El Sant Pare decideix plegar. Aquest podria ser el títol del meu escrit setmanal, però crec que no estaria del tot encertat. Semblaria que indico que abandona tot per qualsevol motiu banal i es dedica a una activitat diferent a l'anterior.
Recordo que el dilluns onze de febrer era a casa, després d'anar a l'escola del Pau a ajudar-los a preparar l'esmorzar. De sobte, tots els mitjans que segueixo van començar a repetir la mateixa notícia, la renúncia de Benet XVI al pontificat. Personalment vaig quedar astorat, no m'ho esperava i no teníem cap antecedent proper.
Ens hem de remuntar al segle XIV per trobar una notícia similar. Hem de recórrer als annals de la història i s'inicien tot un seguit de preguntes, que, gràcies als mitjans de comunicació, aniran tenint les seves respostes en els propers temps. Com signarà, què farà, on viurà, amb qui estarà....
Joseph Ratzinger és, primer de tot, un alemany. Pertany a una cultura pragmàtica i de servei a la causa on es militi. Dins d'aquesta concepció, podem entendre el perquè de la renúncia papal. Ratzinger se n'adona que no té prou força per dur a terme totes les tasques encomanades, veu que no pot ser el cap visible de l'Església i que, per diversos motius, no podrà traslladar-se amunt i avall pertot el món per portar la paraula de Déu i, la seva resposta és dimitir. I, personalment, crec que fa molt bé. Tota persona que no es vegi en cor de fer una tasca que té encomanada hauria de fer el mateix, ja que quan allò que has de fer s'esdevé feixuc, amb el temps, perd l'interès, la seva valoració i els seus bons resultats.
Diuen que el cardenal Ratzinger tornarà a escriure, a delectar-nos amb la precisió de les seves paraules i a la meditació. I per què no? Durant el seu pontificat no ha pogut fer-ho amb l'energia que ho solia practicar anteriorment, i segurament, serà més reconegut pels escrits i per la tasca organitzativa que per altres carismes papals.
Per a mi, serà el papa que va consagrar la sagrada família, serà el papa que vaig veure a l'aeroport de Barcelona quan era a punt d'enlairar-se cap al Vaticà, serà el papa que anà a Madrid i, gràcies a ell, vaig poder conèixer cent cinquanta equatorials que la comunitat de Vila-seca acollírem a les nostres cases. Serà el Papa de qui vaig llegir l'encíclica Déu és Amor, on s'analitza els diversos tipus d'amor entre les persones i la necessitat d'un amor cristià entre persones i cap a Déu.
Recordo els dies previs a la seva elecció i el moment en què acceptà ser successor de Sant Pere, com a cap visible de l'Església i com a bisbe de la ciutat de Roma. Vaig estar al llit uns dies, fruit d'una activitat frenètica entre la feina, un viatge de plaer i l'obertura de la nova botiga, al carrer Comte Sicart. En aquells dies, havia tingut l'honor de ser proclamat cap local del comitè de CDC a Vila-seca. Eren dies de feina, d'entreteniment, però encara tenia present la mort de Joan Pau II. Era el papa de la meva joventut, l'home que havia vist viatjar d'una banda a l'altra i que movia, especialment, masses de joves envers l'Esperit del Senyor. També reconec que ha estat un papa que he conegut més profundament gràcies al descobriment de Polònia, el seu país i els lligams que m'hi han portat quatre o cinc cops en els darrers anys.
Recordo que era al llit, fruit de l'esgotament d'aquells dies, quan s'anuncià que l'ànima de Karol Wojtila havia ascendit al cel. Com a humà, com a creient, no vaig poder aturar les llàgrimes en sentir la notícia i veure les reaccions per tot el món. Era el primer papa que veia morir i a diferència de l'actual, vam poder veure la seva vellesa i malaltia extrema. De fet, si recordem el darrer cop que va saludar des del Vaticà, gairebé no era ell mateix. Karol, l'home que havia esdevingut papa, tornava a la més pura condició humana des de la malaltia i la vellesa.
I posats a confessar relacions amb el Sant Pare, afirmo que si un home sempre m'ha tingut fascinat per la seva forma de ser i d'actuar, fou Joan XXIII. Òbviament no el vaig conèixer, però cada cop que estic malalt, no me n'estic de veure la pel·lícula de la seva vida. Com si veiés la Raquel renyant-me, estirat al llit, mig plorós, veient els seus anys de pontificat per la televisió. Un home pobre, com ell, realitza la cursa eclesiàstica i ja de gran, rep l'encàrrec de seure a la cadira de Pere. Des d'allí inicia una de les tasques principals de l'Església i celebra les primeres sessions del Concili Vaticà II. Quina energia, però quina bona fe!. El Concili canvià la vida de l'Església en aquells anys, ja que calia obrir-se al món i a les noves qüestions de la societat.
Com llavors, ara, el nou Sant Pare hauria d'iniciar un procés de reformes per obrir, encara més, l'Església al món, a les societats, al debat entre religions, al suport als més necessitats (Ara tenim una gran oportunitat per mostrar al món l'amor fratern) i demanar perdó i actuar contra casos diversos i deplorables (Val a dir que al mateix Benet XVI va fer un gran pas en demanar que siguin els tribunals civils el que actuïn sobre diversos casos d'abusos a menors apareguts en esglésies d'Irlanda i nord d'Europa).
Tornant a la pregària, al descans, a la seva activitat intel·lectual preferida, Benet XVI, Joseph Ratzinger, inicia un nou camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada