Tu no te'n recordes, però avui fa quatre any que vas venir al món, i uns dies després, a casa. Tot ha canviat molt des de llavors, començant per la feina dels pares. En aquells moments, encara teníem la llibreria i recordo les estones que passaves al petit parc del despatx del negoci. Tu no te'n recordes, però erets l'atracció de tots, venedors i clients.
Realment vas arribar en uns moments difícils pels pares, a causa de l'inici de la crisi econòmica i de diversos problemes, però gràcies a tu, tot ha quedat petit, res ens va fer aturar ni replantejar-nos les coses. Vam tenir la sort de tenir un nen sa, sense problemes de salut (recorda que molts nens neixen amb molts problemes, però se'n surten!) i prou graciós per fer-nos estar sempre contents.
Aquell dia, ta mare em va demanar que no pugés a treballar, perquè sentia quelcom dins seu de diferent. Però, com sempre, no li vaig fer cas, i a les 9h ja era a Santa Coloma. Una hora més tard, rebia la trucada dient-me que ja estaves en camí, que volies sortir de la bossa on estaves a la panxa de la mare. Crec que mai he trigat tant poc en arribar a Tarragona des d'aquí, perquè, gairebé, vam entrar junts per la porta de l'hospital, ella des de Vila-seca (10KM) i jo des de Santa Coloma (65km). És d'agrair que tot fos molt ràpid i tinguessis pressa per veure la llum del sol (o elèctrica més ben dit).
Com si fos avui que et posàvem a la primera cadireta del cotxe. També és bo de recordar les primeres nits, els primers crits.... tota passa i tots són bon records.
Amb el temps, has anat coneixent la família i els amics. Ets com la joguina de tots, i ara, que ja has començat a l'escola dels grans, te n'adones del pas del temps. Ja tens prou criteri temporal com per distingir entre l'escola dels petits i la dels grans. De fet, algun dia, m'agradaria que arribessis a l'escola dels més grans, dels nens del papa. El temps ho dirà.
Sé que no és fàcil ser fill, però has d'entendre que tampoc és fàcil ser pare. És una nova situació. Per desgràcia, quan naixeu, no porteu cap manual d'ús, com la tele o l'ordinador. A poc a poc, tu i nosaltres, ens hem de fer els uns als altres, fins arribar a conèixer-nos i a conviure sota el mateix sostre.
Ara, et toca jugar, córrer, passar-t'ho bé. Però has de començar a aprendre a l'escola. Aquest any ja saps escriure el teu nom i el dels teus companys. També saps fer les primeres sumes i restes. A poc a poc, sense pressa.... però sense pausa. Pensa que el teu futur dependrà, entre altres coses, dels teus estudis.
Bé, fill, aquestes paraules només són per agrair-te la teva existència, que estiguis amb nosaltres a casa i per dir-te que, per molt que pugui semblar, els pares sempre pensem en tu!
Un petó ( i no t'escapis que avui m'he afaitat!!!!)
Felicitats a tots tres i està molt bé que ho escriguis per recordar el munt de coses boniques que vivim.La vida intensa que portem ens allunya de moments i records feliços, és per això que cal parar, observar, estimar, i gaudir de la sort que tenim de veure créixer els fills i amb ells el nostre cor no para d'engrandir-se.
ResponElimina