Creats a imatge i semblança

Llegim al Gènesi:

 Déu digué:

--Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.

27 Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Gn 1, 26-27

Voleu dir que ho hem oblidat? O senzillament, com que no creiem o pensem que pertany a l'antigor ja no són valors vàlids?

Tornant a les meves classes. Un dia em vaig posar davant d'un alumne. El vaig posar dret i ens vam mirar als ulls. Tothom estava callat i no sabia quina era la nostra reacció. Tot seguir el vaig fer seure. I vaig iniciar la següent reflexió:

Dos nois es barallen al pati. Dues dones discuteixen acaloradament i acaben insultant-se. Dos homes discuteixen en un partit de futbol i acaben malferint-se. Un home atempta en un metro i produeix desenes de morts. Un nen dispara un home en una guerra al centre d'Àfrica. Un home mira com moren centenars de persones pel petit vidre que el separa de la cambra de gas en un camp de concentració.

I no passa res? Estan fent mal a una persona i no passa res? Per què existeix el mal i hi ha gent que gaudeix fent-ho als seus semblants?

Penso que quan no veiem la persona que tenim davant com una persona, ens veiem capaços de fer-li qualsevol cosa. Si sacralitzéssim la persona, que és imatge de Déu, per tant, participada del Creador, no ens atreviríem mai, mai a tocar aquell que tenim davant. El respectaríem i l'adoraríem, o l'estimaríem, en vocabulari més proper a la nostra societat. 

En el moment que la persona que tenim davant ja no ho és per a nosaltres, podem pegar-la, insultar-la, i fins i tot, fer les atrocitats que acabem d'enumerar fa uns instants. O és que el soldat que degolla una criatura en una guerra té en ment que aquell cos és d'una criatura? No! N'estic segur! Pensa que és quelcom dolent, una bestiola, sense cap mena d'importància! Com creiem que anomenaven els nazis als jueus? No eren persones per a ells! Per això no els feia cap mal ni cap repugnància fer-los tot el que els van fer!

Si estimem el nostre cos, i el valorem, no el sotmetrem a càstigs terribles en forma d'exercici físic desmesurat, ni el mortificarem amb diverses malalties, ni ens permetrà veure els altres com a monstres o com a figures desitjables. Estimar el cos és estimar la persona, sigui la pròpia o l'altra, la que tens davant. Aquella a la que mai tocaries perquè la veus com una persona, com tu mateix, com una criatura realitzada a imatge i semblança de Déu.

Vivim temps difícils, en els que hi ha molts valors per protegir. Hi ha molts interessos creats. Però el més important, és reconèixer-nos i estimar i valorar la persona que tenim davant. Si ho fem, molts problemes, molts abusos, molts atacs, no hi seran!

Per això, a casa o quan sortim al carrer, i ens trobem davant d'algú, mirem-li els ulls, i no oblidem que som Creats a imatge i semblança de Déu.

L'home del segle XXI

Bé, sembla que comença a ser tradició que redacti al blog les paraules que dic a classe, o a l'inrevés, que les classes les deixo escrites en aquests posts setmanals.

Des de fa uns dies, el tema principal d'algunes de les meves classes ha estat: "L'home del segle XXI". De fet, el darrer viatge realitzat a Madrid m'ha servit per reflexionar i corroborar algunes de les paraules explicades als alumnes. 

Davant la situació terrible actual, com és l'home del segle XXI? Doncs, mireu, me l'imagino dalt de la taula, de la cadira, de la casa, de la muntanya, mirant cap avall, observant i essent suportat, sols, per una petita base. Ens trobem amb un home que viu en un risc constant de caure en el buit. És un home que viu sotmès a l'enorme pressió del capital, de la crisi que tot s'ho emporta, i que cerca complicitats per continuar endavant.

Podem observar, també, un ésser que es tanca a si mateix. Fred. Que veu com els murs s'ensorren, però no reacciona, potser, per la por a perdre el seu propi mur, la seva pròpia casa. És un home que no entén el que passa. Llegeix com mai, mira la televisió com mai, però no assimila tota la informació; bona part la rebutja, i bona part la tradueix a paràmetres comprensibles des de la seva òptica personal.

Ens trobem davant una humanitat, especialment a Europa, que crida, com mai, que vol tenir esperances, que creu que viu un segle excepcional, iniciat amb pau al vell continent, fet que no havia succeït en la història de la vella Europa. Del 2000 a ara han canviat moltes coses. De la il·lusió del segle nou i l'esperança en el futur millor, l'home dels moments actual pateix, està preocupat: esmorza, dinar, berena i sopa crisi. 

L'home del segle XXI busca nous referents socials. Segueix aferrat als valors dels equips futbolístics i esportius, en general. Busca també respostes a les preguntes a través de diverses confessions religioses, tot i que cada cop més en entredit, però eficaces per a milions d'humans. És un home que busca nous valors, a mig camí de crear-ne de nous i del retorn a antics valors que havien quedat sepultats per l'opulència i la riquesa dels inicis de segle.

Les famílies del segle XXI han tornat a incloure la paraula "No" al seu vocabulari. Demanen els nens, els pares, les mares, o fins i tot els avis, i ara la resposta a les demandes, acostuma a ser negativa. I en part és bo. És educatiu! És tornar a la sobrietat i al valor de l'esforç per aconseguir les coses. Res és gratuït i s'ha de treballar per tot. La llàstima és que hagi estat la situació actual la que obligui a fer aparèixer aquest mot a les nostres llars.

L'home del segle XXI prega. I ho fa cadascú al seu Déu, sigui el que sigui, de les religions, dels diners, dels esports, de la cultura o de la saviesa. Busca dins seu i intenta combatre la seva solitud amb altres presències. El silenci, la manca de soroll, de música, provoca un pànic insuportable, perquè fa aparèixer el diàleg sincer entre la persona i el seu pensament. Apareixen els monstres, les decepcions, però a vegades, també les esperances i il·lusions.

La criatura del segle XXI busca nous incentius. Busca complicitats amb els amics i coneguts, intentar veure que la situació límit no és personal, sinó social. Cal parlar, i molt, amb els altres, per buscar solucions a situacions desesperades. La suma dels pensaments ens ha de permetre continuar endavant i tornar a redreçar la humanitat d'aquest segle.

Ara bé, hem de dir que hi ha notícies positives. Aquest home del nostre segle coneix la història dels humans anteriors, els camins seguits, bons o no tan bons, però coneix un gran ventall d'actuacions. Hem d'esperar que col·lectiva o individualment l'home actual sàpiga retrobar el seu camí; avançar envers la plenitud, sigui entesa com es vulgui.

Ara bé, hem de recordar aquelles persones que mouen projectes i se'n surten. Hem de pensar que l'home ha passat moments terribles i se n'ha sortit. Creure en les persones, en els que ens envolten, creure que d'aquesta manera, la criatura esdevindrà....l'home del segle XXI.

El segle de la dona!

Benvolguts amics,
 Divendres passat se celebrà el Dia Internacional de la Dona. A l'hemeroteca trobarem fotografies i escrits preparats en aquella ocasió, amb la intenció de posar en valor un dia important per la humanitat, no sols pel sexe femení. Jo aquell dia em vaig afegir, modestament, a la festa expressant una sèrie de reflexions a les meves classes. Intentaré recordar els principals punts que hi vaig tractar i reproduir-los, perquè, amics, ho pugueu llegir des d'aquesta aula virtual.
Divendres feia cent anys que el moviment de dones aconseguí dotar-les del poder democràtic més gran que existeix: el vot. La dona podia, per fi, reflectir el seu interès polític en una papereta. Fins aquell moment era un privilegi masculí, tot i que només en gaudia durant els cent anys anteriors. Era realitzar un camí més cap a la igualtat, cap a entendre la capacitat de raciocini femení igual a la masculina. Però el segle XX també ens permeté avançar en altres aspectes. Especialment a causa de motius bèl·lics, la dona entrà al món del treball. Sempre ho havia fet, d'una manera discreta, a casa. La dona és el pal de paller de casa, qui controla i anima la família a continuar, passi el que passi. Mentre els homes eren al camp de batalla, les dones entraren a les empreses, a la fàbrica, per tot arreu. Especialment, en aquells països immersos en la terrible situació de guerra; d'altres, els que en quedaren al marge, no donaren, encara, aquesta oportunitat a la dona. I en aquest moment fou quan el meu discurs es tornà més greu, amb veu més forta i mirant-me, especialment, les meves alumnes i dient tots els seus noms!

"Vosaltres heu d'estudiar! Heu de tenir l'ESO! heu de continuar estudiant i aconseguir un bon treball! Perquè el treball, el fet de cobrar els vostres propis diners, us farà lliures!

Des de dalt de la cadira, animava les meves alumnes a estudiar, a formar-se i poder aconseguir bons treballs. D'aquesta manera, amb un sou propi, no seran com moltes de les nostres àvies, dependents dels seus homes, estimessin i fossin estimades, o no! Crec que la idea va calar en el seu interior. És important associar aquesta idea del treball, la nòmina i la llibertat. La dona que no pot treballar, que no la deixa l'home, acaba veient la seva llibertat minvada i demanant diners i permís per tot. Que mai, mai, una dona ho hagi de fer! I els vaig parlar també de formació. A la universitat, vora un 65% dels alumnes són dones. Moltes de les notes més altes als nostres centres, pertanyen a alumnes femenines! I com els deia a elles, acabeu de començar! No us deixeu trepitjar, assoliu les quotes més altes de poder i intenteu millorar el món! La dona, els deia, pot ser molt més organitzada i organitzativa! Podem parlar d'una intel·ligència diferent? Vam parlar de dones amb càrrecs importants, i fins i tot de la "mestressa" d'Europa, l'Angela Merkel. Finalment, realitzant una llarga línia del temps mental, aconseguírem veure que en sis milions d'anys que tenim humanitat, només en els darrers cent anys, la dona està aconseguint avançar cap a la igualtat. Quant de temps perdut, però quantes idees i quantes coses per fer!
Ara bé, hem de ser conscient que cal assolir la igualtat en molts aspectes. Encara hi ha molts homes (entre els quals m'hi compto) que no fem gaire feina a casa. Encara hi ha moltes dones que no fan segons quines feines reservades per al sexe masculí. Encara hi ha massa diferència de sous entre homes i dones en moltes empreses. Encara hi ha massa cultures i països en les que la dona queda tancada a casa, fent-se càrrec de la llar i dels nens. Els alumnes em recordaven les seves joguines i com, des de petits, anem educant els infants jugant amb joguines diverses i potser, sexistes. Quants nens demanen als Reis una cuina o una planxa? Quantes nenes demanen als Reis un camió o un taller?

El camí és llarg, però si en cent anys la dona està assolint les quotes que percebem, i seguim avançant en la igualtat, podrem afirmar que el segle XXI serà el segle de la dona!

Què va passar ahir?

No estaria gens malament començar el dia així a classe. A les 9h, quan han entrat tots, el professor arriba i entra en un dels portals de notícies i comença a comentar les principals notícies. Com ho veieu? 

Penso que hauria de ser una activitat de primera hora. Certament, els més puristes de seguir el règim docent i les programacions, pensarien que traiem hores a les seves matèries. Fins i tot, ens podríem plantejar agafar un dia un mitjà català, un de la resta de l'Estat i un escrit en llengua estrangera. D'aquesta manera treballaríem també la competència lingüística! I per què no? Es podria plantejar!

Ara bé, cal tenir clar que s'hi barrejaran totes les opinions, la del docent i la de l'alumnat divers que tenim a les classes. Cal preparar-s'ho una mica per si s'ha d'ampliar algun tema i donar-li diversos enfocaments. Potser em direu que l'opinió del professor prevaldrà massa i que pot influenciar sobre els alumnes? Bé, cada dia en tindran un de diferent, i podran veure com la diversitat d'opinions també és un valor en l'ensenyament i en la societat.

Us imagineu quin seria el resultat durant un curs? Uns alumnes coneixedors de la realitat del moment, tant política, com cultural, religiosa, econòmica i esportiva. Es podrien ampliar molt més els àmbits de conversa i, segurament, donaríem un nou impuls al periodisme. Considero que tindríem uns alumnes coneixedors de la realitat de l'entorn global, capaços d'argumentar, d'escriure articles d'opinió amb idees pròpies i de debatre temes amb criteri propi.

A l'escola o institut, no sols hem d'ensenyar les nostres matèries. Ens hem d'obrir als projectes, al moment, a la notícia i com no, als mateixos sentiments dels alumnes i professors. Recordo un vídeo que ens mostraren fa dos o tres anys en el que un professor d'una escola xinesa treballava l'educació emocional. És tan important! Els professor animava els nens a gaudir de cada moment, de l'alegre i del trist. Per què no en parlem de la mort de l'avi? I de la malaltia de l'àvia? I del sentiment de rebuig? 

Val a dir que en molts centres es fa, i de fet, els tutors (considero uns dels màrtirs del nostre sistema d'ensenyament), en parlen i fan molt bona feina a la hora setmanal que tenen assignada.

Considero que, sense perdre l'extraordinari valor de les matèries, hauríem de procurar que els alumnes, sobretot de secundària, fossin capaços d'entendre la situació del dia a dia, analitzar-la i parlar-ne. Quin nivell de país tindríem! Fem-ho? Jo he tingut l'experiència de practicar-ho amb els meus alumnes d'emprenedoria, i us puc dir que és molt enriquidor, per a ells i per a mi!

Bé, és una idea més d'un professor que aprèn cada dia més de la situació i dels seus alumnes!

Per cert, què va passar ahir?