Si el quadrat té quatre costats, no te'n deixis un, que ja no ho serà!

Recordeu quan, de joves, el deu a l'examen o a l'avaluació apareixia, per a molts, com quelcom inassequible? Era quelcom llunyà, seductor, que et permetia pertànyer al club dels millors, dels envejats, però també dels que representaven una forma de ser i treballar....On queda ara aquest terme? És aquesta la fixació dels nostres alumnes? És aquest el seu objectiu en els estudis? Són els alumnes amb les millors notes els més reconeguts pels companys, pares, professors i societat? 

Què vol dir l'excel·lència? Per a mi, aquest terme indica el màxim objectiu assolible en cada cosa que es realitza o s'emprèn. És el resultat que dóna el màxim esforç, del qual en podem gaudir a nivell individual o col·lectiu.

Hi hem d'anar? Ha de ser el nostre objectiu? És clar que sí, i en tots els nivells. D'aquesta manera és com s'aconsegueix ser competitiu i atraient a noves empreses i idees. De fet, considero que dins del món de l'ensenyament, en els darrers temps ens hem preocupat excessivament per les diversitats fruit de problemes i situacions difícils. Considero que hem de continuar apostant per aquesta diversitat, i cal ajudar a què tothom assoleixi els continguts mínims. Ara bé, què en fem dels que poden estudiar més, dels que volen treballar més o tenen la capacitat per a fer-ho? Crec que s'han de crear uns plans adequats per tal que tothom pugui donar el màxim de les seves capacitats.

Ara bé, l'excel·lència no pot ser només un nombre. No ens podem quedar només amb els de les millors notes. L'excel·lència també és per ser el més competent socialment. Calen persones amb la capacitat organitzativa i de lideratge per emprendre projectes en comú amb d'altres membres de la comunitat. Cal buscar l'excel·lència social i cultural en els pobles, aquelles persones que s'encarreguen de diversos aspectes i caldria donar-los eines perquè la seva feina fos òptima, acceptant que la feina realitzada ja és molt bona. 

Sovint penso que si ens plantegéssim, cada cop que fem una cosa, fer-la de la millor manera possible, tot podria anar millor. Intentem-ho? 

Un país en què la seva gent conegués i practiqués l'excel·lència podria ser capdavanter en molts aspectes i segurament, l'enveja dels seus veïns. Ara bé, aquesta és una actitud, una responsabilitat que es pot ensenyar, però que cal assumir un a un, persona a persona i posar-la en pràctica.

Crec que la situació actual ens demana que ens hi posem; tots, cadascú des de l'àmbit on som i amb voluntat de millorar les coses. Intentem-ho? Llevem-nos i plantegem-nos donar el màxim i intentar arribar a l'excel·lència en cada cosa que fem. 

Ara bé, cal que ho fem tots. Ho hem d'exigir als nostres governants, també. Ho hem d'exigir a qui dirigeixi la nostra vida local i els nostres caps en tots els àmbits professionals. Sense oblidar, que els primers que ens ho hem d'exigir, som nosaltres mateixos.

Si el quadrat té quatre costats, no te'n deixis un, que ja no ho serà!

Res tornarà a ser com era perquè ho podem fer millor.

Avui tornem a la trista realitat de l'atur a casa nostra, sigui a nivell local, del territori, nacional o de tot l'estat espanyol. Tornen a sortir les dades més demolidores i tornem a preguntar-nos per què no aixequem cap. Tornem a entonar diversos mea culpa i tornem a amagar el cap sota l'ala. Tornem a preguntar-nos que passa a ensenyament i què fer amb tants i tants problemes que assolen el nostre país.

Avui n'hem parlat a classe d'emprenedoria, ja que la situació preocupa de manera important els nostres alumnes. Per primer cop en molts anys, cal mirar molt bé abans de plantejar una excursió o sortida. Hi ha moltes famílies que no poden pagar i no podem permetre desequilibrar socialment l'escola-institut.

Ho he dit molts cops i permeteu-me que em repeteixi: vivim una crisi estructural. No és sols del crèdit, no és sols de producció, no és sols d'atur, no és sols de consum.....tots els fonaments del capitalisme ferotge s'estan movent i ens hem d'adonar que res tornarà a ser com era. 

Tenim a Catalunya més de vuit-centes mil persones sense feina i a nivell espanyol, es parla de sis milions. Algú creu que podrem tornar a crear feina i ocupar, almenys, la meitat de tota aquesta gent? Com ho hem de fer? Sens dubte, estic segur, amb els paràmetres actuals....impossible. Hem de canviar moltes coses. 

Com mai, esdevenim un país eminentment de serveis, turístic, però amb un estacionament que preocupa, ja que no es pot treballar tres o quatre mesos i viure'n tot l'any (almenys a Catalunya). Cal buscar nous serveis i noves idees, tot i que he de reconèixer que la temporada turística ja no va del quinze de juny al quinze de setembre. Ha canviat, s'allarga, però potser essent molt més intensa de dijous a diumenge. Cal, doncs, apostar fermament per aquest sector. Cal impulsar el turisme rural, les viles d'interior han d'aprofitar els seus encants històrics, de patrimoni, de vida relaxada, rural...per esdevenir punts d'atracció turística d'aquelles àrees metropolitanes en les que la gent vol relaxar-se i sortir del ritme trepidant del dia a dia. 

Hem de potenciar l'agricultura, i amb ella, el comerç de proximitat, de consumir allò que produeix el veí, a qui li comprem i facilitem la creació de petits comerciants propers i agrícoles. I per què no?

Cal mantenir el ritme de treball i d'exportacions de la indústria a base dels ports catalans. Des del Camp de Tarragona, observem com la nostra química segueix amb bon ritme i gràcies a les exportacions, tenim bones dades econòmiques al territori. Cal impulsar-les, i, com no, disposar d'una bona xarxa de comunicacions que facilitin aquest trànsit de mercaderies (Parlo  del tercer carril per la via cap a Europa, el Corredor del Mediterrani i l'A27 de Tarragona-Montblanc, direcció Lleida i cap a Aragó).

Cal entendre que la construcció no tornarà a salvar l'economia del país, si és que mai ho ha fet o ha creat un mirall que, quan s'ha trencat, ens ha destrossat en pedaços. Es tornarà a construir com abans? Esperem que no. Hem d'entendre que els nous plans urbanístics hauran de ser molt més racionals i buscar l'equilibri entre el pressupost, la realitat final i l'entorn.

Què més hem de fer?

Hem d'entendre que durant molt de temps les xifres d'atur seran molt altes. Hem de veure que el miracle dels seixanta no es repetirà. No tornaran a venir grans empreses a casa nostra mentre vivim el fenomen de la deslocalització i la fugida d'empreses cap al Magreb i Orient. Per què invertir aquí si es pot fer en llocs molt més barats com el Marroc, Hongria o la mateixa Xina?

Ens hem de reinventar, hem de buscar com vendre'ns als inversors i això passa, sens dubte per assolir uns bons nivells de formació. Hem de fer veure als nostres joves la importància dels estudis, del dia a dia, de l'emprenedoria i de l'esforç. Cal estudiar llengües estrangeres per moure'ns per tot el món i que poguem no sols anar a buscar feines fora sinó que empreses estrangeres s'instal·lin a casa nostra i ens hi poguem comunicar sense cap problema. S'ha de potenciar de manera decidida la formació professional dels nostres alumnes i que surtin, als divuit anys, ben formats, coneixent un ofici en el que hi puguin excel·lir.

S'ha de fer que el capital, els diners, tornin a córrer entre les empreses, que puguin ocupar gent i que puguin funcionar sense viure sota l'espasa de Damocles tot el dia. Són les petites i mitjanes empreses les que fan funcionar el país en el dia a dia i no l'abandonen, ja que el seu capital és netament del país. Impulsem-les, donem-les facilitats i que pugin treballar bé i donar treball a gent aturada ben formada.

Cal reinventar-se, però no teòricament, sinó a la pràctica, i no la idea de país, sinó cadascú, ciutadà a ciutadà, família a família i municipi a municipi. La conversió ha de venir des de l'interior, des del convenciment que res tornarà a ser igual i que hem de lluitar per nosaltres, però sobretot, pels que vénen darrera nostre.

Sens dubte, res tornarà a ser com era perquè ho podem fer millor.

Leon Leyson, el darrer supervivent de la Llista de Schindler

Leon Leyson, el darrer supervivent de la famosa Llista de Schindler, ens ha deixat durant els inicis d'aquest 2013. Descansi en pau, i que l'Altíssim et porti al si d'Abraham!

La seva família es traslladà el 1938 d'una petita població del nord de Polònia cap a Cracòvia, la gran ciutat del sud, buscant prosperitat i diners per a poder viure dignament. Però un any després, Alemanya inicià la Segona Guerra Mundial ocupant Polònia. La seva família tingué molta sort, dins de la desgràcia del moment i de l'enorme dificultat que fou sobreviure davant l'horror i el genocidi dels nazis entre el 1939 i el 1945, especialment a Cracòvia, a pocs kilòmetres de la màquina de matar més terrible que mai s'hagi creat: Auschwitz. Mai, enlloc, s'ha aconseguit crear unes xifres tan espantoses de morts amb la ferma voluntat d'aconseguir un únic objectiu: l'extermini.

Afortunadament, la família Leyson no fou traslladada a aquell camp de concentració, sinó a un de proper, el de Plaszow, dirigit pel salvatge Goeth. Ara bé, allà, trobaren un àngel, una persona que (mai se sabrà el veritable motiu) dedicà la seva vida aquells anys a salvar tantes vides com pogué. Una persona que no tingué por de gastar quatre milions de marcs per salvar més de 1200 vides, tot i que també era alemany i com a bon empresari, membre del partit nazi: Oskar Schindler. 

Quan accedim a la llista dels jueus que vivien a Cracòvia, ens apareix en el nombre 69128, acompanyat de la seva família. Va sobreviure gràcies a les bones accions del propietari de l'empresa, situada al carrer Lipowa de Cracòvia (encara es pot visitar) i després de la guerra es traslladà als Estats Units, on exercí de professor, amb la ferma voluntat d'explicar a tothom el que havia viscut durant la seva infància i com el terror es va apoderar d'Europa i es va endur sis milions de jueus durant cinc anys. 

I dins de tot l'horror del moment, de les morts terribles d'infants, dones i homes, trobem una estela del Bé, una persona que creu en les persones, que no veia en aquella gent un exemple de raça decadent, una persona que veu persones! La guerra mostra la cara més terrible dels homes (diuen) però també pot mostrar estels i petits focus de llum. De fet, la llavor que plantar l'Oskar Schindler fou enorme, i d'allí en sorgiren milers de jueus repartits pel món, són els jueus de Schindler, els descendents dels seus "fills".

Quan tens l'oportunitat de visitar el camp de concentració d'Auschwitz per dos cops, te n'adones que és necessària una força vital enorme per contrarrestar una màquina de matar tan perfecte i horrible com aquella. Quan passeges pel camp i observes els arbres, el paviment...només pots pensar en la gent que hi visqué i hi morí. Quan entres a la cambra de gas del Camp 1, se t'atura la respiració. Hi ha quelcom, una força que t'atrau, que et fa pensar en tantes i tantes ànimes que sortiren dels seus cossos en aquell lloc! En tantes esperances perdudes! En tantes il·lusions esvaïdes! En tants records esborrats! I tot seguit, al costat, hi trobes els forns. Sense paraules. No sols el fet de cremar milers i milers de cossos sense parar, sinó quelcom pitjor, l'olor que envaïa el camp i tot un gran territori al seu voltant.

Tot és horror, però hem de tenir voluntat d'explicar-ho, de fer que els nostres alumnes ho coneguin, que sàpiguen on pot arribar l'home quan es deshumanitza i s'esdevé, com mai, un llop per a l'home. Cal que coneguin els perills que acompanyen el racisme, la xenofòbia i la crisi econòmica. Cal que coneguin que després de la crisi del 1929, Europa entrà en una espiral d'odi que portà cap allà, als camps de concentració que hi havia per molts països ocupats.

Però cal que coneguin, també, l'existència de bona gent que, en la seva mesura, intentà ajudar la gent que patia. Els rajos de llum sempre apareixen enmig de la tenebra. És qüestió d'estar ben atents i observar-los. 

Avui amics, he fet un escrit diferent al que us tinc acostumats. Potser tenia ganes de fer-ho i no trobava el motiu. La mort del Senyor Leyson m'ha impulsat a llegir sobre ell i sobre el mateix Schindler. Permeteu-me que acabi amb un document:

1. Document esfereïdor d'un dels jueus de Schindler, referent al tracte als nens:

In Holocaust Testimonies, edited by Joseph J. Preil, the survivor Aaron Schwartz recalls 

Plaszow and the slaughter of the Kracow ghetto:


"When I came to Plaszow the first day, they put me in a group where we were digging 

a huge grave .. they brought in trucks, with children, from infant to twelve years old. 

They were all killed .. when the children were brought in, they were shot, right in that 

grave ..

A little girl, a beautiful blond girl, sat down in the grave, dressed in an Eskimo white fur 

coat, was all bloody, and asked for a little bit of water .. this child swallowed so much 

blood, because it was shot in the neck. And then it started to vomit so terribly. And 

then it lay down and it says, "Mother, turn me around, turn me around." ..

This child did not know what happened to it. It was shot, it was half-dead after it was 

shot. And this child sat down in the grave, among all the corpses, and asked for water .. 

it was still alive. There was no mother, just children brought from the Cracow ghetto.

So this little girl lay down, and asked to be turned around. What happened to it? I do 

not know. It was probably covered alive, with chlorine .. I am sure, because they did 

not give another shot to that girl .."

Bé amics, gràcies per compartir aquests moments i descobrir, plegats, qui fou Leon Leyson, el darrer supervivent de la Llista de Schindler.

2. Banda sonora de la pel·lícula, la Llista de Schindler

3. Imatge de l'entrada del Camp de Concentració, presa el març de 2010.

Nit de Reis

Quins dies! Quins nervis!!!

Les vacances, el tió, l'anada a la neu, el parc de Nadal, les trobades amb amics, i encara faltava el millor: La Nit de Reis!!!!

El Pau ha passat uns dies com mai: jugant, mirant contes, mirant (jo crec massa) la tele...però faltava el dia més especial de tots! Vam portar la carta als patges a la plaça d'Estudi (un encert l'indret) i esperàvem que SS.MM fossin prou generosos. De fet, el nen sempre tria aquelles cinc joguines imprescindibles, que vol rebre si els reis creuen que s'ha portat prou bé i tenen prou cases de familiars per deixar-les. Calia veure la cara d'il·lusió que feia quan mirava els patges aquell dia, i veure els nervis que tenia quan el patge blanc el cridà i li comença a preguntar com havia anat l'any. D'altra banda, qui amb quatre anys no està nerviós davant la porta de tots els regals? Aquell personatge li farà de transmissor per obtenir les joguines més desitjades d'aquest any! I per això ha d'estar nerviós i ha d'explicar què ha fet i què no ha fet durant l'any...Ara bé...sempre es deuen portar molt bé perquè els reis sempre arriben carregats de joguines.

Passen els dies i arriba el dia màgic, el cinc de gener. Val a dir que el matí passa lent, com una llarga espera de quelcom gran que ha de succeir. El dinar, aquell dia, passa més a poc a poc per la gola i fins i tot toca cridar a l'ordre, perquè ja se sap, els reis són a prop i potser es quedaran algun paquet que portaven de més.

Ara sí, toquen les cinc! És el moment de passar per casa dels avis, a veure si estan preparats, si la taula està llesta pel sopar i anar a rebre SSMM a la plaça de l'Església. De fet, és una sort poder deixar els cotxes a casa dels pares i poder sortir-ne a la nit, carregats, amb el cotxe, directament cap a casa. I arribem a la plaça. A poc a poc s'omple de gom a gom. És impressionant! no hi ha cap acte que l'ompli com aquest! cap!!!! Si vols fer un acte exitós, dedica'l a la canalla, i seràs el rei!!!!

Parlant de reis, toquen les campanes! la Rosita, com cada any, està preparada esperant el senyal d'algú conegut i apreta el botó! Toquen i repiquen, i la plaça es posa nerviosa! tothom mira per tot arreu, esperant l'entrada dels primers cavalls que vénen del carrer Major. I allí hi són!!!!

A la porta de l'església, Sant Josep, la Verge i l'Àngel, acompanyen el nen Jesús que espera la visita dels mags. Els de l'esbart sempre disposats a donar un cop de mà a totes les festes....gràcies! S'atura la música i només sentim el repic de campanes i la gent que saluda els patges i els Reis Mags. I s'acosten tots, en comitiva, a adorar l'infant. Un moment d'emoció! Tot el sèquit i els mateixos reis, s'agenollen davant l'infant! Tota la reialesa del món agenollada davant la bondat d'un nen! Quina imatge!

Tot seguit, pugen tots cap a l'ajuntament. A vegades, l'espera es fa eterna, però segur que té els seus motius! I de sobte, surten al balcó de la casa de la vila! Tothom crida! hi ha molta alegria! L'alcalde Poblet els saluda i els dóna la benvinguda! És lògic, el batlle del municipi és la màxima autoritat, i aquesta nit la cedeix als mags! Després, un a un parlen. A Baltasar li costa més, clar...és el que ve de més lluny...Melcior sembla cansat, i és Gaspart qui ens fa un llarg discurs. Un dels que més m'ha agradat! Ens ha llegit les cartes d'alguns nens! Fins i tot de la Sara i l'Eva, les dues amiguetes del Pau! És un moment genial! Els nens s'adonen que els Reis llegeixen les cartes i les porten perquè ho vegin!!!! quina passada! Tot seguit, el mateix rei ens diu que aquest any, a Vila-seca, s'ha recollit vora un miler de paquets que aquella nit es repartiran...Quina feinada!!!!

Doncs, sí, després d'una pluja de caramels, tornem a casa dels avis. Hem d'encendre l'estel que vam fer entre les dues famílies, la de la Rosita i la nostra, fa anys, quan no teníem guarniments de Nadal en aquell tram de carrer. Només el posem i encenem aquella nit! És la nostra tradició! Tot seguit, comprovem la corda del balcó, que sigui forta i que arribi fins a baix, perquè el Rei  o el patge la pugui lligar. 

Tot llest. Toca sopar, ràpid, pels nervis, no per manca de temps. De fet, ens dóna temps de sopar, menjar el tortell i fer el cafè. Llavors sí. Apareixen els llums de la policia. Ja són aquí!!!!!

Se senten els cavalls i els tractors. És qüestió de baixar, fer fotos, escoltar el nom del Pau i lligar el paquet. Quina cara que posa el nen! El patge l'ha cridat i ve dalt del cavall a portar el paquet! Impressionant! Ja el tenim lligat! És el moment de demostrar força i estirar la corda! Vinga, ja és dalt!

I ara....a somiar....a veure què hi ha dins del paquet i  obrir-lo. Bona part del que havia demanat! Tot dins! Ara caldrà muntar-ho. He de reconèixer que la Raquel és l'especialista!

Quan ja estem prou cansats, retirem cap a casa. Però el Pau manté els ulls oberts! Vol jugar! No vol dormir! Demà hi haurà més regals. Perquè avui és la Nit de Reis!

                                                   El Pau escolta les paraules de SSMM el Reis Mags davant l'atenta mirada de la Raquel.

PD. Que per molts anys, fill meu, poguem fer realitat els teus somnis! Nosaltres, els Reis i tota le gent que fa possible aquesta gran festa! Des d'aquí, un agraïment a tota la comissió que prepara la vinguda dels Reis d'Orient! No ens deixeu mai! I tant de bo, poguem ajudar molts nens a fer realitat els seus!!!