El bipartidisme espanyol

Benvolguts amics, avui una mica d'història.

Ja fa temps vaig tenir el plaer de presentar un llibre sobre la Guerra del Francès a Vila-seca. En aquella presentació, les meves paraules, a banda dels pertinents agraïments, foren per recordar l'evolució política de l'estat espanyol en els darrers dos-cents anys.

Mireu, el 1789 representà per França en particular i tota Europa en general, un canvi de dinàmica, de política i de societats. Aquella homes que s'alçaren contra la monarquia autoritària aconseguiren redactar les llibertats de l'home i de les nacions. Des de llavors, els països més avançats econòmica i socialment d'Europa, anaren adoptant, d'una manera o altra, els valors de llibertat, igualtat i fraternitat proposats pels seus contemporanis francesos.

A l'estat espanyol, que intentava separar-se de l'Imperi francès, aquestes idees van esdevenir l'embrió de la Conscitució de Cadis, la primera de tots els habitants de la península. A partir d'aquest moment, el cuquet demòcrata entrà en bona part de la població i la il·lusió per les llibertats personals i col·lectives triomfà en molts territoris.

Acabada la Guerra del Francès, amb el retorn de Ferran VII, moltes d'aquestes idees semblaven separades de l'ordre públic. El rei, criat i crescut en l'absolutisme, no entenia aquestes idees i suposava que eren un perill per la seva persona i el que representava. De fet, el seu regnat, (un dels més nefastos de la història d'Espanya) és una mostra de la divisió que en la societat espanyola s'estava produint entre liberals i absolutistes. Diversos militars es posaven en una banda o altra per aconseguir el favor reial i arbitraven la situació política. Val a dir que aquesta situació degenerà de tal manera que la pròpia monarquia en la figura d'Isabel II hagué de fugir en no poder arbitrar els grups i es proclamà la Primera República. 

Aquest període fou de curta durada, però implicà, encara més, un major coneixement de les idees liberals entre la població, especialment, a les zones del llevant mediterrani. Tot seguit es produí el retorn de la monarquia amb Alfons XII. Amb ell s'ideà una nova forma política, l'alternança de poder entre dos grans partits o formacions, els conservadors i els liberals. Casualment podien realitzar aquesta alternança pels vots emesos (val a dir que votaven fins i tot els morts!) i es repartien el poder i el domini sobre el territori.

Sempre he considerat que les coses no canviaren tant durant el segle XX. Llavors, aquesta alternança, truncada per les dictadures d'inicis de segle, anà canviant de noms i de personatges principals. Cànovas i Sagasta deixaren pas a altres personatges, però la filosofia era la mateix. El país, d'una manera o altra, quedava dividit en dues grans parts: uns conservadors que volien mantenir l'status quo, amb l'ajuda de l'exèrcit, els grans terratinents, i la cúpula de l'Església, i uns liberals que voldrien canvis i s'acostarien a la burgesia urbana, els comerciants i professions liberals. D'altra banda, sorgirien els moviments marxistes i comunistes que agruparien la gran majoria dels obrers i treballadors de diversos sectors. Amb aquesta situació arribaríem a la Segona República, que esdevingué políticament ingovernable per la ceguesa dels que la volien dinamitar i els diversos problemes que l'assetjaven. D'altra banda, la Guerra Civil i la posterior dictadura feixista del general Franco provocaren que dels dos grans grups només els conservadors, i en especial, la branca més dretana, tinguessin el poder durant gairebé quaranta anys.

I després arribà la Transició Democràtica. Moltes vegades s'ha posat com un exemple mundial de transició política, però crec més que es realitzà un perdó general, sense investigar el passat i els crims comesos per unes parts i altres en aquells temps, A partir de llavors, a l'estat espanyol hi han governat, en el govern central, dos partits (tret de l'UCD d'Adolfo Suárez) el Partido Socalista Obrero Español i el Partido Popular. Esquerra i dreta? L'evolució de les idees del segle XIX? Amb una clara alternança donada per vots legals, ara sí que es produeix aquesta alternança. Potser no es produeix d'una manera volguda com al segle anterior, sinó perquè no hi ha altres opcions amb capacitat d'obtenir prou representació al Congrés dels Diputats. I què ens trobem? Doncs amb dues formacions que saben que en un moment o altre els toca governar, i que controlen no sols la vida política, sinó també judicial del país (només cal observar la configuració de Tribunal Suprem i del constitucional). 

Tret de les nacions on tenim partits nacionalistes o independentistes, la majoria dels parlaments autonòmics presenten només representació d'aquests dos partits. A més, ells mateixos es preocupen de pujar el sostre percentual per tenir representació a les cambres, el que dificulta enormement l'entrada de nous grups parlamentaris.

Així doncs, a nivell d'Espanya, tinguem-ho clar que entre socialistes i populars "anda el juego". ningú més pot entrar en aquest club amb veritables esperances de govern i això ens ha de fer pensar en qui ens ha de treure de la crisi que vivim. Si els populars semblaven més útils en els temes econòmics, la seva gestió no sembla contentar gairebé ningú fora dels seus grups afins, i si la sortida són els socialistes, quines propostes i persones presenten? Ens donen garanties de sortir-nos-en? No us produeix certa angoixa pensar aquestes dues opcions a nivell estatal (prometo un article sobre l'evolució catalana)?

                                                 Cánovas del Castillo. Fotografia: www.ariamozart.blogspot.com

                                                  Mateo Sagasta. fotografia: www.foroxerbar.com

                                

Mentrestant, anem passant els dies, esperant que arribin eleccions i es segueixi produint, com si fóssim a finals del segle XIX, el bipartidisme espanyol.

Una Wertada!

Bé, ja han passat uns dies de la presentació i aprovació de la reforma educativa que el ministre espanyol de torn (Sr Wert) ens vol fer empassar.

Mireu, no la podem acceptar de cap manera per molts i molts motius. 

1. Primer de tot, tenim un motiu de país. Catalunya té unes institucions pròpies amb competències cedides i transferides pels diversos governs centrals durant els darrers quaranta anys. Entre les competències transferides hi ha les d'ensenyament. Per tant, qualsevol llei que es vulgui imposar a tot el territori espanyol i que afecti Catalunya, és una imposició, gens democràtica, i que a més, incompleix normes votades pel Parlament de Catalunya i per tant, per la ciutadania catalana.

2. No podem acceptar una llei que incideix contra el principi lògic i intel·ligent de la no separació dels alumnes per llengua a Catalunya. L'èxit de la normalització lingüística ha aconseguit que tots els nostres alumnes acabin els seus ensenyaments llegint, parlant i escrivint en català, castellà, anglès i si volen, una segona llengua estrangera. Mai s'havia separat i mai s'ha de fer per raó de llengua. 

3. No l'acceptem perquè pretén que aquelles famílies que vulguin l'ensenyament en castellà, puguin anar a centres concertats i privats, a càrrec de les minses partides de la Generalitat de Catalunya. I quina barra! Us ho podeu imaginar en un país normal? Que algunes famílies capricioses amb la llengua puguin rebre l'ensenyament a la concertada o privada a càrrec de partides generals? És cert que la concertada rep diners públics (sempre amb un etern debat) però mai s'ha emprat la llengua per impulsar els concerts i la separació d'alumnes.

4. La llengua catalana desapareix com a assignatura troncal, i el mateix passarà amb la història i cultura del nostre país. Si hi pensem, ens trobem en l'horitzó dels anys setanta, fem una passa enrere de quaranta anys, i ens situem en el moment històric en el que el govern del PP actual se sent més còmode. Això no ho podem permetre de cap manera! Al nostre país, els alumnes han de conèixer la nostra història. D'altra banda, com a professor de secundària, puc afirmar que els nostres estudiants estudiem i aprenem la història de tot l'Estat espanyol, des de l'Edat Mitjana, fins l'actualitat.

5. No podem permetre unes avaluacions externes i revàlides organitzades des del govern central. Si tenim capacitat de legislar en matèria educativa, què volen? Examinar-nos a nosaltres? Avui dia, hi ha una prova que pot ser equiparable al que el ministre Wert vol imposar: la selectivitat. Els resultats d'aquesta prova ens mostren que tenim un nivell similar, o en alguns casos, superior a la mitjana espanyola en moltes de les assignatures, fins i tot, en llengua castellana (i això que nosaltres estudiem amb dues llengües a la vegada!). Fer una avaluació externa per a què? No tenim ja les competències bàsiques a sisè de primària i quart d'ESO? Nosaltres seguim fent les nostres...que ja són prou bones.

6. El ministre proposa la creació d'un llistat de centres on es publicaran els resultats d'aquestes avaluacions externes. Per a què? De què serviran? Crearem centres de primera, de segona i tercera? Els nostres resultats de les competències, organitzades pel Departament d'Ensenyament, no els hem publicat mai en cap llista ni ordre! Compte amb el que fem que ens pot petar a les mans!

7. Suprimeix les assignatures d'educació per la ciutadania a tercer i quart d'ESO. Crec que és un error, són assignatures per reflexionar, pensar la diversitat cultural i real que existeix a la nostra societat. Són assignatures per treballar l'actualitat social, política i econòmica i plantejar solucions. Són assignatures que ens permeten realitzar comentaris de text sobre filòsofs i veure quines línies es mantenen en l'actualitat. Finalment, són assignatures que alguns centres les ofereixen en llengua anglesa, per millorar el coneixement oral i escrit d'aquesta llengua.

8. Si es vol millorar la qualitat i els resultats, hi ha molts més aspectes que els proposats pel ministre i segurament, tindríem bons alumnes pel futur: liquidem l'ESO, permetem triar itineraris als catorze anys, incidim en els problemes sobre els alumnes a primària, impulsem l'esforç, animem a les famílies a tenir cura dels seus fills i que facin els deures junts...

9. Sobre el tema de la religió, com a professor que imparteix aquesta matèria, voldria dir que és una assignatura escut i per fer fum. Si us n'adoneu, cada cop que hi ha una reforma, és un dels primers temes dels que es parla. religió sí o religió no. I mentrestant, ens van fer empassar temes molt més importants i més punyents per tota la comunitat educativa. I ningú diu res! Seguim amb el debat sobre una assignatura que ocupa una hora setmanal a secundària (a primer 2h) i en la que, en molts casos, s'analitza el fenomen religiós de totes les cultures, la cultura que se'n deriva i els fonaments religiosos del cristianisme. Em pregunto què té de dolent, però no voldria iniciar aquí un debat. Una assignatures en la que es parla de la transcendència humana i de la relació amb els possibles creadors que cada cultura ha presentat. I, seguint les meves classes, crec que no es pugui dir que es fa catequesi, ja que el lloc inidicat per fer aquesta tasca és la parròquia, sinó més bé, l'anàlisi de la cultura religiosa cristiana, de la que provenen els fonaments d'Europa. De fet, sempre he cregut que s'hauria de crear una assignatura per tot l'alumnat que analitzés les diverses religions, creences i fets culturals que se'n deriven. (Si voleu, un altre dia, dedicaré un article sencer a aquesta qüestió). Comptarà per nota mitjana de beques....doncs com qualsevol altra? I per què no? Igualment ho ha de fer l'alternativa? O és que som estranys en un sistema educatiu i no tenim dret a avaluar els nostres alumnes? Ara bé, com us dic, feixeu-vos en totes les manifestacions prèvies a un nou model educatiu en els darrers quaranta anys, sempre apareix el cavall de batalla de la religió, i mentrestant....

Bé, amics, potser m'he allargat una mica, però són les meves reflexions sobre la reforma Wert. Com acabarà? Esperem que bé per nosaltres, esperem que la Consellera Rigau demostri la fermesa per la que se la caracteritza i ens permeti als catalans i les catalanes continuar estudiant en la nostra llengua i aprenent la nostra història com ens mereixem.

Portada del Diari Ara, del dissabte 18 de maig, l'endemà de l'aprovació de la Llei Wert.

Ara, lluitem, estiguem preparats, s'acosta el juny, el moment de segar, i esperem que tot això sigui vist des del futur, sols com una Wertada!

Un amor als nazis

Mireu, certament tenia un altre tema per parlar, però acabo de repassar la premsa i el tema del retorn al nazisme ja fa massa temps que fa pudor.

Què pretenen? Com es pot entendre que dins d'un Estat, unes parts vulguin derrotar sempre una altra, que unes parts sempre pretenguin acabar amb la cultura i l'esperit emprenedor d'una altra? Podem trobar a Europa casos semblants com els de l'Estat espanyol? És lícit que alguns polítics espanyols acusin els catalans de fer trontollar el país que tant s'estimen, mentre aquests mateixos polítics es dediquen a difamar i destrossar qualsevol empremta catalana? No és evident que atacar Catalunya és atacar els catalans i les catalanes? No és evident que menysprear la cultura catalana és menysprear aquella gent que la tenim? Som persones, Tant de mal fem?

Mireu, com més hi penso, més m'empipo. No és normal que dins d'un estat del segle XXI hi passi això!. I si passa, és perquè no és un estat, és una fal·làcia i més val deixar anar aquella part que tant de mal els fa. És o no és? No ens amaguem i no intentem vendre que van contra una part dels catalans. ho han fet igual en els darrers tres segles, i qui no ho vulgui veure és perquè no llegeix la història, no mira les pedres i no escolta la memòria històrica dels nostres avis.

I també em preocupa que Europa no hi digui res! Com pot ser que el Vell continent, que ha conegut els horrors de la guerra tan sovint i s'erigeix com a baluard de les democràcies més antigues permeti aquest atac continu a tot un poble!

Ja fa massa temps que sento les comparatives dels nostres polítics amb els nazis i amb la persona d'Adolf Hitler. És que no recorden qui era un dels seus amics i a quina part d'aquest estat va beneficiar i a qui va prohibir constantment la seva cultura, llengua i tradicions? 

Ja n'hi ha prou de remoure els anys trenta! És que no veuen en quina situació està tot, i que hi podem fer cap, a situacions extremes com en aquells anys? O és que pretenen tornar-hi!!!! Només des de la ignorància es pot comparar polítics catalans, i si voleu, de tot arreu, amb les atrocitats realitzades pels règims totalitaris dels anys trenta. És que no en vam tenir prou, que els hem de recordar constantment? És que tot s'hi val i la memòria dels milions de persones mortes a la Segona Guerra Mundial no val per res? És que les morts dels Camps de Concentració i Extermini no clamen encara des de les seves cendres, els núvols, les ànimes i les famílies que no trobaren els seus membres?

Considero que és gairebé una blasfèmia recordar aquells personatges sinistres i comparar-los amb polítics actuals. Algú ha parlat mai de separar la població per orígens? algú ha parlat mai d'aturar la democràcia? algú ha parlat mai de prohibir qualsevol mitjà cultural? algú ha parlat mai d'extermini? Doncs de què es parla? 

Ara bé, si volem comparar democràcies amb règims totalitaris, fem-ho tots! Si ens volem veure l'enteniment...prendrem molt de mal! Qui no permet un poble dir el què pensa? Qui no permet que un poble voti el seu camí, de la mateixa manera que ho fan els anglesos amb els escocesos? Allò és una democràcia! Qui intenta ofegar l'economia de la locomotora que porta endavant les exportacions de l'estat espanyol? Qui.......? Algú s'ho ha de fer mirar molt, i potser, evitaran certes comparacions, que al meu entendre són odioses, tendencioses, malintencionades i immorals.

Imatge del reportatge ofert a Telemadrid. 

Tant de record, tant de parlar-ne vigilem, repassem la història, perquè em fa pensar que hi ha massa gent que té ben amagat, un amor als nazis.