Racionalitzar els horaris

Sovint ens queixem de si la canalla està sola tota la tarda, de si no podem atendre la gent gran, de si no podem estudiar més, ni llegir, ni anar a passejar, ni fer esport...Tot és qüestió d'horaris i d'una reorganització dels mateixos per tal d'aconseguir una major felicitat personal i obtenir una major harmonia en les nostres vides.

A nivell d'ensenyament, ens plantegem el que ja es fa en molts països europeus i també en diferents parts de l'estat espanyol: Implantar la jornada continuada en els centres de secundària. Sempre he considerat que és una mesura molt favorable pels nens i les famílies, però també té uns riscos i unes contradiccions importants:

1. Els horaris escolars podrien ser de 8h a 15h, realitzant dues aturades entre classes. (Em sembla que fins i tot tocaria alguna hora lliure més)

2. L'administració s'estalviaria el manteniment de llum, calefacció i altres despeses de la tarda. A més, l'experiència polonesa ens ha mostrat que allà lloguen algunes classes o espais a entitats o privats que en volen fer ús per la tarda. Per tant, més ingressos pel centre...

3. L'administració s'estalviaria els dinars de molts noies i noies que es veuen traslladats d'altres pobles més petits, ja que l'àpat el podrien fer a casa.

4. Però també pot tenir de negatiu la difícil atenció a les classes de darrera hora, amb la gana, l'esgotament....

5. També hi pot haver una errada de premissa. Així doncs, qui ens assegura que ens nois/noies estaran acompanyats a casa durant tota la tarda mentre fan els seus deures? Potser encara els abandonarem més al jocs, les sortides....i tot allò que els pugui fer més feliços que l'estudi diari? Pot ser, pot passar, tot depèn de cada casa. Caldria preparar, doncs, activitats per les primeres hores de la tarda; però....qui les ha de pagar? 

Sóc conscient que caldria, també, una reordenació dels horaris laborals. Us imagineu que tothom (que pogués) arribés a casa abans de les 18h? Es podria fer una vida més familiar i, segurament, els èxits educatius estarien més a l'alça! A banda, si moltes oficines i treballs acabessin abans, l'estalvi energètic seria molt més gran que a l'actualitat. També ajudaria a poder tancar abans negocis i grans superfícies per afavorir l'estalvi del que parlem.

Tot suposaria 2 o 3 hores menys d'activitat econòmica, però amb més estalvi energètic i guanyant temps pels nostres, famílies i amics. 

Sé que són propostes difícils, però com diuen bons amics, estem en transició...

Llibre l'Abans de Vila-seca. Paraules durant la presentació

Bona nit a tothom!

Presentem avui un llibre del qual ja fa temps que en gaudiu i en parleu. És la presentació de l’obra completa, d’aquella que heu estat un any aconseguint, fascicle a fascicle, omplint les vostres llars d’il·lusions i de records de tot tipus. Finalment, gaudiu a les vostres mans del llibre de l’Abans sobre Vila-seca.

        Per nosaltres ha estat un temps exquisit dedicat al coneixement de la nostra història més recent (els darrers 150 anys) i a obtenir una finestra per observar la vida social, cultural, política i familiar dels vila-secans i vila-secanes del darrer terç del segle XIX i de tres quartes parts del segle XX.

        La búsqueda d’informació i de fotografies ha estat incessant des del dia que iniciàrem el projecte del llibre....fins el darrer, quan enviàrem les llistes de famílies col·laboradores. Milers de fotografies ens han acompanyat, milers de records públics, i privats; milers d’experiències íntimes reflectides en les cares de les persones retratades. I és que aquesta és una de les finalitats de la fotografia! Retratar no sols la cara, sinó amb ella, la persona en si. El rostre és el reflex de l’ànima, i sens dubte, després d’haver realitzat aquesta tasca d’estudi de fotografies, ho podem subscriure.

Aquesta cerca de documents ens ha permès estar en contacte amb centenars de famílies dels nuclis de Vila-seca, la Pineda i la Plana. De fet, la imatge de veure cadascú de nosaltres passejant pel poble amb bosses i carpetes, ha esdevingut habitual durant el procés de realització del llibre que avui tenen a les seves mans. Entrar a les cases, mostrar-nos i lliurar-nos els seus records més preuats, les seves fotografies, ha estat el gran regal i aportació que moltes famílies han fet a la història del seu poble.

Potser sense adonar-se’n, heu col·laborat en una gran obra d’estudi de la realitat de casa nostra en la darrera centúria i mitja. Les fotografies que restaven, sovint, oblidades als calaixos, ens han permès ampliar el coneixement sobre la vida municipal d’aquests darrers temps.

Així doncs, moments col·lectius importants com inauguracions (de les escoles, Estadi Municipal, mercat), festes religioses (Portada de la Mare de Déu de Fàtima, Congrés Eucarístic o Santa Missió), festes diverses (les curses de cavalls, les carretel·les, les carreres de bicicletes, els pastorets ...) i la vida privada a través dels sagraments (batejos, comunions, casaments) han quedat retratats amb el pas del temps i ara en tenim uns documents de gran valor històric per conèixer el nostre passat.

Esdeveniments públics i privats s’han fos en un volum que esperem, de tot cor, que els hagi agradat i que hagin gaudit de la seva lectura. Perquè molts hi sou retratats, molts hi sou presents en imatge o amb el nom; perquè aquesta era una de les nostres obsessions: aconseguir que bona part de la població d’aquells moments aparegués d’una manera o altra en el llibre. Així doncs, hi trobareu famílies antigues, existents ja al segle XIX, al costat d’aquells que vingueren durant les primeres onades migratòries dels anys cinquanta i finalment, aquells que arribaren als setanta. Tots som i formem la Vila-seca que avui vivim i gaudim. Tots l’hem construïda d’una manera o altra i per això hem volgut obrir la recerca de documents fotogràfics al màxim de gent possible. També hem de dir que per motius de temps, logística i obvietat, no hem pogut visitar la totalitat de famílies existents a casa nostra durant el temps estudiat. Us demanem disculples i alhora us agraïm, d’antuvi, la vostra voluntat en participar del recull de fotografies que avui es cedeix a l’Arxiu Històric Municipal.

Hem parlat de les fotografies, però també resta en  el nostre record les hores que passàrem escoltant les vostres històries, els vostres coneixements i explicacions. Vosaltres, no sols heu participat de la història de Vila-seca, sinó que també ens heu ajudat a escriure-la. Sou tants els que ens heu il·lustrat amb les vostres paraules! Heu estat, realment, tan amables obrint-los les vostres llars, menjadors, cuines, habitacions...

Vila-seca té ara un document històric de gran valor. D’una banda les fotografies i d’altra, la informació escrita, dictada per la gent que ha viscut els fets relatats. A vegades l’historiador ha d’interpretar documents de tot tipus o fiar-se dels escrits del moment, Nosaltres, hem pogut parlar amb la gent que sortia en la gran majoria de les fotografies publicades en el llibre. La història era viva quan parlàvem amb vosaltres, i de la veu ha passat al document que avui teniu a les vostres mans.

Per tot, amigues i amics, teniu el nostre més sincer agraïment.

Polònia

Després de diverses visites a Polònia, em disposo a fer algunes apreciacions i resums de la seva història, una història molt semblant a la nostra, plena de moments d'il·lusions col·lectives, però també de dictadures i  d'enfrontaments.

La grandària d'aquest país fa que trobem una diversitat cultural important i a més, unes influències dels seus veïns ben visibles allà on siguem. Així doncs, si en els primers viatges al sud, especialment a Cracòvia, la influència i record envers els veïns germànics és més dura; ara que he visitat el nord, especialment Gdansk, el record més agre és envers els veïns russos-soviètics.

Polònia és un país sense fronteres naturals, sense grans serralades (tret de les existents al sud, que configuren la frontera amb Eslovàquia) que permetin una separació estricta i lineal dels seus veïns. A banda, la mare Vístula (tal  i com és anomenada) travessa el país de sud a nord fins arribar al Bàltic, però sense convertir-se en una frontera natural. 

Aquest fet ha estat determinant per la història del país. A banda, tret d'un passat medieval i modern important, amb la preeminència de ciutats com les anomenades abans, a partir del s.XVIII, el país inicià una decadència importantíssima fins al punt de desaparèixer durant uns quants anys del mapa d'Europa. De fet, al segle XIX, Polònia quedà repartida entre Prússia a l'oest, Àustria al sud i Rússia a l'oest. Val a dir que sempre ha estat envoltada de potències de primer ordre amb ganes d'expansió, que han aprofitat aquesta manca de fronteres nacionals per ocupar el territori polonès. 

Aquest repartiment del país s'allargà fins després de la Primera Guerra Mundial, quan el país recuperà la seva independència i tornà a aparèixer al mapa europeu. Visqué, en aquells anys, uns moments de prosperitat democràtica i econòmica, però patí la crisi europea dels anys 30 amb duresa. 

Si algú vol estudiar amb profunditat la Segona Guerra Mundial, ha de visitar Polònia, estar-s'hi, parlar amb la seva gent, i entendrà el que aquell poble (juntament amb tot el continent) visqué i patí durant mitja dotzena d'anys. A l'estada a Gdansk, poguérem visitar l'indret on començà la Guerra. Mentre els habitants de la ciutat contemplaven el cuirassat Schesleswick-Holstein, aquest començà a disparar envers els ciutadans i la tropa que estava allotjada. Poc després, durant el mes de setembre, Hitler envià l'aviació i la tropa de peu per ocupar un país que tornava a quedar dividit entre part alemanya i russa (en virtut del pacte Molotov-Ribbentropp). Tornant a les nostres visites, encara recordem la ciutat de Cracòvia, que quedà molt malmesa i a prop, la fàbrica de la mort, el camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau. Allà hi contemplàrem l'horror, fins on pot arribar l'home en l'extrem de la seva maldat. 

Finalment, després de perdre la guerra, els alemanys es retiraren i tornant als territoris del nord, els soviètics destruiren la ciutat de Gdansk (només quedà en peu un 10 per cent). A partir d'aquell moment, el bloc comunista dominà totalment el país, que amb prou feines podia decidir la seva política interior. Haurem d'esperar a finals dels 80 i inicis dels 90, amb el moviment dels obrers del Sindicat Solidarnosk, amb Lech Walesa, quan Polònia recuperi la seva plena llibertat i els polonesos es considerin "amos" del seu propi país. Cal, en aquest darrer període, considerar l'enorme paper del gran Fill de la pàtria, l'heroi nacional, la persona més estimada pels habitants del país, el Papa Joan Pau II, el polonès Karol Wojtila. 

Diversos viatges, dos regions visitades, però suficients per conèixer la història europea de la darrera centúria. 

Universitats

Avui sembla que el govern central vol presentar i concretar el que serà un dels paquets de retallades més importants de la història de la nostra democràcia. Unes retallades que afectaran el món universitari. Permeteu-me, doncs, que us doni la meva opinió sobre el món universitari:

1. La universitat és el temple del saber, per excel·lència, la llum que ha d'il·luminar de saviesa i coneixement el país. D'ella es nodreixen els futurs professors, els arquitectes, físics, i juristes....entre d'altres. Així doncs, és la joia de la corona, del sistema educatiu de qualsevol país.

2. Estic d'acord que no podem mantenir graus universitaris amb trenta o quaranta alumnes. No és sostenible en un país en una bancarrota permanent com el nostre. Per què no racionalitzem els recursos que tenim? Cal ensenyar filologia catalana, hispànica, anglo-germànica... o qualsevol estudi en cada universitat del nostre país. Per què no centrem aquests estudis en una universitat. És a dir, concentrar aquests estudis en una mateixa universitat i que a cada demarcació s'especialitzin en una d'aquestes carreres amb pocs alumnes. Potser m'acusareu de voler acabar amb el sistema de repartiment d'estudis per tot el territori, però considero que en aquests moments pot ser una mesura assenyada.

3. Cal revisar el tema de beques a tot l'ensenyament i ampliar-ho. Estic d'acord que es paguin més taxes en aquests moments crítics, però no podem perdre dos elements que han de rebre el màxim suport econòmic des del govern i la conselleria d'universitats i recerca: A. Hem d'ajudar i premiar econòmicament aquells alumnes excel·lents. Aquesta ha de ser una mesura per potenciar l'excel·lència. A més, hem de procurar perquè trobin llocs de treball en acabar els seus estudis universitaris. B. Hem de becar aquells alumnes que, per nivell de renda, no puguin pagar o tinguin dificultats per pagar la seva matrícula universitària. Realment parlem de molts alumnes a l'actualitat, però en això no podem retallar, ja que la universitat ha d'estar oberta a tothom, com la societat, i tot alumne que hi vulgui accedir hi ha de poder anar. No ens podem permetre que un alumne que vulgui tenir estudis universitaris hi hagi de renunciar per motius econòmics, perquè és un cervell que perdem, i el preu futur pot ser molt car.

4. La universitat ha de treballar conjuntament amb els agents polítics i econòmics del territori per aconseguir traslladar els seus coneixements a tothom. No ens podem tancar dins del castell, sinó que hem d'organitzar xerrades, simposis i publicar perquè no sols els estudiants, sinó tota la població en surti beneficiada del que s'hi estudia.

5. Finalment, pensem en quina mena de país volem. Un país en el que perdem els nostres actius universitaris, que han d'emigrar cap a altres país europeus, és un país que, a poc a poc, va morint des del punt de vista del coneixement. Amb què (o qui) ens volem quedar?. Hem de potenciar els estudis de mòduls i de l'antiga FP per tenir els millors tècnics, però sense els diplomats i llicenciats perdem un capital humà irrecuperable i que no podem suplir per enlloc.

Amics i amigues, treballem per la universitat, però fem-ho amb seny, pensant en tothom, en totes les oportunitats i en totes les situacions. Només així podrem tenir un país punter, un país que pensi en el seu propi futur i en investigació.

Sant Jordi

Benvolguts amics, avui permeteu-me que us parli (tot reeditant l'escrit de fa un any) de la festa de Sant Jordi.

En un país hi trobem molts tipus de festes: religioses, polítiques, laborals, i també culturals. Sant Jordi és la festa cultural per excel·lència, no sols al nostre país, sinó en molts indrets d'Europa. És la festa de la rosa i el llibre, la festa de l'amor i del coneixement. És la festa que ens diu en quin país vivim i com és aquest país. És cert que la Diada Nacional fa referència a un conflicte bèl·lic, però la festa sentida i més volguda pels nostres compatriotes és la que celebrem el proper 23 d'abril.

Un país que es lleva un dia a l'any i omple les seves places de roses i llibres és un país que té uns valors impressionants i que vol transmetre al món  i als més petits la idea de l'amor i la cultura com a principis bàsics seus. És un país que creu en les parelles, en les amistats i que recorda, un cop a l'any, almenys, les seves tradicions i llegendes més estimades. Aquest és el nostre país!

Sant Jordi permet les editorials i els autors presentar novetats any rere any, fet que impulsa d'una manera poderosa la nostra indústria cultural. En aquestes dates, molts pobles s'omplen de presentacions de llibres i novetats editorials, el que ens dóna un caire cultural de primer ordre. També és fantàstic veure les rambles i places plenes de llibres la mateixa Diada.

I per què no? Sant Jordi permet que moltes de les manifestacions folklòriques del nostre país surtin al carrer aquell dia a l'any. Les places de les nostres viles s'omplen de sardanes, gegants, esbarts, castells o recitals dels nostres poetes pretèrits.

La imatge de la parella, amb el llibre i la rosa a la mà, es present en molts carrers catalans durant el 23 d'abril. És una imatge de tendresa, com la de la rosa regalada, però també és imatge de tradició i cultura, com la del llibre.

Amigues i amics, el 23 d'Abril, celebrem Sant Jordi com cal, anant a la plaça, ballant, passejant per les parades i (tot i l'enorme crisi actual) comprem el llibre i la rosa!

Viles en transició? Catalunya en transició?

Benvolguts amics,
Ahir vaig assistir a la presentació de Santa Coloma en Transició. És un projecte, amb diversos impulsors i amb moltes ànimes en comú, engrescador i interessant no sols per aquesta vila sinó també per bona part del territori.
Les primeres paraules les digueren unes alumnes de l'Institut Joan Segura i Valls d'aquest poble. Ens presentaren un projecte que presenten, en anglès, al Departament d'Ensenyament, per tal d'obtenir una beca per fer una estada d'una quinzena a Anglaterra. Ens mostraren un fantàstic video i ens explicaren en què consisteixen les pobles i viles en transició.
Tot seguit fou l'amic Toni Rius el que ens parlà (val a dir que la sala d'actes del Castell estava plena de gent asseguda a les cadires i diverses persones dretes) a un públic encuriosit i atent per aquesta nova iniciativa.
Personalment crec que el tema interessava no sols als colomins, sinó a molta gent que pertany a viles mitjanes i petites on les activitats proposades es poden dur a terme. Per aquest motiu, proposo el segon interrogant: Catalunya en transició. Si traiem els municipis més grans de 10.000 habitants, bona part de la Catalunya central, de ponent, nord i Terres de l'Ebre, podria estar interessada en un tema com aquest.
De fet, el leitmotiv de la filosofia presentada era l'estalvi energètic, d'aigua, de recursos i la creació de nous mercats i noves formes de vida, partint sempre, des de realitats petites com les viles i pobles de l'interior.
Algun dels assistents afirmà, amb tota raó, que el que hem viscut fins ara, els darrers trenta anys, ja no tornarà. Hi estic totalment d'acord. No veurem un creixement (real o fals) tan espectacular com l'anterior ni basat en una economia voraç que s'ho ha menjat tot.
Per aquest motiu trobo tan interessants les propostes que ahir es donaren. Realment hem de buscar noves relacions entre els membres de les nostres comunitats. Hem de buscar noves formes de créixer, però no sols econòmica, sinó també humanament. Hem de mirar d'aprofitar més els recursos que tenim. Hem de mirar de comprar més els productes de casa per tal d'incentivar les petites indústries locals. Hem de mirar d'estalviar gasoil compartint cotxes entre els treballadors que realitzem la nostra activitat econòmica fora de casa. Hem de construir un banc del temps, on cadascú s'apunti i digui què està disposat a fer pels altres i quines són les seves necessitats.
Amics i amigues, la situació ens ho brinda. No tornarem on érem, és impossible, doncs creem un món nou, a partir de les nostres viles i pobles. Cadascuna ha de buscar els seus punts forts i explotar-los, i intentar reconduir els punts febles. Encara hi som a temps!
Enhorabona Toni, a tu i a la gent que t'envolta, comenceu un nou projecte perquè us estimeu el vostre poble. Aquest és el punt més important. Endavant!

Sentir l'eternitat

Parlar d'eternitat és parlar d'allò inabastable, enorme, que no s'acaba mai. Parlar d'eternitat és parlar de creació, de natura, de paisatges amplis, de mar. Parlar d'eternitat, pels cristians, és parlar de Déu. Parlar d'eternitat, en les religions i filosofies orientals és parlar de tot, d'un llarg moment, i de la Samsara, una enorme roda en la que tots hi rodem.
Sovint i penso en aquesta paraula quan vaig al cotxe, especialment, quan hi vaig sol. Tinc la sort de viure en un indret prop de la platja i de treballar a les valls i muntanyes interiors, així que puc gaudir de diversos tipus de paisatge.
Si voleu gaudir d'un paisatge que us faci sentir la grandària, la immensitat, o l'eternitat, us convido a venir a la Pineda, i seure, davant dels bancs de Mariscal, mirant la mar. Féu-ho un dia que estigui tranquil, a primera hora o al capvespre, o en el moment que hi hagi menys gent a la platja. Llavors, deixeu la vostra mirada envers la mar...blava, serena, tranquil·la i, si podeu, deixeu la vostra ment en blanc...Serà...sens dubte, una experiència magnífica. Durant un moment, us creureu tocant l'eternitat, participant d'ella...són aquells moments en què abandonem aquest petit cos humà i la nostra ànima acaricia quelcom diferent.
D'altra banda, si us agrada més l'interior, agafeu la carretera cap a Santa Coloma de Queralt, especialment, quan entreu a la subcomarca de la Baixa Segarra, un cop passat la vila de Sarral. Especialment ara, a la primavera....us aconsello anar al cotxe amb una música relaxant, però amb un volum suficient perquè us envolti. Llavors...sense deixar de mirar cap a la carretera, doneu un cop d'ull al paisatge. Veureu com els cereals presenten un verd intens, fantàstic, que t'envolta. Llavors, quan hagis passat el coll de Déugràcies, a la cruïlla cap a Vallespinosa, mireu al vostre davant. Hi teniu una vista impressionant, en la que hi destaca el verd. Amb la música i el color, podeu aconseguir arribar a tocar aquesta eternitat de la que parlem. Deixeu envoltar-vos per ella i gaudiu-ne.
L'eternitat, un concepte difícil d'entendre però en moments i llocs, sensible.

Educar o Ensenyar?

Fa una estona que no dormo i em proposo escriure unes ratlles sobre un tema professional i alhora, un concepte de país. A l'escola-institut, els professors hem d'educar o ensenyar? Són dos paraules semblants però amb matissos importants que no podem obviar.
De fet, el departament on treballo va canviant de nom segons el to polític que pren la legislatura. Així doncs, fins fa quatre dies treballava al Departament d'Educació, i ara al Departament d'Ensenyament. I per què això? Cada dos per tres hem d'anar canviant els segells, impresos, membrets...
Per mi, educar és un concepte molt més ampli que ensenyar. Educar és agafar el nen donar-li la cultura, el saber estar, el saber fer davant la família, la societat o la mateixa escola. Educar és aconseguir que aquella criatura sàpiga ser i estar a tot arreu. I qui ho ha de fer això?
En primer lloc els pares. La família és l'element socialitzador per excel·lència; o ho hauria de ser, ja que darrerament aquesta afirmació podria posar-se en dubte. A casa, el pare-mare-germà-germana-avi-àvia o en sentit invers, ajuden l'infant a aprendre a parlar, a conèixer l'entorn i a comportar-se allà on sigui. I això no pot fallar, cosa que malauradament en aquests moments, passa. I si a casa no hi ha un control, no hi ha un horari, no hi ha unes normes, qui les ha de posar? Els nens i els adolescents necessiten unes pautes pel dia a dia, o encara creiem en el bon salvatge del s. XVIII?
I a l'escola també eduquem. I cada cop més, ja que ens trobem molts alumnes que a casa seva per motius diversos (i sovint molt respectables) no tenen prou temps per dedicar-s'hi.
Però els centres educatius tenim una finalitat més: ensenyar matèries i coneixements. Els nostres alumnes arriben carregats de llibres o amb l'ordinador a classe i venen a aprendre coneixements, que segurament els seran útils pel futur, o que romandran en aquella petita part de cervell que s'esdevé un calaix de sastre oblidat. I aquesta ha de ser la nostra feina. Una bona amiga em diu sovint: "David, al final de la classe repassa mentalment i pensa què han après avui els alumnes. Si hi ha novetats, has fet bé la feina".
Si aquests alumnes no surten de l'escola-institut amb prou coneixements, què farem quan ens els reclamin el dia que els tanquin la porta al mercat laboral? Què passarà quan arribin a la universitat? Cap a on mirarem? Doncs bé, la veritat, és que per diverses causes, els centres hem esdevingut indrets d'educació. Molts alumnes arriben sense pautes de comportament, higiene o ordre, i hem de deixar a banda les nostres matèries per realitzar aquesta docència. Cal? Per què no? També els serà útil pel seu futur, n'estic molt segur!

Però cal l'ajuda de tots: de la família, els mitjans de comunicació i la societat, en general, per aconseguir que cadascú realitzi les seves funcions pròpies i obtenir uns millors resultats en tots els àmbits.

Padrins i mones

Aquest any he aprofitat l'escrit que tenia l'any passat sobre els padrins i les mones, i per què no? l'he actualitat! Espero que us agradi:


Ja ha arribat la Pasqua!!! És la gran festa cristiana, la festa de la Resurrecció de Crist! És la base i sentit de la religió, tot i que, potser, no prou reconegut per la importància assolida de les dates nadalenques a causa de la seva conversió en la gran festa consumista. Sense la Pasqua, sense la gran nit del Dissabte-Diumenge, la religió cristiana perd tot el seu sentit i  contingut.

Però avui us voldria parlar dels padrins/padrines i les mones. Lligat a aquesta festa religiosa aparegueren les mones, primitivament un tortell amb ous i ara de tot tipus, colors i gustos. Uns prefereixen el pastís, d'altres, només volen la figura de xocolata...bé, paladars i gustos...

Però, qui les regala i a qui? Bé, tot i que els temps canvien, la base religiosa es manté. Són els padrins de bateig els qui les regalen als fillols. Aquests padrins, que sovint són oncles, avis o amics dels pares i que, d'una manera o altra, mantenen el lligam amb els seus fillols durant l'any, tenen en aquestes dates un protagonisme especial ja que són visitats a casa pels infants, o no, que vénen a recollir el seu regal anyal. I és un moment bonic que no hauríem de perdre, ja que hi ha molta gent que només realitzen aquesta visita aquest cop a l'any. I considero que no l'hem de perdre ni que ens fem grans. 

Ahir a la tarda vaig anar a ca la padrina a buscar la mona. Hi anem sovint a causa dels lligams familiars i d'amistat. Però ahir era especial...hi havia la mona...i a més, la de mantega, tal i com a mi m'agrada. Però ja li vaig demanar que fos petita, ja que només la menjo jo i....ja sabeu com estic darrerament!!! Doncs allà hi era...després dels petons de benvinguda, ja vam anar a obrir la caixa on hi havia la mona amb la petita figureta de xocolata. I sabia el que hi havia, i m'ha fet, realment, molta il·lusió de trobar-la. 

Vés, com si no mengés pastissos mai! Però aquella era la mona de la meva padrina! i ahir era el dia d'anar-la a recollir!

Ja sé que aquestes paraules poden resultar simples, però els sentiments, les aficions, les il·lusions,  vénen de les coses petites, dels costums i de les tradicions treballades any rere any.

I sabeu una cosa que no m'agradaria? Doncs que un any em canviessin la mona pels diners! Avui és el dia de menjar el meu petit pastís, tal i com m'agrada, i amb la meva petita figureta de xocolata. Res a veure amb diners o altre tipus de regal!

 La importància dels padrins no és del dia de la mona, sinó de tot l'any...de tota la vida...són uns amics més, propers als pares, amb qui confies i a qui estimes perquè són la família o amics. Els tens al costat, o no, però saps que hi són. 

Bé, com us deia, només us volia explicar el sentiment vers la jornada d'ahir i d'avui.

Bona Pasqua a totes i a tots!

Des del Cotxe

Per què aquesta adreça?

Mireu, fa 6 o 7 anys que pujo a treballar a Santa Coloma de Queralt, una petita vila, capital de la Baixa Segarra, a l'extrem de la Conca de Barberà. Són uns 50 minuts dalt del cotxe (i en porto 3 després de dos accidents) en els que travesso el Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, la Conca de Barberà i, permeteu-me, la Baixa Segarra. 

Durant el trajecte, tinc la sort i el plaer de contemplar la nostra diversitat d'arbres, especialment de secà, però també la vinya i el cereal en el meu darrer tram. També puc veure la diversitat de paisatge i d'urbanisme... des de les ciutats a les viles de l'interior...

Aquest any, a més, tinc la sort de compartir viatge amb 4 companyes fantàstiques de feina; amb les que xerrem, riem, i aconseguim que els 50 minuts es converteixin en mitja hora de gresca abans d'arribar a l'institut. A més, posem en pràctica el pensament de l'estalvi de gasoil, ja que, normalment, portem el cotxe un o dos dies per setmana, segons els calendari que configuro cada final de mes.

L'any passat també havia compartit cotxe amb la Cesca i la Consol, genials!!!

Però el més interessant per aquest blog foren els primers anys. Cada dia sol...en un llarg trajecte, però amb la música en cd, primer i després al mòbil...s'anava fent més curt. I el més important, aquest viatge em servia per pensar...ordenar idees...reflexionar... tot un seguit de moments dedicats a l'activitat del cervell. Per això des del cotxe. Perquè és la meva eina de transport i perquè gràcies a ell, durant molt de temps, m'he pogut endreçar el cap ( no sé si ho he aconseguit) pensant en diversos aspectes de la meva vida. 

De fet, ara que compartim cotxe, molts dies enyoro aquests moments de pensament interior que, per què no, a vegades acabaven amb alguna llagrimeta...o se'm veia rient sol, tot escoltant la tropa del Frikandó matiner. 

D'aquestes paraules, en trec la necessitat de trobar moments per un mateix, per pensar i posar en ordre el pensament. La voràgine d'activitat diària no ens permet reflexionar i entrem en un moviment continu d'actituts, pensaments i decisions, sovint, poc reflexionades i millorables.

Bona tarda a tothom. Per què un nou blog? Doncs perquè considero que moltes coses han canviat respecte l'anterior, tot i que el pensament hi és molt proper i permeteu-me que afegeixi en aquesta nova plana alguns dels escrits anteriors.
Bé, feia temps que em rondava pel cap escriure els meus pensaments, sensacions, idees. De fet, a través de twitter i facebook, intento expressar el que sento, però aquí m'hi podré esplaiar.
Benvolgut lector, sento potser avorrir-te, però sóc així. A vegades divertit, i a vegades em perdo en l'univers de les paraules i dels moments.
No us amagaré els meus pensaments bàsics: Sóc cristià i convergent. També sóc pare del Pau i espòs de la Raquel. Finalment, dir-te que sóc vila-secà de naixement i de sentiment; i em sento molt proper a la població on treballo, Santa Coloma de Queralt. Fins i tot...un xic polonès...
Bé, començo una nova aventura...