Oh Europa, Europa!

Benvolguts amics, avui permeteu-me que us parli d'Europa, de la relació amb Catalunya i del nostre futur.

La Unió Europea ha estat un dels grans invents polítics del segle XX: ha permès per primer cop des de la creació dels estats moderns la pau entre les seves dues potències primeres, Alemanya i França. Per primer cop gaudim dins les fronteres d'aquesta unió d'una pau mai viscuda en el vell continent. 

Hem aconseguit, d'altra banda, la creació d'un gran espai lliure de circulació de persones i mercaderies (L'espai Schengen), i s'ha creat una moneda que agrupa diversos milions d'europeus sota un mateix signe. Ha estat l'èxit dels grans somiadors dels anys setanta, però amb un impuls brutal als vuitanta i noranta, amb grans personatges com en Mitterrand, González, Khol i el mateix Pujol a nivell nacional.

De fet, Catalunya, i els catalans, hem estat sempre uns grans admiradors i partícips de la construcció europea. Des de sempre, des de l'Edat Mitjana, els catalans hem vist en Europa la sortida natural als nostres productes i a la nostra formació. I mai, mai, hem abandonat aquesta voluntat. De fet, em pregunto si la resta de l'Estat espanyol hi tenen aquesta dèria, o, com sempre, la seva mirada sempre ha anat més enllà de l'Atlàntic, enyorosos de l'antic Imperi.

Ara, enmig de la pluja de foc i pors que ens arriben des de la resta d'Espanya, ens vénen les temors sobre què en pensa Europa del procés que Catalunya vol iniciar i sobre les consultes sobre la independència de les que que els ciutadans catalans volem participar. Què té de dolent parlar del nostre futur i consultar la ciutadania?

Una Catalunya independent de l'Estat Espanyol, podria mantenir-se dins de la Unió Europa? Doncs per què no? o per què sí? tenim precedents? Doncs NO. Només tenim, ara per ara la voluntat del voler ser, i fins ara, tots els pobles amb voluntat de pertànyer, amb característiques plenament democràtiques, hi han entrar. I nosaltres??? També!

De fet, si recorrem al dret internacional, hi llegim que els tractats signats per l'Estat predecessor passen directament a l'Estat successor. Així doncs, els tractats de la unió signats per Espanya, continuarien completament vigents per a Catalunya. no hi hauria cap expulsió.

Viviane Redding, vicepresidents de la Comissió Europea i comissària europea de justícia ens recorda que la "legislació internacional no diu res sobre que un nou estat europeu hagi d'abandonar els organismes dels qual havia format part com a part del seu antic país" Així ho ratifica la Convenció de Viena.

Algú, amb plenes facultats, pot pensar que Europa abandonaria un país ric com Catalunya, amb el seu potencial econòmic i humà, amb la seva indústria d'investigació, amb el seu enorme potencial real turístic? Seria un país de primer ordre dins de la Unió i aportaria qualitat, persones i diners a les institucions. Algú s'imagina una aturada dels projectes de formació, d'intercanvi d'universitaris i d'estudis entre catalans i la resta d'Europa? 

No ho dubteu, recordo encara les paraules del company Tremosa quan ens recordava la importància de convertir Catalunya i els seus ports en la porta d'entrada de mercaderies provinents d'Àsia per arribar, des d'aquí, al centre i al nord d'Europa. Ningú amb dos dits de front pot pensar que Europa prefereix altre tipus de corredor que no sigui el mediterrani!!!! Afortunadament, la darrera paraula sobre aquest afer, es prendrà a Brusel·les i no a Madrid.

D'altra banda, em costa pensar com quedaria la resta de l'Estat Espanyol. Sense els recursos catalans, necessitaran un augment de recursos europeus per tirar endavant....Caldrà noves idees i noves fórmules. Em pregunto fins quin punt es pot preferir Espanya abans que Catalunya?  

Vivim temps de d'il·lusions, de noves esperances, de voluntat democràtica (res es farà sense la gran majoria social que el president Mas reclama), però també de pors, i temors, majoritàriament infundades i creades per la dreta i esquerra espanyola temerosa del seu futur sense els catalans. 

Davant de tot, recordeu, que formem part d'Europa, Oh Europa, Europa!

La vostra cançó

Bona nit amics i amigues.

Ho sento, m'ha estat impossible escriure darrerament. M'he vist empès per una multitud d'imputs i necessitats que m'han fet allunyar i distreure l'atenció del teclat i del blog personal.

Recordeu la darrera cançó que heu escoltat? L'heu gaudit? L'heu interioritzat? Si no és així, potser no heu tingut temps per escoltar-la de debò i només ha ocupat el buit del silenci durant una estona. 

La música és per gaudir-la, per tocar-la (els que en saben) i per escoltar-la (la majoria dels mortals). La música ens educa l'oïda, de cara als sons i de cara als silencis, que també són música, perquè les notes així ens ho mostren.

La música ens estabilitza en uns moments determinats. (amanseix les feres, es diu). Però també ens excita en moments de festa o en moments que necessitem una dosi important de neurones movent-se amunt i avall.

La música ens agermana, dins i fora de les nacions. Hi ha músiques de país, cançons patriòtiques que ens fan alçar de les butaques i, amb certa emoció, iniciar la cançó dempeus amb l'esperit i l'ànim ben amunt. La Mediterrània, aquest enorme llac que ens uneix a diverses nacions, ens fa compartir instruments i melodies que tan aviat poden ser composades a la riba est, com a l'oest, tant al sud com al nord. I és que els mediterranis tenim un ritme un xic diferent de la resta d'europeus, com si les onades de la mar repiquessin dins nostre en els moviments de les danses.

La música forma part de la nostra vida. En tots els principals moments hi tenim una música preparada, per celebrar l'aniversari, per a les celebracions religioses, per al casament, i fins i tot, per la mort. L'home ha tingut, sempre, la necessitat d'acompanyar aquests moments essencials i especials de les melodies musicals més adients per fer d'aquell moment una experiència inoblidable.

Finalment, tots, joves i grans, tenim les nostres cançons, aquelles que ens han acompanyat en un moment o altre; aquelles que ens recorden una estada, un viatge, un sopar, i més important, una persona. Són aquelles cançons que ens poden fer saltar la llàgrima en recordar les persones que no hi són, per uns o altres moments, o que produeixen l'efecte d'unió en les parelles.

Tots tenim cançons que ens recorden el moment, la persona, perquè la música, sempre ens acompanya. De debò, de tant en tant, busqueu el moment, i gaudiu de la vostra cançó!

Sóc feliç!

Benvolguts amics, fa dies que no escric. No he tingut temps, o potser, no he pogut aportar res de nou al que darrerament es diu o es comenta. Ara, a una hora intempestiva, però entre la nit i la matinada, m'he desvetllat, i m'he decidit a escriure sobre aquests darrers dies.

Fins i tot, és el segon article que escric, ja que el primer, un cop redactat, no m'ha semblat gens interessant, tret dels amics propers. 

Què voleu que us digui! sóc feliç? doncs sí, per molts motius, personals, per feina, pels amics, per la família, per la feina...Sovint em trobo gent i em pregunta com estic, sempre responc, molt bé, però sinó ho estic, també ho afirmo, perquè què pot fer ell/ella per mi?. Intento projectar tranquil·litat i felicitat als que m'envolten, perquè ho considero important. De què em serveix instal·lar-me en la depressió actual i gaudir-ne, lamentant-me i esperant que vingui l'ajuda de no sé on?

A vegades em fa gràcia perquè em diuen: "Jo de gran vull ser com tu". I el millor és que m'ho diu gent més gran que jo. I et pregunten com t'ho fas per estar content, per llevar-te al matí, anar a la feina i entrar a la sala de professors amb un somriure o cantant quelcom. Sempre dic el mateix. Quan em llevo, intento planificar el dia amb alegria, amb la il·lusió de fer alguna cosa nova, de conèixer algú, o simplement, de sobreviure un dia més en la jungla en la que vivim. I mai he considerat ser especial ni fer coses extraordinàries. Potser, a vegades, m'he deixat endur per la velocitat del moment, omplint el temps amb multitud d'activitats, de les que sempre n'he après alguna cosa, però buscant, sempre, petites estones de relax. Perquè ho reconec, una de les meves aficions és dormir, especialment la migdiada, a l'estiu o els caps de setmana durant el curs.

Intento escoltar, tot i que sovint, a causa de la velocitat amb la que vaig d'un lloc a altre, o en àmbits diferents, no m'ho permet com voldria. I quan escoltes, te n'adones del munt d'històries diferents que ens perdem. Te n'adones que potser no hem de parlar tant, que senzillament ens hem d'asseure i escoltar qui tenim davant, que segurament té una història preciosa per explicar-nos i que ens la perdrem.

Ara, mentre escolto els Teràpia de Shock, penso en el que faig. Per què escric? A qui li importen els meus pensaments, que no aporten res de nou ni parlen de la situació del moment? Però estic fent quelcom que em fa feliç, perquè ho vull fer, perquè en tinc la necessitat. Cal trobar, en qualsevol instant les ganes de fer allò que t'enxampla el cor i l'ànima, cal buscar el moment d'impulsar allò que et faci feliç.

Ara, però, cal anar acabant. La meva medicina sempre és la mateixa: aixecar-me amb ganes d'afrontar el dia. Veure els problemes com a oportunitats. Estimar i deixar-me estimar. Anar amb el somriure a la cara, tot i que plogui foc. Creure que tot és passatger (tret de les grans malalties i la mort). Seure i escoltar. Animar tothom (és bo acabar la classe donant ànims). Intentar aprendre quelcom de la gent que ens envolta.

Cal sortir de la bombolla on estem instal·lats, durant molt de temps plena de gasos i de llum de neó, i ara, fosca, enmig de les tenebres, i estendre un nou pensament, una nova il·lusió, perquè jo també en tinc molts de problemes, però.....tot i això, sóc feliç!