Ja fa temps vaig tenir el plaer de presentar un llibre sobre la Guerra del Francès a Vila-seca. En aquella presentació, les meves paraules, a banda dels pertinents agraïments, foren per recordar l'evolució política de l'estat espanyol en els darrers dos-cents anys.
Mireu, el 1789 representà per França en particular i tota Europa en general, un canvi de dinàmica, de política i de societats. Aquella homes que s'alçaren contra la monarquia autoritària aconseguiren redactar les llibertats de l'home i de les nacions. Des de llavors, els països més avançats econòmica i socialment d'Europa, anaren adoptant, d'una manera o altra, els valors de llibertat, igualtat i fraternitat proposats pels seus contemporanis francesos.
A l'estat espanyol, que intentava separar-se de l'Imperi francès, aquestes idees van esdevenir l'embrió de la Conscitució de Cadis, la primera de tots els habitants de la península. A partir d'aquest moment, el cuquet demòcrata entrà en bona part de la població i la il·lusió per les llibertats personals i col·lectives triomfà en molts territoris.
Acabada la Guerra del Francès, amb el retorn de Ferran VII, moltes d'aquestes idees semblaven separades de l'ordre públic. El rei, criat i crescut en l'absolutisme, no entenia aquestes idees i suposava que eren un perill per la seva persona i el que representava. De fet, el seu regnat, (un dels més nefastos de la història d'Espanya) és una mostra de la divisió que en la societat espanyola s'estava produint entre liberals i absolutistes. Diversos militars es posaven en una banda o altra per aconseguir el favor reial i arbitraven la situació política. Val a dir que aquesta situació degenerà de tal manera que la pròpia monarquia en la figura d'Isabel II hagué de fugir en no poder arbitrar els grups i es proclamà la Primera República.
Aquest període fou de curta durada, però implicà, encara més, un major coneixement de les idees liberals entre la població, especialment, a les zones del llevant mediterrani. Tot seguit es produí el retorn de la monarquia amb Alfons XII. Amb ell s'ideà una nova forma política, l'alternança de poder entre dos grans partits o formacions, els conservadors i els liberals. Casualment podien realitzar aquesta alternança pels vots emesos (val a dir que votaven fins i tot els morts!) i es repartien el poder i el domini sobre el territori.
Sempre he considerat que les coses no canviaren tant durant el segle XX. Llavors, aquesta alternança, truncada per les dictadures d'inicis de segle, anà canviant de noms i de personatges principals. Cànovas i Sagasta deixaren pas a altres personatges, però la filosofia era la mateix. El país, d'una manera o altra, quedava dividit en dues grans parts: uns conservadors que volien mantenir l'status quo, amb l'ajuda de l'exèrcit, els grans terratinents, i la cúpula de l'Església, i uns liberals que voldrien canvis i s'acostarien a la burgesia urbana, els comerciants i professions liberals. D'altra banda, sorgirien els moviments marxistes i comunistes que agruparien la gran majoria dels obrers i treballadors de diversos sectors. Amb aquesta situació arribaríem a la Segona República, que esdevingué políticament ingovernable per la ceguesa dels que la volien dinamitar i els diversos problemes que l'assetjaven. D'altra banda, la Guerra Civil i la posterior dictadura feixista del general Franco provocaren que dels dos grans grups només els conservadors, i en especial, la branca més dretana, tinguessin el poder durant gairebé quaranta anys.
I després arribà la Transició Democràtica. Moltes vegades s'ha posat com un exemple mundial de transició política, però crec més que es realitzà un perdó general, sense investigar el passat i els crims comesos per unes parts i altres en aquells temps, A partir de llavors, a l'estat espanyol hi han governat, en el govern central, dos partits (tret de l'UCD d'Adolfo Suárez) el Partido Socalista Obrero Español i el Partido Popular. Esquerra i dreta? L'evolució de les idees del segle XIX? Amb una clara alternança donada per vots legals, ara sí que es produeix aquesta alternança. Potser no es produeix d'una manera volguda com al segle anterior, sinó perquè no hi ha altres opcions amb capacitat d'obtenir prou representació al Congrés dels Diputats. I què ens trobem? Doncs amb dues formacions que saben que en un moment o altre els toca governar, i que controlen no sols la vida política, sinó també judicial del país (només cal observar la configuració de Tribunal Suprem i del constitucional).
Tret de les nacions on tenim partits nacionalistes o independentistes, la majoria dels parlaments autonòmics presenten només representació d'aquests dos partits. A més, ells mateixos es preocupen de pujar el sostre percentual per tenir representació a les cambres, el que dificulta enormement l'entrada de nous grups parlamentaris.
Així doncs, a nivell d'Espanya, tinguem-ho clar que entre socialistes i populars "anda el juego". ningú més pot entrar en aquest club amb veritables esperances de govern i això ens ha de fer pensar en qui ens ha de treure de la crisi que vivim. Si els populars semblaven més útils en els temes econòmics, la seva gestió no sembla contentar gairebé ningú fora dels seus grups afins, i si la sortida són els socialistes, quines propostes i persones presenten? Ens donen garanties de sortir-nos-en? No us produeix certa angoixa pensar aquestes dues opcions a nivell estatal (prometo un article sobre l'evolució catalana)?
Cánovas del Castillo. Fotografia: www.ariamozart.blogspot.com
Mateo Sagasta. fotografia: www.foroxerbar.com
Mentrestant, anem passant els dies, esperant que arribin eleccions i es segueixi produint, com si fóssim a finals del segle XIX, el bipartidisme espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada