horari féu que els divendres pogués esmorzar amb el company i amic Isidre Brufau. Curiosa parella: ell totalment esportista i jo totalment sedentari. Aquells esmorzars de divendres no consistien precisament en una dieta lleugera, però era el nostre moment de trobada.(obvio els que continuadament feia amb la Maria) Fruit d'una bona conversa, l'amic Brufau em recomanà que si volia continuar amb la vida de festes diverses i àpats (si l'economia m'ho permet) havia de fer alguna cosa per compensar. Així doncs, des del dilluns següent, vaig a caminar cada dia (tret dels diumenges i algun dissabte) una hora sencera, la que em permet anar des de casa, fins el cartell que indica l'entrada al municipi veí de Salou, tot passant per l'Avinguda Generalitat i la Via Màxima. Aquesta caminada l'he convertit en tot un plaer personal. De fet, de vacances, llevar-se a les set del matí és dur, però tinc una hora per pensar i escoltar la música que m'agrada mentre faig aquest entretingut esport. D'altra banda, he descobert moltes coses i persones interessants: el matrimoni que passeja la fura, amics comerciants que ens retrobem al matí, amics desconeguts i ara saludats, algú que cada matí em pita des del cotxe....tota una experiència.

De fet, en cap moment m'he posat damunt la bàscula, però familiars i amics reconeixen que la roba ja no apreta. Per tant, quelcom deu funcionar. També us he de reconèixer que la proposta de l'Isidre no era per aprimar-me, sinó per a poder mantenir el nivell de gresca. Ara bé, si ho aconseguim, doncs perfecte!

Perquè sobre dietes, crec que podria escriure un llibre. He passat per tot tipus de dieta, i el pitjor és que abans de començar, ja tenia el fracàs assegurat. Com podia menjar uns dies quelcom que no menjo mai? Òbviament, quan abandonava el metge i tornava als meus menús, tenia l'efecte acordió assegurat. Recordo una noia que em punxava i em feia massatges. Jo pensava que si som més del 90% aigua, potser seria la forma de buidar la panxa. Un noi em feia acupuntura i em posava música relaxant. Recordo que hi feia unes dormides esplèndides, però no aconseguia resultats. A banda de pastilletes, pòcimes i teràpies vàries, tots em recomanaven el verd, la fruita... tot allò que no ho menjo mai. 

Amb el temps, m'adono, que el millor règim o dieta és el que et fas tu mateix. Primer creu-t'ho, després, menja menys quantitats, i sobretot, fent cas a l'amic Isidre, fés quelcom d'esport perquè el cos t'ho agrairà. I si no, sigues molt feliç!

En busca d'emprenedors

Quins dies! llegim i llegim; escoltem i escoltem, veiem i veiem, i només trobem notícies nefastes, sobretot dins del món econòmic. Són els temps en els que vivim, els temps que ens toca viure i treballar. 

No pot ser que deixem als nostres fills un món pitjor que el que vam rebre. En cap generació ha passat. Fins i tot, després de les funestes guerres del s.XX, les següents generacions retrobaren la pau i el creixement que necessitaren. Estic d'acord que en els darrers anys, hem viscut molt per sobre de la realitat. Hem consumit, gastat, destrossat, cremat, i ara, toca pagar el beure. I com el pagarem!?

Si us dic la veritat, creia que un govern del PP podia ordenar econòmicament l'estat espanyol del desordre que en ZP&company havien deixat. Sempre havíem pensat que la dreta espanyola sabia gestionar millor l'economia en temps de crisi per tal que després vingués l'esquerra i s'ho gastés (tal i com ha passat en els darrers temps). Però ara, aquest govern no sap ni per on va. I el pitjor! ho sap perquè els ho dicten des d'Europa i aquí, callen la meitat de les notícies que tenen. Per què no diuen tota la veritat? Per què no surt en Rajoy i ens diu quina és la realitat de la situació i les sortides que hi ha? 

No ho fa en Mas? Crec que podem pensar el que volguem, però el govern de la Generalitat, i el seu president, al capdavant, han sortit més d'un cop a la palestra a explicar a tots els mitjans quina és la nostra situació. Aquest és un fet, President Mas, que l'honora. D'altres encara s'amaguen o ja estan de senadors a Madrid.

El que més em preocupa de tot és que només sentim parlar d'ajustaments (retallades), debatim sobre el personal públic i si cal retallar càrrecs, però ningú parla de creixement, de crear empresa i riquesa per sortir-nos-en. Tinc esperança que la nova assignatura sobre Emprenedoria, que impartirem el proper curs als centres educatius serveixi en aquesta línia. Cal buscar nous emprenedors, gent que es vulgui comprometre amb el país aixecant cada matí la persiana del seu negoci i contracte dos, tres, cinc o deu treballadors. Això és el que ens farà sortir de la crisi! Estic d'acord que cal ajustar els pressupostos de les administracions, però cal crear empreses, que són les que contracten treballadors, que paguen els seus impostos i gasten per crear més producció.

L'amic colomí Toni Rius em recorda que no hem de créixer, especialment de manera desmesurada. Cal repartir el que tenim, crear un nou ordre d'intercanvi. _Hi estic totalment d'acord, i el teu model, bé el vostre, bé, el nostre, serveix per bona part del nostre país, però dubto de la seva eficàcia a les grans ciutats. Aquí cal buscar-ne de nous. Em fa patir quan veig que tenim a Catalunya uns 600.000 aturats.

Si dividim aquesta quantitat per 10 treballadors que pot tenir una mitjana d'empreses, ens dóna l'esfereïdora quantitat d'empreses que hem de crear per acabar amb aquest fenomen a casa nostra. Fa molts dies que em ronda pel cap, i cada cop ho trobo més difícil. Podem trobar 60.000 empreses que es vulguin crear, o invertir al nostre país per donar treball aquests aturats? Creieu-me, fa dies que això em provoca angoixa. No sé, però és un pensament molt personal.

Aquest, per mi, és el veritable problema del moment! Quants cops no he pensat que qui ara té feina la mantindrà i qui no en tingui, és difícil que en trobi! Per què? No pot ser que el nostre país caigui en aquest error! 

Només hi ha unes poques solucions:

1. Reactivem el crèdit a les empreses, especialment a les mitjanes i petites, les nostres, les que poden crear riquesa i treball.

2. Formem els nostres joves i persones a l'atur de cara a ser útils en aquestes noves empreses.

3. Ajudem aquestes empreses econòmicament, baixant-los els impostos, donant-les-hi facilitats de pagament. Recordo la proposta del grup de CiU al congrés on es demanava que només el pagués l'IVA de les factures pagades.

4. Donem assessorament als autònoms per engegar la seva aventura econòmica i no els convertim en les bosses de sang de les que s'alimenten les sangoneres de l'administració i de l'estat.

5. Busquem noves destinacions als nostres productes i impulsem el comerç cap a l'exterior, a nous mercats.

Aquest ha de ser el gran objectiu dels governs: ajudar a crear empresa per crear feina! 

Ara per ara, la situació és nefasta. No sols s'ajuda, sinó que es posen traves i traves a aquestes empreses. Amb el nou IVA, molts autònoms i petits comerços tancaran les portes. Més gent a les llistes de l'atur. La roda, cada cop més lenta!

Sobre Rescats de 100 donzelles i fires medievals

Bé, ja s'ha acabat! Magnífic, entranyable, preciós, gran, espectacular..... molts i molts adjectius podem donar al cap de setmana que a Vila-seca hem viscut. La causa és una llegenda, i l'efecte, la unió de més de 200 persones sobre l'escenari i molts més col·laborant en la fira medieval pel carrer. Sens dubte, ha valgut la pena!!!
El Rescat de les 100 donzelles és una llegenda medieval que uneix Vila-seca amb la vila de Bagà, al Berguedà. L'any vinent farà dues dècades de la signatura del conveni de l'agermanament, tot i que els contactes i les primeres trobades s'havien realitzat anteriorment. Sens dubte, l'experiència és molt i molt positiva. Molt vila-secans hem tingut el plaer de visitar la vila medieval del Berguedà, on sempre hem estat acollits amb tracte exquisit. El mateix crec que poden dir els nostres amics, quan han estat rebuts a la Costa Daurada.
La història ens uneix, perquè tota llegenda té una part històrica, i tot fa pensar que el vell camí ramader que anava des de les terres pirinenques fins la mar, hauria estat el camí emprat pel botí que s'havia de lliurar als reis musulmans del sud peninsular. Per tant, passés el que passés, en podríem trobar entorn l'indret on es retrobaren els integrants d'aquest botí (siguin donzelles, cavalls, vaques....) amb els cavallers Galceran i Santcení.
La llegenda és molt bonica, i de fet, entronca amb moltes de la nostra tradició mediterrània, fins i tot, ens recorda la del famós Minotaure, i la mateixa de Sant Jordi, on el drac, o qualsevol bèstia, s'alimentava de donzelles i joves. En aquest cas, les 100 donzelles han de ser lliurades per alliberar el seu senyor.... parlem, doncs, d'un sacrifici més.
Poques vegades es veu tanta i tanta gent passejant per Vila-seca. De fet, em van recordar dates com les de la Música al Carrer, la Diada de Reis, o el Cós de Sant Antoni (quan es feia a la parada del castell). Això és símbol del gaudi col·lectiu, de les ganes de passar-s'ho bé i poder gaudir d'una estona fantàstica amb un gran ambient, un bona festa i perquè no, unes pastetes, o un bon tros de xai.
Cal felicitar els comerciants locals per la iniciativa de la fira medieval. És una gran iniciativa, més si tenim en compte que hi havia força parades de comerç local. Ara bé, no podem afluixar i en un futur, cal que cada cop hi hagi més comerciants de Vila-seca que aprofitin l'esdeveniment, vestits medievals, i ens presentin els seus productes.
I permeteu-me felicitar també totes les entitats municipals que han participat a la festa: Casal de Dones, grup de Teatre la Tramoia, la Coral Nova Unió, l'Esbart Ramon d'Olzina, la Colla de Gegants i Grallers de Vila-seca... . i tants i tants voluntaris que han participat en la representació. La unió fa la força, i la il·lusió col·lectiva per un esdeveniment en garanteix l'èxit. Sota la tutela del Jaume i l'Eli hem aconseguit un nou èxit en la nostra representació. Entre els dos dies, més de 1500 persones revisqueren la llegenda del Rescat i tornaren a casa astorats pel que havien vist.

Hi ha hagut tantes emocions! tants moments bonics! que un dia després, tot i estar esgotats i haver recollit el menjador medieval, les nostres oïdes encara escolten la música medieval, i els nostres ulls encara creuen veure algun falcó volant pel carrer Comte de Sicart.
Crec que podem estar molt i molt contents de com ha anat tot, i ens ha de servir de lliçó, de valorar la importància de treballar plegats en projectes engrescadors. Junts, ho podem fer tot!
Enhorabona!

El foc, un turista nociu que ens visita cada estiu

El foc és quelcom que sedueix, que encanta, només cal mirar-lo, estar-hi una estona fixa observant la llar de foc, i quedes endormiscat, pensatiu i relaxat. 

El foc és quelcom que salvà l'espècie humana des de dos vessants: poder escalfar-se durant la darrera glaciació i poder escalfar la carn o el peix acabats de caçar o pescar.

El foc és símbol de fesa, de foguera, però també de bruixeria, de dimonis i d'infern. Tot ho crema.

Vivim en un país àvid de turistes, de gent que ens visita cada estiu, principalment, aprofitant les altes temperatures i les magnífiques platges que la costa mediterrània ofereix. Però entre els visitants, n'hi ha un que no falla: els incendis d'estiu. Provocats o no, hi són. Molts són naturals, després de tempestes.... però sembla que una part molt important (possiblement majoria) són provocats. 

I per què? El senzill fet de llençar la resta de la cigarreta per la finestra del cotxe pot provocar un incendi. De fet, m'hi vaig trobar a finals de curs  a la mateixa C-14, a prop de Montblanc. També et trobes aquests excursionistes que decideixen fer una petita barbacoa enmig del bosc (com si no coneguessin el perill i les experiències prèvies!). I després, com qui res, arrenca el cotxe i fuig, que no et cremis!!! Aquests provoquen focs per ignorància, però aquesta ignorància pot resultar molt cara i mortal.

Després tenim els que jo anomeno els assassins de la humanitat. Gent que s'hauria d'enfrontar a Alts Tribunals per cremar els nostres boscos de manera conscient i delectant-se mentre ho fan. Qui pot ser capaç d'encendre el bosc i gaudir mentre es carrega la natura, vegetació, animals i potser, persones? Doncs aquests també hi són, i contra aquests ha de caure la justícia. Començant pel seu patrimoni i la presó. Ells es carreguen el patrimoni de la vila, o el país, doncs que lliurin el seu! 

No són conscients del que fan? Ahir vèiem com un bomber, una persona al servei del país, ens deixava quan s'estavellava la seva avioneta. Això no es pot permetre. I els que moriren sota les seves mantes a la Terra Alta, i els de Guadalajara, i tants i tants...! Ells són veritables herois. Intenten salvar vides i patrimoni natural i hi donen la vida! Com pot mirar el que encén el foc els ulls de la vídua o dels fills d'aquell que ha mort intentant-lo apagar? 

Quants diners s'ha de gastar l'administració en campanyes de sensibilització?

Crec que només cal tenir seny, només cal ser persona i estimar-te els altres i l'entorn que t'envolta. Sempre em queda a la memòria les paraules del President Pujol quan ens deia "per estimar-vos el país, estimeu-vos també la pols dels camins". Tot aquell que destrossa un bosc, no s'estima el país, no n'és digne i ha de rebre la seva sentència. Potser calen lleis més dures.

Mentrestant, el bosc crema.... i un turista nociu ens visita cada estiu.