Quan se'ns acluquin aquests ulls

Avui no és dels millors dies, m'he trobat superat per la feina a fer i sense recuperar-me per la feina feta. La primavera, noto, cada any m'afecta més negativament i em sento molt i molt cansat. Però tot i això no he volgut deixar d'escriure les meves breus paraules setmanals.

La mort segueix sent un dels grans tabús de la nostra societat. Encara hi ha qui no en parla, qui l'amaga o qui la pensa com quelcom llunyà. Fa uns dies, donant un cop de mà a un amic de batxillerat en parlàvem, perquè forma part del seu temari; i observàvem la munió de propostes que les filosofies, religions i pensaments ens han ofert durant molt de temps. 

Em sento hereu d'una tradició i membre d'una gran família, anomenats cristians. I considero que no hem acabat d'assolir el pensament al voltant de la fi de la nostra vida humana. Potser per això estem tristos, potser per això veiem cares llargues pel carrer. Penso que tots vivim ensimismats en una situació que ens sobrepassa a tots i ens carrega l'ànim. I em pregunto, quins són els nostres problemes? No tenen solució?

Fa dies ho apuntava en una breu sentència del twitter, l'única cosa contra la que no es pot fer res, de cap manera, és la mort. I si considerem el traspàs com l'entrada a la vida eterna, al costat del Pare, i on ens retrobem amb la resta de família i amics, s'esdevé tan terrible com l'hem vist sempre?

Us heu fixat en les celebracions que es realitzen en diferents països quan una persona ens deixa? Realment estan tristos, però ho acompanyen d'un àpat on recorden la persona i la seva ànima. Què ens passa a molta gent? Vivim la mort com quelcom apagat i amagat perquè l'entenem com la fi de tot. I realment és així, és la fi de totes les coses que tenim en el dia a dia, la fi de les amistats que vivim i dels nostres lligams familiars. Per què el missatge escatològic cristià no ha acabat de penetrar en la societat?

Suposo perquè és tan fort l'amor envers els germans que deixem o que ens deixen, que no ens permet assimilar la idea de no tornar-nos a veure.

Sovint, crec que en algun moment hi hem de pensar. No sabem (afortunadament) quan ens arribarà l'hora, no sabem quan traspassarem. Només sabem el que veiem, el que vivim, i per això, és important viure la vida en cada moment. Estimar com mai, ajudar com mai, i intentar ser més bones persones. 

 Sempre he trobat interessant una cançó i una dansa del País valencià, anomenada la dansa del vetlatori. En ella, un pare i una mare vetllen el seu fill. Quin drama! Hi pot haver res pitjor que la pèrdua del fill? No ens ho podem ni volem imaginar!!!! Com diu la cançó, "no ploreu per la criatura, que ha nascut un angelet". És un pensament profund, dur, hereu d'una tradició i d'un pensament religiós, però que sobrepassa la realitat emocional de la persona.

Amigues i amics, avui, en un dia fosc, plujós, només he volgut llençar uns pensaments sobre aquell dia, quan se'ns acluquin aquests ulls.

Do you speak English?

Bona tarda amigues i amics,

Parlem l'anglès? Som capaços de mantenir una conversa amb algú emprant aquesta llengua? Som capaços de llegir un article d'un diari o revista? Crec important que ens ho preguntem. I el mateix amb d'altres llengües, si voleu amb el francès, l'alemany, el rus, l'àrab o el xinès!

D'uns anys ençà tenim uns plans de llengües estrangeres amb objectius i resultats, però què ens havíem trobat anteriorment? 

Recordo que les primeres classes d'anglès que vaig rebre fou a sisè de primària. Era una llengua totalment nova per a mi, i la veritat, no la trobava gaire interessant. Per tant, recordem aquesta dada, els de la generació dels setanta, iniciàvem els nostres estudis de llengües estrangeres als onze i dotze anys! Realment, als vuitanta i part dels noranta, no acabàvem de veure-hi, molts cops, l'interès. Recordo anar a classes en acadèmies i presentar-me a exàmens oficials no per pròpia voluntat. "Estudia anglès fill meu" m'havia de sentir a casa! 

Però he de reconèixer que, d'una manera o altra, m'hi vaig anar aficionant, i durant la llarga estada treballant a turisme a la Pineda, en un supermercat, vaig estar molt agraït a aquests coneixements! 

Ara bé, i després? Doncs us confesso que estic molt a favor de la nova normativa universitària de no donar títols si no es tenen uns coneixements considerables de llengües estrangeres! Ho trobo molt bé!  De fet, quan estudiava història, recordo que ens feien llegir articles en diverses llengües, i era interessant veure com el vocabulari tècnic d'una matèria és molt semblant en moltes llengües. Com hem anat fins ara? Quants presidents espanyols recordem envoltats de traductors perquè no parlaven l'anglès! I així ens ha anat! 

Posteriorment, en la meva etapa a ensenyament li vaig trobar molta utilitat, no tan sols per alguna optativa que em tocà fer, sinó també pels projecte europeus Comenius, als que tant m'he aficionat i dels que tant partidari sóc. Gràcies a l'anglès hem pogut conèixer gent magnífica de l'altra banda del continent, i ha esdevingut la llengua vehicular en les nostres converses amb els amics polonesos dels dos projectes realitzats i, esperem, aviat en un tercer!

Ara bé, hem de reconèixer que quelcom no acabem de fer bé. Ja fa anys que iniciem els estudis d'anglès a infantil (P3-P4-P5). Amb tot, no arribem a tenir el nivell suficient que se'ns demana o no el demostrem. Ens falla l'aprenentatge? Repetim sempre els mateixos conceptes gramàtics? Ens falta la pràctica oral en speaking i listening? Potser si! Potser ens hauríem de dedicar molt més a la conversa que a la gramàtica, però és que tot és molt necessari!

Ens calen més possibilitats de viatjar a Gran Bretanya o fer intercanvis amb altres països europeus emprant l'anglès com a llengua vehicular? Potser sí, però en aquests moments.....Potser hem d'impulsar la pràctica dels penfriends (trobar amics d'altres centres europeus i mantenir correspondència escrita i, si es pot via skype... oral)

Potser ens hem de plantejar deixar de realitzar els doblatges de les pel·lícules del cinema! Potser ens hem de plantejar que els nostres fills vegin els dibuixos animats en anglès, sense traducció!

Són tantes coses! Crec que hem avançat molt des dels setanta-vuitanta (i sort que hem estat un país eminentment turístic) però encara ens resta molt de camí per fer! 

Aprenem cançons amb certa facilitat, però a vegades, no acabem d'entendre el significat. Diuen que una llengua no s'aprèn bé fins que no coneixes les frases fetes, refranys....ens hi dediquem prou? Jo sempre recordo la frase "It's raining cats and dogs" i no gaires més. 

Crec que aquest tren no l'hem de deixar perdre. Si Catalunya vol ser un nou estat, ho ha d'aconseguir, també, des del coneixement, des de l'obertura a Europa amb gent coneixedora de diverses llengües que puguin impulsar les empreses, els intercanvis comercials i l'aprenentatge des del món de l'ensenyament.

Família i escola

Aquesta setmana permeteu-me que parli de la relació que crec que hauria d'existir entre família i escola; i dic hauria d'existir perquè puc demostrar que, en molts casos, no hi és. Val a dir que durant l'actual curs s'han lliurat en tots els centres d'ensenyament catalans la carta de compromís entre els centres i les famílies. Aquest fet va en la línia de les paraules que us voldria dir, però caldrà veure si ambdues parts compleixen tot allò que hi han signat. Voldria dir, també, que l'article d'avui no és fruit de cap mal dia, ni de cap cas concret, sinó un pensament que em ronda després d'uns quants anys d'experiència docent.

Considero inadmissible que els alumnes arribin a classe molts matins sense haver passat per la dutxa, aquell matí o la nit abans. Com pot ser que molts nens i nenes/ nois o noies no tinguin l'hàbit de dutxar-se cada nit? És un hàbit adquirit de la família? És fruit de la crisi econòmica? Sigui el que sigui, entenc que és un valor diari, forma part de la higiene, amb la que podem prevenir moltes malalties. Cal ensenyar-lo a l'escola i sens dubte, posar-ho en pràctica a les nostres llars. Sempre hi ha un dia que podem anar tard, sempre hi ha un dia que la criatura pot fer el ronso! Però prendre's aquesta qüestió i aquesta falta com un costum! I hem de pensar en la difícil situació que posem el nen en realitzar aquesta pràctica! No recordem la crueltat dels petits i joves? Què li faran a aquell que no tingui l'hàbit i la seva roba o ell provoqui olors estranyes? Hi pensem?

I el mateix penso quan un alumne arriba al centre sense el material escolar necessari. És que no hi ha ningú al darrere? Hi ha gent que no controla les bosses, estoigs i motxil·les dels seus fills? I ens ho trobem sovint! I és d'aquelles coses que poden passar una, dues o tres vegades durant un curs....però més? Voleu dir que no és desídia? Voleu dir que no és perquè no ens preocupem prou de les necessitats dels nostres fills a l'escola? 

I acabo amb un altre tema que clama al cel. Aquest any hem iniciat la jornada intensiva a molts centres de secundària del país. Em pregunto, a l'espera dels resultats a finals de curs, quina serà la valoració general que en farem. Els nostres alumnes hauran aprofitat les hores de la tarda per fer els deures? O seguim tenint un bon percentatge d'estudiants que no els fan de manera sistemàtica? Haurà guanyat la batalla la televisió, els jocs d'ordinadors o les xarxes socials? Em pregunto quants pares revisen els deures cada vespre. Quants pares i mares obren la bossa per comprovar que tot s'hagi fet? Quants pares hauran comprovat les agendes escolars (molts cops esdevingudes llarguíssimes cartes d'amor).

I entenc l'enorme feina que tenim els pares i mares. I entenc que hem de fer jornades molt intenses per arribar a finals de mes amb una crisi econòmica que sembla que s'ho menjarà tot.

Ara bé, qui controla els nostres fills i filles? Us imagineu que aquestes tres qüestions tractades avui les tinguéssim superades i no n'haguéssim de parlar? Us imagineu que tots els alumnes portessin els deures fets cada dia? Sembla utòpic! Doncs no ho hauria de ser! Ho hauríem d'aconseguir! 

Parlem sovint de les causes del fracàs escolar, que si els mestres, que si la motivació, que si les retallades, que si el departament, que si la formació, que si la Logse.....però els alumnes estan a classe trenta de les cent seixanta-vuit hores setmanals!!!!! Qui en té cura la resta?

Tinguem-ho clar, si volem que les coses vagin bé, si ens en volem sortir, si creiem en els nostres fills i filles, l'única manera és creure en la unió i la cooperació de la família i l'escola!

A qui matarà aquesta arma?

El dos d'abril de 2013 pot ser una bona data per recordar: L'ONU va aprovar el primer Tractat sobre el comerç de les armes. Cent cinquanta-quatre països hi donaren suport, vint-i-tres països es van abstenir (entre ells, Rússia i la Xina) i tres països hi van votar en contra (Síria, Iran i Corea del Nord). Una bona passa per posar remei a aquest drama mundial. Ara bé, no perdem de vista els països que es van abstenir!

Aquest tractat ha d'evitar que les armes caiguin en mans de terroristes, en grups que puguin cometre abusos de drets humans.... en resum, ha de permetre controlar les armes des de la seva fabricació fins la venda a un estat reconegut pel dret internacional. 

No nego que sigui una gran passa, ara bé, queda lluny de l'ideal. Sempre he pensat que si algú ha de tenir armes, ha de ser l'Estat, a través dels diversos cossos de seguretat i el propi exèrcit, en el cas que n'hi hagi. Ara bé, ens podem imaginar un món sense exèrcits? Qui és el primer que inicia el desarmament? Seguiria tothom, o algun viu aprofitaria per ocupar territoris veïns? No oblidem que, en la línia del temps, les fronteres no són mai estables! Si l'observem, hi trobem països que creixen, que disminueixen, que sorgeixen, que desapareixen....

Deixeu-me també que faci una altra reflexió. Ens podem posar a la pell de la persona que fabrica una arma? i a la pell de l'empresari propietari de la fàbrica? I a la pell del comerciant?

Hem de tenir clara la funció de l'arma: matar. I és aquesta, sense tabús, sense altre tipus d'ús! Quan algú fabrica una arma ha de tenir en compte que serà emprada per matar! A qui? Doncs a qualsevol. Potser al seu fill, quan vagi a la universitat! O potser la seva dona en un supermercat! O potser l'amic de la família, que està en missió de pau en qualsevol país. Tinguem-ho clar, mentre es fa una arma, s'està iniciant la mort d'una persona, sigui al continent que sigui, i sigui de l'edat que sigui.

I el mateix ha de pensar el propietari de l'empresa, i el comercial. S'ho plantejarien si se n'adonessin? No fabriquen caramels, no fabriquen joguines, fabriquen armes, emprades, únicament per matar!

 I no parlem sols d'armes convencionals. Mirem les notícies i ens esgarrifem de pensar que Corea del Nord tingui armes nuclears. I l'Iran, i la vella Europa, i Xina, i Estats Units? Qualsevol arma d'aquestes, ni que sigui en països democràtics o dictadures és un perill. No per un home, sinó per tota la humanitat!

Per tant, permeteu-me que mostri la meva alegria pel tractat aconseguit fa uns dies, però que expressi, també, el malestar per no arribar a la fi de la producció d'armament. Sempre n'hi ha hagut d'armes, en tots els temps i a tot arreu! Però si l'home ha evolucionat, si domina la tecnologia, si és humà, en tots els sentits, té d'altres eines per resoldre els conflictes, especialment, la paraula. Emprem-la!

A qui matarà aquesta arma?