Que tinguem sort!

Benvolguts amics, ha començat un nou curs escolar. Des de fa uns dies milers de professionals ens dirigim als nostres llocs de treball per preparar el curs i les classes dels nostres alumnes. Ho fem amb il·lusió, però, també preocupats per la situació general del món del treball, la particular del professorat i la d'aquells que aquest curs no podran aconseguir un lloc de treball.

Cada matí, milers de professors arribem a l'escola, l'institut o la universitat. Sabem que el nostre sou s'ha vist reduït respecte anys anteriors, sabem que treballem més hores (amb nens o sense), però no per això anem amb desgana o apatia. Els nens, el nostre futur, es mereixen la nostra càlida benvinguda i el somriure dels nostres llavis. I així ho farem, perquè creiem en la nostra feina i perquè ens agrada. A més, tot i els ajustos.... intentem treballar per un món millor i donar coneixements als nostres alumnes perquè un dia serà d'entre ells que surtin els nostres pensadors i governants.

Catalunya és un país on l'escola ha estat molt important. De fet, la mateixa paraula escola, té connotacions grandioses i molt belles per moltes generacions: Anar a escola, el mestre d'escola... són recordats per les generacions més grans en les seves converses. I hem de parlar d'una escola de qualitat, un ensenyament que ha inserit catalans i catalanes per arreu amb alts càrrecs en els seus nivells i amb gent molt ben preparada. 

Ara tenim molts reptes. Ens hem d'adaptar a la situació, amb aquella punta de rebel·lió que ens fa veure que les coses poden ser millors de com són, però hem de ser capaços a sobreviure al moment. Crec, sincerament, que és el gran moment de la Formació Professional. Cal crear treball i emprenedors, i molts d'ells, arribaran ben preparats de la FP a través dels diversos mòduls presents en l'oferta d'ensenyament. Considero que és important un acostament entre Ensenyament i l'empresa privada. Cal mirar les necessitats de l'entorn i crear cursos per a formar bons treballadors qualificats per a qualsevol feina.

Mai com ara, apostem per l'ensenyament de qualitat. Cal buscar resultats, cal crear sistemes d'avaluació extern per motivar els professionals a treballar els seus punts forts i ajudar-los en les febleses. Cal apostar pel reforç i grups petits per evitar l'abandonament escolar. Tenim moltes històries d'èxit forjades en centres on treballen els petits grups de treball. Busquem-les i creem escola! 

Animem-nos, ajudem-nos i que tinguem sort! 

Per dignitat!

Demà és la Diada, l'11 de Setembre. Quants records! Des de que estudiava, se'm parlava d'un dia especial, d'emocions, de ràbia continguda davant d'una desfeta, de pèrdua de llibertats, de pèrdua de l'ús de la nostra llengua.

Llavors, es parlava del passat: del segle XVIII. A mida que em vaig fer gran, vaig estudiar història, i vaig conèixer la realitat del nostre país en els darrers cinquanta anys i vaig entendre la importància de les manifestacions (de qualsevol tipus) per reclamar el nostre autogovern i la creació de l'Estat propi, tot i que es preveia llunyà.

Ha passat el temps, i hi ha coses que no han canviat. Hi ha sentiments que s'han vist trasbalsats per actituds i paraules envers el nostre país. Fins quan hem de permetre que ens envaeixin competències delegades des de fa molt de temps? Fins quan hem de permetre un espoli fiscal que ens fa perdre més de setze mil milions d'euros anuals que no retornen a casa, on han estat produïts? 

Els darrers pressupostos generals de l'Estat no van incloure cap esmena econòmica vers Catalunya. El més lògic en un indret amb seny és invertir a la locomotora perquè pugui anar més ràpid el tren. A Espanya, veiem que no és així. Tampoc hi ha interès real en el Corredor mediterrani, i si l'Estat pogués, aïllaria Catalunya en un triangle sense aquesta via de comunicació.

Ministres i diputats dels principals partits espanyols passen de Catalunya, i el més gros, "passen" dels catalans, de la nostra gent, la bona gent que es lleva cada matí per treballar per la seva família i per al seu país. 

Davant les necessitats econòmiques de la Generalitat, el govern imposa dures condicions per oferir diners, uns diners que han sortit prèviament de les empreses i famílies catalanes.

I com no, un govern que promou el conflicte dins l'escola a través de recursos contra la llei d'Ensenyament i contra la norma general de la llengua. Tan costa deixar tranquils els catalans, i no crear problemes on no n'hi ha?

A més, hem d'escoltar i llegir articles, xerrades, piulades i reflexions censurant-nos, maleint-nos i desitjant-nos les pitjors de les desgràcies. És que això ho fem des de Catalunya? Per què ens ho fan? 

Amics, el nostre país l'hem de defensar nosaltres, però necessitem moltes complicitats. Cal el suport de la població, cal el suport dels sectors econòmics i socials i cal el suport internacional. Les nostres oficines a l'estranger han donat el seu fruit amb les importants dades sobre les exportacions catalanes aquest darrer any. Cal sortir a Europa i sortir al món! Si econòmica i culturalment ens coneixen i aprecien, entendran perquè hem d'anar sols, ens valoraran i voldran que formem del club anomenat Unió Europea.

Demà hem d'anar a Barcelona. Ho hem de fer per molts més motius dels que acabo d'esmentar. Uns reclamaran la independència de manera ràpida, d'altres creiem que hi ha altres passes prèvies però estem segurs que també hi arribarem. De fet, si abans ho veia llunyà i creia que el meu fill en gaudiria abans que jo mateix, ara veig l'Estat propi tan a tocar, que n'estic segur que en gaudiré una bona part de la meva vida. 

Demà anem a Barcelona per molts motius, però sobretot, després de tot el que ens fan, després de tot el que ens diuen, després de tot el que hem de patir, anem-hi per dignitat!

Escolta, Espanya!

Escolta, Espanya!

Això nostre no funciona. Ja fa massa temps que anem ajunts i la nostra relació mai ha estat del tot bona. Ho hem intentat durant més de cinc-cents anys. Hem fet idees, i avenços, però mai has reconegut tot el que he fet per tu. 

M'he fet un fart de treballar. Vaig cuidar els nostres negocis mediterranis mentre tu te n'anares a les Amèriques. I què en fou d'allò? On quedà l'or? Ni tu en saberes d'aprofitar-lo i fer-lo córrer. Només volies gastar-lo en armes i exèrcit per acontentar els teus desitjos imperials. I després...què?

No podràs dir que no et vaig ser fidel quan lluitaves en causes perdudes i bogeries diferents. I el pitjor, en les teves baralles amb els veïns, sempre em tocava el rebre. fins i tot, vaig haver de renunciar als fills de més amunt dels Pirineus, per un tractat que ni tan sols em concernia.

Durant molt de temps vaig ser jo qui portava els diners a casa. De fet, des de fa més de dos-cents anys que ho faig, i encara continuo, dia rere dia, lliurant-te la bossa perquè la puguis gastar. Jo em vaig espavilar a treballar, a utilitzar els rius i els salts d'aigua. També vaig buscar entre dins meu per trobar materials per la indústria i, així, esdevenir, un referent de la Revolució industrial.

Tampoc vaig abandonar la cultura, les lletres, la poesia, tot i que m'ho vas posar molt dífícil. Quants cops m'has prohibit parlar la meva pròpia llengua? Quants cops els meus fills han hagut d'estudiar d'amagat en la llengua que consideren la seva? Tot i això, he de reconèixer que són torts i forts, i per això, el català encara es parla a casa.

I quina relació és aquesta en la que un pega l'altra, la bombardeja, i fins i tot crida altres amics perquè li facin mal? Què t'he fet, jo, per merèixer tot això? Quan t'he pegat? Quan t'he prohibit la teva llengua? Quan t'he maltractat, insultat i animat a marxar de casa?

La nostra relació no ha estat mai cosa d'iguals. I no em diguis que són imaginacions meves!!!! Tothom sap el que em fas cada dia! Tothom sap que em fas suplicar-te pels diners que et lliuro de la suor de les meves espatlles!

Quants cops no ens hem intentat reconciliar? Quantes voluntats perdudes? Quants cops no m'has demanat que netegi la teva imatge davant dels nostres veïns d'escala? Que els digui que ets complidora, que es refiïn de la teva paraula! I desprès, què? Despeses i despeses sense control. I a veure qui ens deixa diners!

Ara estimada, això s'acaba. Els fills que viuen dins meu ja en tenen prou. Tot ha canviat! No tenim perquè dissimular i fer veure el què no és. Per què et creus que els meus fills no es veuen identificats amb la teva bandera? Perquè mai s'han sentit estimats! Per què mai has respectat la de la seva mare!

Ara entenc que t'enfadis. Però vigila les paraules. Els temps han canviat i no tot queda en silenci. El món ens observa, ens escolta i vol que hi hagi pau, però també llibertat. No m'amenacis! Ni em cridis! Parlem bé, com adults, que ja ho som prou! Seiem a taula i repassem tot el que ens hem dit i fet. Després de tot, si tens una mica de seny, veuràs que tinc tota la raó i entendràs que et demani la separació. Ho hem intentat molts anys i què? Estem com sempre. A vegades sembla que anem millor, però sempre surt el pitjor de la nostra relació i ho esgarra tot. 

Escolta Espanya! Sobre la taula tens una proposta important d'un nou tipus de relació. Estudia-la, pren-la molt seriosament, perquè és la darrera, abans del trencament de la nostra relació!