Cultura tradicional i popular. Cultura de país.

Bona nit amics, aquest text el recupero d'un antic blog que vaig abandonar fa temps i m'ha semblat bo que en aquest nou mirall de pensaments propis hi fos. Hi he afegit alguns paràgrafs, especialment, per posar en relleu l'enorme feina de tanta i tanta gent per mantenir l'activitat cultural del nostre país.

Ja fa uns quants anys que participo en diverses entitats culturals municipals i crec que això que estic disposat a explicar-vos, té el fonament del coneixement d'una realitat.

Un país sense tradicions no és país. Un país que oblida la seva dansa, cançó, festes tradicionals, gegants, diables està condemnat a desaparèixer. Per què? doncs perquè perd la seva memòria i pot arribar venent-se al millor postor.

Els diables representen les tradicionals forces malèfiques, d'origen cristià o anterior, que celebren les seves festes a l'estil aquelarre. Els gegants representen aquells personatges estimats o parodiats de les viles o del conjunt del país. Les cançons tradicionals repassen la història, tradició o les estones que els nostres avis passaven a la vora de la llar de foc. Els castellers provenen de les incipients figures de la Muixiganga. A partir d'aquí, entren en la fal·lera d'aconseguir la construcció més alta, amb més gent, símbol de la unitat i l'esforç de tot un poble. Finalment, les danses són les dels avis, o més antigues encara. Són la manifestació de moments de festa, però també tenim danses dedicades al treball, a personatges, a la religió i a la tristor.

Tot aquest impressionant bagatge cultural tradicional ha de tenir continuïtat i suport incondicional de l'administració. En cas de no fer-ho, reconeguem-ho, està condemnat al fracàs. I a més, posem en valor la munió de persones que estan al voltant d'entitats, associacions, grups culturals. Parlem de milers i milers de persones que d'una manera completament altruista, pel gaudi personal, cedeixen el seu preuat temps privat perquè les nostres viles i ciutats disposin d'un bagatge cultural enorme. Els hi hem d'estar agraïts, perquè gràcies a ells tenim festes majors, cercaviles... i els nostres fills en poden gaudir.

I l'escola? Per què no impulsa, encara més, el coneixement d'aquestes realitats? No oblidem que són una impressionant eina integradora dels nouvinguts a les nostres aules. Explicar el perquè de les danses o dels gegants ens porta a explicar el perquè dels nostres orígens com a nació.

La sardana, la jota de l'Ebre, el ball de bastons, haurien de ser d'ensenyament obligat a les nostres aules pels més petits. No sols aporten sentit rítmic, sinó també ajuden a comptar, sociabilitzar-nos, i en certa mesura, a fer esport. 

D'altra banda la festa major, les diverses festes de l'any haurien de ser tractades en les aules per fer-les més viscudes per la nostra canalla. I no oblidem que allà on van els nens hi van els pares i els avis.

Amigues i amics, és bo participar de la multitud d'activitats esportives a les que apuntem els nostres infants, però no abandoneu les tradicionals i les culturals. És un bé per ells, per nosaltres i per tot el país. A aquestes sensibilitats afegim-hi la música, els orfeons... totes aquelles manifestacions culturals que serveixen no sols com a distracció, sinó com a actes de reunió, de xerrada, de festa i d'enlairament cultural.

Futbol

Us n'adoneu? Des de la fi de la Lliga, des del darrer partit del Barça de la Champions, fins el proper divendres, a la Final de la Copa...tot està com a desinflat, descansat, vivint en certa letàrgia. Ara, queda futbol pels mitjans i pels petits, però pels grans, poca cosa!

Com sabeu, mai he estat esportista i el meu interès pel futbol ha anat augmentant (en certa manera) per la fal·lera dels propis alumnes i per l'interès que hi posen les amistats. De fet, fins fa 3 anys, crec que havia vist menys partits que des de llavors endavant. 

Però avui permeteu-me alguna reflexió envers aquest esport en particular i d'altres, en general. 

1. Què aporten els futbolistes que tant cobren a millorar la situació actual? Uns em direu plaer, d'altres ganes de superar-se, uns altres oblit? d'altres.... Però realment, valen el que cobren? donen alguna solució als moments crítics? 

2. M'agradaria saber si els clubs noten la crisi pel que fa a la venda d'entrades i d'abonaments de la temporada. Certament, aquesta situació potser salva els grans, però estic segur que els clubs mitjans i petits han d'haver notat una baixada considerable de vendes. Mentrestant, les imatges dels grans camps de futbol (els nous temples) ens mostren uns espais a vessar.

3. Us imagineu amb la situació actual que comencem a veure fitxatges estrella amb uns preus desorbitats? Quina ha de ser la nostra reacció? Complaença perquè el nostre equip haurà estat el que més hagi pagat? Enuig per veure com se'ls gasten? Veurem més casos com els de Bankia, nacionalitzats després d'haver pagat fitxatges estrella? 

4. Serà interessant veure els nivells d'audiència de la "Roja" al nostre país el proper mes, durant la seva estada a Polònia i Ucraïna. Encara recordo el darrer Campionat del món, quan el nostre municipi es llevà ple de banderes espanyoles, que es perpetuaren en el temps a les balconades no sols de la nostra vila, sinó de molts indrets del nostre país. Sols afició futbolística o quelcom més...

Amigues i amics, estic totalment a favor de la pràctica de l'esport, saludable i com a hobbie, no com a opi del poble ni com a nova religió. Estic a favor que els nostres joves entrenin, juguin i els seus familiars i amics gaudeixin de l'espectacle. Però estic en contra que ens gastem milions en jugadors, espectacles com aquest, que poc ens deixen més que l'alegria dels guanyadors, les bones estones al voltant de la tele o del camp, o algunes destrosses al mobiliari urbà.

Crec que hem de defensar els equips locals, aquells que tenim més propers; els jugadors dels quals senten els seus colors i s'estimen el poble que representen! Els altres....

25 anys de la Biblioteca de Vila-seca

Aquest any celebrem els 25 anys de la biblioteca de Vila-seca, la nostra. Són tants i tants els records públics i privats, que paga la pena acostar-se a l'edifici i parlar amb el personal que hi treballa perquè ens informin de les diverses activitats que tenen programades per poder-hi participar.

Fa uns dies l'alcalde Poblet ens recordava les peripècies per poder gaudir d'aquest equipament i la demanda reiterada dels anys seixanta i setanta, abans de la seva inauguració el 1987, en temps de l'alcalde Pujals. Realment ha plogut molt i els èxits han estat rotunds. Només cal veure les estadístiques d'ús per adonar-se que estem davant d'una de les biblioteques més visitades i emprades de la nostra demarcació. 

Hi trobem llibres, cd, jocs, revistes, diaris, i l'ús d'internet. De fet, les biblioteques s'han hagut de reinventar i d'actualitzar davant les noves tecnologies. Ja no val tenir uns quan km lineals de llibres, sinó que necessitem ordinadors, eines de consulta digital... tot ha canviat, però gràcies a la voluntat de les directores de la biblioteca i l'ajuda municipal i nacional s'han empès, sempre, noves línies d'actuació, la gran majoria d'èxit incontestat.

Els meus records personals són llargs, i vinculats, en la darrera dècada a la presidència de l'Agrupació Cultural de Vila-seca. A la biblioteca hi hem preparat exposicions, tant antològiques de les diverses seccions de l'entitat, com d'autors locals i foranis. També hi hem celebrat actes literaris per Sant Jordi i lliuraments de premis a alumnes guardonats. Finalment, n'hem fet molt d'ús en conferències, cicles temàtics i presentacions de llibres. Molta i molta gent hi ha passat per escoltar gent de renom del territori i professors de la universitat que s'hi han pogut i volgut acostar. I com no, les accions en poesia ens permeten descobrir un nou enllaç entre biblioteca-música-poesia. Tenim i gaudim d'un indret extraordinari on abandonar-se al plaer de la lectura, la música i el gaudi personal.

No puc acabar aquestes paraules sense un record a l'amic Demetri. Sense tu, amic i company, aquest projecte no hauria estat possible. Restes en el record de molts i molts nois i noies als que ens indicaves la situació dels llibres i també (en algun cas) la porta, després de comportaments inadequats. Resta en la meva memòria les llargues estones i reunions de la Cultural. Resta també, les estones que cuidaves dels esdeveniments que hi celebràvem. Tantes i tantes coses! Fins i tot, recordo el primer aniversari de casats, quan m'avisaves de la sortida del tren que ens portava a Sevilla.

Per tot, moltes gràcies, amic! Sé que des d'on ets tens cura de la biblioteca i del seu personal i dels seus usuaris.

Amigues i amics, moltes felicitats i per molts anys.

Fer grup, fer pinya

Ahir em vaig acomiadar, com a president, de l'assemblea de militants i simpatitzants de Convergència Democràtica a Vila-seca. Realment van ser uns moments molt emotius, de records, d'abraçades i d'il·lusió envers la feina que el nou president, l'amic Pep Plana, i tota la seva executiva (de la qual en formo part) iniciaran en breu. 

Una de les reflexions que més em venen al cap és la importància del grup, del conjunt, de la comunitat de persones envers un projecte. Què forts som quan anem en grup, quan abandonem els individualismes i busquem un objectiu comú! Aquesta és la idea que ha presidit la meva ment durant aquests 7 anys de mandat. 

Mireu, l'individualisme no porta enlloc, i menys en aquests moments de crisi i de dificultats contínues. Sol, què pots fer? El més trist d'un líder és el moment en què es  gira i se n'adona que darrere seu no hi va ningú, que està sol davant l'aventura o les noves possibilitats.

En aquests temps m'he dedicat a això, a crear grup, a consolidar l'existent amb l'anterior president, el també amic Josep Martínez. Per què no gaudir de bones estades i àpats amb els membres de l'executiva i de l'assemblea a banda de la feina i de les voràgines electorals? Al voltant de la taula, del carrer, surten les idees més interiors d'un mateix, és allà on ens hem conegut i on hem passat les estones més amenes. Fent grup hem aconseguit els nostres objectius. Amb un col·lectiu com el nostre no ha estat difícil iniciar aventures impressionants i exitoses com les que hem viscut en aquests anys.

Sempre he considerat important estrènyer lligams d'amistat i complicitat no sols en el grup polític, sinó també amb els amics i a la feina. Crec que és molt millor treballar plegats quan hi ha bona sintonia amb els membres amb qui dediques hores. De fet, provinc d'una experiència prèvia que consistir en treballar llargues jornades en un establiment turístic durant 9 temporades. Allà, les bones relacions eren bàsiques per poder suportar la feina i els dies sense festa.

Finalment, expressar un desig propi i personal: Poder estudiar dinàmiques de grup, gestió col·lectiva i lideratge. És quelcom que, considero, em falta i m'agradaria potenciar. Ho podré fer? Temps al temps! 

Petita economia en temps de crisi

Sempre he sentit dir que en temps de "la Guerra" la gent dels pobles sempre tenia millor opcions de sobreviure que els de la ciutat, ja que els disposaven d'horts i masos pel conreu d'hortalisses, fruites...
Doncs bé, en temps com aquests, hem de tornar a posar en valor el fet de posseir trossos de terra, masos, horts... Sort dels que en tenen i poden plantar-hi aquelles quatre patates, fesols, pèsols, cebes, enciams i qualsevol fruita!. Almenys ells poden menjar quelcom fet a casa i se'n poden estalviar la compra!
D'altra banda, si tenen la sort de produir un petit excedent, fins i tot el poden vendre a les parades de davant de casa. (Qui ho anava a dir! Sembla una de les meves classes sobre el Neolític i l'aparició del primitiu comerç entre els pobles de la prehistòria)
D'altra banda, quan em disposava a escriure aquestes ratlles, pensava en la petita economia local. Ara, més que mai, hem de mirar de fer despesa a casa, a les nostres viles i ciutats. Cal impulsar el comerç local (sempre ens diuen des de l'administració i les associacions de comerciants) i el que cal fer, és comprar a casa. Quanta gent no es veu atreta per les grans ciutats dels voltants d'on vivim!  Doncs, ara cal mirar cap a casa, cap al veí que té la botiga de sempre, cap al petit comerç que sempre està allà, esperant-nos, oferint-nos el que millor sap: el tracte preferent i l'amistat del venedor, juntament amb un producte de molt bona qualitat (sovint refusat per aquesta excessiva proximitat).
Cal mirar cap als restaurants de casa; els quals, lluny de la sofisticació, ens proposen la coneixença dels amos, dels cuiners, dels cambrers....aquells veïns que sovint saludem i que tindran cura, sens dubte, dels nostres àpats.
I així amb tots els sectors del comerç. Perquè d'aquesta manera fem poble, vila, o ciutat mitjana. D'aquesta manera, la nostra riquesa queda distribuïda entre els nostres, els de casa. En temps de crisi, amics, mirem pel veí, pel proper, pels nostres convilatans. D'aquesta manera podem crear un teixit productiu a petita escala. I de petita escala....al món global. La nostra crisi global ens obliga a repensar el món local, la petita escala, la proximitat. Del petit al gran, però a poc a poc. Aquest, crec, que ha de ser el nou camí.
Potser ho simplifico massa, però des de l'hort, a la botiga, al restaurant, a qualsevol negoci, tot a petita escala, en unes noves mides que la situació actual ens reclama i per les que hem de treballar pel bé de les nostres comunitats.