Fem un cafè?

Cada matí toca el despertador a la mateixa hora. Són les 6.45. Com sempre, el mateix ritual, llevar-se dutxa i afaitar-me (dia sí dia no), vestir-me i tot seguit, un moment important: fer el cafè per a mi i per la Raquel. Aquest és el veritable ritual, fer el cafè. Ella amb llet, jo sol. El plaer de l'olor del cafè em va inundant mentre surt per la cafetera (sigui elèctrica, melita...depèn del dia i de si s'ha espatllat. De fet, en la darrera setmana, hem tingut cafè de tres màquines diferents. Espero que arribi l'estabilitat).

La Raquel baixa les escales, i se que li agrada trobar-se el cafè a taula. És un moment d'urgència, ja que en 10 minuts cal preparar els tuppers del dinar, fer l'esmorzar per prendre, donar de menjar la Nuka, encendre el mòbil per si hi ha missatges del vespre (acostumo a apagar-lo ben d'hora) i fer el cafè. Així que en baixar ella, i seure'ns a taula, és un moment de plaer. És el moment de planejar el dia o recordar quelcom que havia quedat penjat de la nit. És el moment d'encendre la televisió i si tenim sort, no fan els esports i podem veure notícies serioses (tot i que tal i com va tot....)

És el coffe break! El moment del descans.

I aquest ritual es troba a milers de cases. Sigui amb el cafè o amb el te. Cal trobar el moment pel cafè, si cal descafeïnat, perquè pels que en som addictes, quan en prens set o vuit al dia, pot ser dolent, i fins i tot, nociu, especialment a la nit.

Us heu parat mai a pensar en les sensacions quan oloreu el cafè? Quan aneu pel carrer i us acosteu a una cafeteria o a una casa on l'estan fent i s'escapa l'olor per la finestra? En un moment venen molts records....

I el cafè de migdia? a la feina? És el moment de conversar amb els companys. Valorar el matí, l'actitud d'alumnes....però és el nostre moment. És la sensació d'escalfor que entra per la boca, com si la necessitat t'empenyés a realitzar aquesta acció.

I el de la tarda? És el moment de plantejar el que queda del dia i fer una valoració de com han anat les darreres hores. Potser es fa fosc. És el moment de retrobar-se amb amics, al voltant de la tassa, per escoltar experiències o planificar noves aventures. És l'olor, és el gust....estic segur que no és sols els cafè, sinó amb qui te'l prens. És un estil de vida..... Fins i tot, recomanable per aquelles discussions més dures, o amb persones de les que no en tinguis una bona opinió. Fem un cafè junts? Potser, al voltant de la taula, amb la tassa a la mà...les situacions es veuen diferents.

De fet, aquest estil de vida ha creat cafeteries famoses per totes les ciutats. Indrets on es discuteix de tots els temes, d'esports, política, vida social....on homes i dones es troben des de fa temps i conversen. També, si voleu, hi ha aquella taula mig amagada, discreta, en la que aquella estranya parella conversen de manera "mig prohibida".

Ai el cafè. Recordo "A Brasileira", la cafeteria més famosa de Lisboa. Amb aquelles olors, aquella multitud parlant i conversant. Un moment amb la Raquel que no s'oblida, passin els anys que passin. I encara recordo un cafè a la plaça del mercat a Cracòvia, quan el grup passejava i vaig decidir seure tranquil, al Hard Rock. Tot un plaer. I si voleu, el cafè del Costa Cafe, a Gdansk, acompanyat de la Maria i de molta altra gent. Tampoc s'oblida. I a casa, nostra, ahir vaig tenir el plaer de fer el cafè i llegir el diari al Forn Sans, recentment inaugurat. Tot un plaer, us el recomano. I al meu altre poble (no sols el de la feina, sinó on hi tinc grans amics/gues), el cafè al Pujó o a  l'Estrella, un indret peculiar. De fet, ara tanco l'ordinador i hi vaig.

Fem un cafè?

L'home que buscava un tresor

Benvolguts amics, avui no tenia clar de què parlar-vos. Tot i demanar consell, he arribat a casa amb el pensament força ocupat amb altres qüestions i no sabia de què podia escriure.

Just davant de casa, tenim una bateria de contenidors de les escombraries. Allà m'hi he inspirat:

Hi havia una vegada un home que buscava un tresor. Era el més gran, el més bonic, per ell, el més valuós, i aquest valor consistia en què era d'extrema necessitat per aquell individu. La gent l'observaba d'una manera distant, segurament, perquè per la gran majoria, allò no significava res per a ells, i fins i tot, hi havia qui ho llençava. Però el bon home, normalment sol, acompanyat a estones pel seu fill, no parava de buscar per tot arreu aquella cosa tan valuosa.

Permeteu-me que hagi iniciat el post d'avui amb un breu conte inventat uns segons abans, per parlar d'un dels grans drames del nostre moment: la supervivència de molta gent que gira i regira els contenidors, buscant quelcom de menjar o d'alguna utilitat.

Avui, en arribar a casa, he sentit el soroll al costat d'aquest indret, i he vist una persona buscant i remenant. Segurament, com en el conte, per a ell, el que hi haurà allà dins serà el seu tresor més estimat. Segurament no tindrà res més per passar aquell dia i potser, avui, anava sol, i altres cops, realitza la mateixa tasca amb l'ajuda d'algun membre de la família.

Quantes persones anònimes es troben en aquesta situació? Quanta gent cal ajudar en aquests moments i se'ns escapen de les llistes d'ajudes organitzades?

Hi hem de fer front. I crec que, a grans trets, les  coses s'estan fent bé, majoritàriament des del voluntariat de tanta i tanta gent que ha organitzat, des de Càrites, ONG, associacions diverses, ajuntaments, col·laboracions i ajudes per donar un cop de mà als col·lectius més desfavorits. Crec que hem d'estar agraïts a l'enorme tasca que aquests col·lectius realitzen, però cal conscienciar, encara més la gent.

Recordeu la gran Recollida d'aliments celebrada a la tardor-hivern? Potser caldria tornar-la a fer a la primavera. Cal recollir més aliments pel banc d'aliments, i que hi hagi un repartiment ordenat i just. Segurament, en la línia de com s'està fent. 

Caldria organitzar xarxes ciutadanes per poder fer front a aquestes necessitats. Caldria saber quanta gent necessita ajuda en aquests moments i aconseguir fer-los arribar aquests béns per poder subsistir i anar endavant. 

Caldria un gran pacte amb els supermercats i empreses de distribució d'aliments per recollir tots aquells productes que no es venguin amb facilitat per les dates de venciment, i fer donacions a bancs d'aliments a nivell municipal. Cal organitzar, com en molts pobles ja es fa, llistes de famílies que ho passin malament, cridar-les i, de manera ordenada, realitzar el repartiment d'aliments. 

La suma de tots, administració, Església, xarxes de voluntaris, ONG, comerços i empreses d'alimentació ha de permetre que no ens trobem situacions com les que veiem, massa sovint al nostre país.

Aquesta crisi s'ho enduu tot, poques coses quedaran, poques estructures quedaran dempeus, però la solidaritat, aquest valor tan antic, tan cristià, tan musulmà, tan de totes les religions i cultures, ha de poder aconseguir un nou món més equitatiu. 

Així doncs, que poguem explicar als nens una nova versió del conte, inventat, "L'home que buscava un tresor".

Benet XVI inicia un nou camí

El Sant Pare decideix plegar. Aquest podria ser el títol del meu escrit setmanal, però crec que no estaria del tot encertat. Semblaria que indico que abandona tot per qualsevol motiu banal i es dedica a una activitat diferent a l'anterior.

Recordo que el dilluns onze de febrer era a casa, després d'anar a l'escola del Pau a ajudar-los a preparar l'esmorzar. De sobte, tots els mitjans que segueixo van començar a repetir la mateixa notícia, la renúncia de Benet XVI al pontificat. Personalment vaig quedar astorat, no m'ho esperava i no teníem cap antecedent proper.

Ens hem de remuntar al segle XIV per trobar una notícia similar. Hem de recórrer als annals de la història i s'inicien tot un seguit de preguntes, que, gràcies als mitjans de comunicació, aniran tenint les seves respostes en els propers temps. Com signarà, què farà, on viurà, amb qui estarà....

Joseph Ratzinger és, primer de tot, un alemany. Pertany a una cultura pragmàtica i de servei a la causa on es militi. Dins d'aquesta concepció, podem entendre el perquè de la renúncia papal. Ratzinger se n'adona que no té prou força per dur a terme totes les tasques encomanades, veu que no pot ser el cap visible de l'Església i que, per diversos motius, no podrà traslladar-se amunt i avall pertot el món per portar la paraula de Déu i, la seva resposta és dimitir. I, personalment, crec que fa molt bé. Tota persona que no es vegi en cor de fer una tasca que té encomanada hauria de fer el mateix, ja que quan allò que has de fer s'esdevé feixuc, amb el temps, perd l'interès, la seva valoració i els seus bons resultats.

Diuen que el cardenal Ratzinger tornarà a escriure, a delectar-nos amb la precisió de les seves paraules i a la meditació. I per què no? Durant el seu pontificat no ha pogut fer-ho amb l'energia que ho solia practicar anteriorment, i segurament, serà més reconegut pels escrits i per la tasca organitzativa que per altres carismes papals.

Per a mi, serà el papa que va consagrar la sagrada família, serà el papa que vaig veure a l'aeroport de Barcelona quan era a punt d'enlairar-se cap al Vaticà, serà el papa que anà a Madrid i, gràcies a ell, vaig poder conèixer cent cinquanta equatorials que la comunitat de Vila-seca acollírem a les nostres cases. Serà el Papa de qui vaig llegir l'encíclica Déu és Amor, on s'analitza els diversos tipus d'amor entre les persones i la necessitat d'un amor cristià entre persones i cap a Déu.

Recordo els dies previs a la seva elecció i el moment en què acceptà ser successor de Sant Pere, com a cap visible de l'Església i com a bisbe de la ciutat de Roma. Vaig estar al llit uns dies, fruit d'una activitat frenètica entre la feina, un viatge de plaer i l'obertura de la nova botiga, al carrer Comte Sicart. En aquells dies, havia tingut l'honor de ser proclamat cap local del comitè de CDC a Vila-seca. Eren dies de feina, d'entreteniment, però encara tenia present la mort de Joan Pau II. Era el papa de la meva joventut, l'home que havia vist viatjar d'una banda a l'altra i que movia, especialment, masses de joves envers l'Esperit del Senyor. També reconec que ha estat un papa que he conegut més profundament gràcies al descobriment de Polònia, el seu país i els lligams que m'hi han portat quatre o cinc cops en els darrers anys.

Recordo que era al llit, fruit de l'esgotament d'aquells dies, quan s'anuncià que l'ànima de Karol Wojtila havia ascendit al cel. Com a humà, com a creient, no vaig poder aturar les llàgrimes en sentir la notícia i veure les reaccions per tot el món. Era el primer papa que veia morir i a diferència de l'actual, vam poder veure la seva vellesa i malaltia extrema. De fet, si recordem el darrer cop que va saludar des del Vaticà, gairebé no era ell mateix. Karol, l'home que havia esdevingut papa, tornava a la més pura condició humana des de la malaltia i la vellesa. 

I posats a confessar relacions amb el Sant Pare, afirmo que si un home sempre m'ha tingut fascinat per la seva forma de ser i d'actuar, fou Joan XXIII. Òbviament no el vaig conèixer, però cada cop que estic malalt, no me n'estic de veure la pel·lícula de la seva vida. Com si veiés la Raquel renyant-me, estirat al llit, mig plorós, veient els seus anys de pontificat per la televisió. Un home pobre, com ell, realitza la cursa eclesiàstica i ja de gran, rep l'encàrrec de seure a la cadira de Pere. Des d'allí inicia una de les tasques principals de l'Església i celebra les primeres sessions del Concili Vaticà II. Quina energia, però quina bona fe!. El Concili canvià la vida de l'Església en aquells anys, ja que calia obrir-se al món i a les noves qüestions de la societat. 

Com llavors, ara, el nou Sant Pare hauria d'iniciar un procés de reformes per obrir, encara més, l'Església al món, a les societats, al debat entre religions, al suport als més necessitats (Ara tenim una gran oportunitat per mostrar al món l'amor fratern) i demanar perdó i actuar contra casos diversos i deplorables (Val a dir que al mateix Benet XVI va fer un gran pas en demanar que siguin els tribunals civils el que actuïn sobre diversos casos d'abusos a menors apareguts en esglésies d'Irlanda i nord d'Europa). 

Tornant a la pregària, al descans, a la seva activitat intel·lectual preferida, Benet XVI, Joseph Ratzinger, inicia un nou camí. 

I tu, què vols fer?

Hola, sóc el David Melero, i sé parlar i comunicar-me.

Quants cops no ens hem preguntat què sabem fer? Em nego a pensar que hi hagi algú que no sàpiga fer res. Tots sabem fer coses, i tots podem fer-les en el seu grau més excel·lent, només cal trobar el nostre potencial.
Us ho heu preguntat mai? Us heu tancat mai en una habitació a pensar quines són les vostres aptituds i en què sou o podeu ser realment bons?
Potser en això fallem, també, en el món de l'ensenyament. De petits, parlem als nens sobre la descoberta d'un mateix, però ens quedem, sobretot, en l'aspecte físic. Ens falta la dimensió humana fins a darrera instància, ens falta ajudar a descobrir tot el potencial. I un cop el tenim descobert, ens falta explotar-lo i, per què no, viure d'això.
Crec que hauríem de tenir temps per descobrir-nos a nosaltres mateixos i dedicar-nos a autoestudiar-nos per tal de saber fins on podem arribar. I també hem de fer el mateix amb els nostres infants i joves. Per què no deixem de banda, de tant en tant, totes les programacions i descobrim quines són les seves competències i fins on poden arribar? Compte, en el món de l'ensenyament entrem, ara, en les competències bàsiques!!!!
Potser hem d'aconseguir que els nostres joves puguin estar un temps sols, amb música o sense, amb fulls de paper, llapis, colors, ordinador, altaveu, micro, eines diverses, i potser, troben allò que els anima a treballar i una futura intenció d'ofici. Intentem-ho i sortim de l'encarcarament en el que estem situats. Obrim-los al món i deixem que les seves forces interiors eclosionin en ell!
Hem de recordar personatges immortalitzats a la pantalla com Billy Elliot, el jove, fill d'una família minaire anglesa que presenta un excel·lent do per la dansa. En aquella societat força masclista imaginem-nos la situació familiar, enmig de les vagues contra la política econòmica de la senyora Thatcher... finalment, la família, i el pare, principalment, aposten pel nen, que amb el temps, s'esdevé una de les millors figures de la dansa del Royal Ballet britànic. Si aquell nen no hagués pogut desenvolupar aquesta afició, ens hauríem perdut un bon exponent d'aquesta disciplina artística.
Ara bé, ens preguntem, quants nois o  noies no tenen aquesta sort i van perdent les seves capacitats en no ser emprades o censurades? Quants grans músics, artistes, escriptors, pintors, però també de qualsevol altra formació, no perdem perquè insistim en cada casa repetir patrons d'educació existents en el si familiar durant anys i anys? Quants nois no hauran volgut esdevenir advocats i metges i ho han fet per tradició familiar, abandonant altres disciplines en les que haurien pogut excel·lir?
Potser que ens ho plantegem, i quan veiem algun jove, preguntem-li:

I tu, què vols fer?