I ara què?

Ja han passat les eleccions al Parlament de Catalunya. Les opinions sobre els resultats són diverses, segons qui t'escoltes uns han rebut batacada, altres no tant, d'altres han augmentat moltíssim....

Personalment, permeteu-me que us doni la meva opinió:

1. El President Mas en primera instància, i la candidatura de Convergència i Unió, ha estat el candidat que ha rebut un nivell de confiança més gran d'entre tots els elegibles. Certament ha estat un resultat gens esperat i molt més curt del que les pitjors enquestes insinuaven, però les temors d'alguns s'han acomplert: la manca de decisió ferma en els darrers anys, tot i l'important canvi presentat en aquesta campanya, al voltant de temes de construcció nacional, les retallades en ensenyament, salut i benestar, la crisi....

2. Esquerra Republicana de Catalunya ha quedat en segon lloc al Parlament. És una gran notícia per l'independentisme i ens trobem davant d'un escenari magnífic per iniciar el procés d'independència, procés que ha rebut la majoria de vots si sumem les formacions que ho plantejaven en els seus programes electorals. Hem de donar l'enhorabona a l'Oriol Junqueras per un missatge clar, entenedor i proper a la gent.

3. El tercer lloc l'ocupa el PSC. En pot estar content el seu candidat del descens de diputats del president Mas! El problema de Convergència ha fet que el del PSC quedés en un terme secundari i no s'adonessin de la magnitud de la tragèdia a les files socialistes. Un grup parlamentari de només 20 diputats. Quo Vadis PSC?

4. El PP ha augmentat, poc, però ho ha fet. La candidata Camacho ha tingut grans aliats en aquesta campanya, especialment, la por i la mentida. Han estat arguments tristos, però amb uns resultats que l'avalen. Personalment, em fa pensar en la vida política espanyola, molt més propera a les actuacions d'aquest partit que a la realitat catalana.

5. També ha d'estar contents en Joan Herrera i els seus companys d'ICV. La situació econòmica i les retallades els han afavorit un escenari realment propici per créixer i reclamar un canvi d'actitud per part de la política econòmica del govern.

6. Un dels grans triomfadors de la nit electoral fou l'Albert Rivera i els seus companys de Ciutadans. Ells han absorbit el vot espanyolista, que reclama més implantació de la llengua castellana a l'administració i en ensenyament. És una dinàmica difícil, dura, i que busca la confrontació. De totes formes, han crescut en zones metropolitanes, especialment al Tarragonès.

7.Finalment, entren al Parlament les CUP.  Aquesta entrada és la demostració de l'esgotament dels partits tradicionals. El paper fet en l'anterior legislatura per Solidaritat i Laporta, pot ser assumible ara per aquesta nova formació que reclamarà altres formes de govern i de tractar la situació.

                                         Font de la Imatge: Parlament de Catalunya.

En trobem, al meu entendre, davant d'un dels Parlaments més difícils de la història recent del nostre país. El President no té prou majoria per portar a terme grans projectes i la crisi econòmica es mantindrà en els propers anys. Després d'escoltar el poble, cal formar govern. Ahir mateix, ERC renunciava a entrar al govern, tot i donar suport a la investidura del President Mas. També hi haurà plena sintonia en els afers de construcció nacional. Avui el candidat socialista acaba d'anunciar que no pot anar a la reunió concertada avui amb en Mas per motius d'agenda? Què pot ser més important que la governabilitat del país? Amigues i amics no ho entenc!

Ara, quan hem de remar tots a una, quan la situació ho requereix i el poble així ho va demanar per les urnes, alguns s'amaguen, altres tenen por que se'ls acusi de retallar i d'altres frisen perquè comencin els debats al Parlament.

Hem escoltat la veu del poble, i ara què?

Ara, més que mai, Mas President

El President Mas no ens ha decebut. 

Podria haver tingut moltes opcions diveres i haver intentat esgotar una legislatura difícil de conduir, o almenys, allargar un any més. Podria haver canviat de soci preferent i iniciar el camí de l'Estat propi durant la passada legislatura del Parlament. Però va decidir fer un avançament electoral. Val a dir que sota un dels riscos més grans que hi ha en política que és el de perdre el govern del teu país. Podem comptat amb mitja mà els governs que han convocat eleccions en els darrers tres anys i es mantenen en la posició anterior. 

Artur Mas no ha tingut por, igual que el seu propi govern i ho ha fet. Tot i els ajustos de pressupost que han estat presents en tota la curta legislatura i les dificultats enormes de tresoreria, el President Mas ha tingut clar que cal que prevalgui el dret a decidir del poble abans que el propi partit. Per això ha convocat les eleccions. 

Setze mil milions d'euros cada any abandonen el nostre país i marxen cada any cap a Madrid, d'on no en retorna ni un. Sis milions d'euros diaris en interessos d'herència lliurada dels governs anteriors. Una situació econòmica crítica, unes empreses arruïnades, i una taxa d'atur incontrolada. Tot i això, com deia el President Pujol, encara queda molt de país. Encara funcionen empreses, institucions, i la societat civil. Aquesta societat civil ha estat la que ha empès tots els partits a iniciar el procés de referèndum cap a la independència, que se celebrarà, segurament, durant la propera legislatura. 

Però tot i les escridassades, els insults, les males cares, el President Mas no s'ha arronsat en cap moment i ha seguit anant pel país, explicant el programa i les actuacions fetes en el darrer bienni. No ha tingut por i ha demostrat un interès enorme per explicar la situació actual i com s'afronta. Mai hem vist un President que hagi sortit tants cops directament davant dels mitjans de comunicació a explicar la situació econòmica i política i a explicar el perquè de les diverses actuacions del govern, per difícils que hagin estat. Ell ho ha fet.

I ara, enmig de la tempesta, no sols d'aigua, sinó també de llamps i foc, el President ens proposa fer una passa més. Crear les estructures d'estat que permetin que Catalunya se'n surti de la crisi de manera més ràpida, dins la Unió Europea, amb l'euro com a moneda, amb la gestió dels recursos propis, amb la possibilitat de crear referèndums perquè el poble català pugui dir la seva i sigui respectat. Ja n'hem perdut molt de temps! Demanem respecte! I això només es fa a les urnes!

El President ens demana que fem pinya envers el projecte polític que Convergència i Unió representa. Com tornar a conduir el país sense recuperar els diners que cada any marxen? Com recuperar la dignitat si no podem preguntar a les catalanes i catalans el que volen?

Els atacs des d'Espanya i des dels seus corresponsals a Catalunya han estat constants durant la campanya. Les invencions, les injúries, les pors, els insults han caigut sobre la persona de l'Artur Mas, Jordi Pujol i d'altres membres del govern català. Destrucció, crema i sepultura pels patriotes catalans? És aquesta la consigna existent al futur país veí? Doncs sí, això sembla!

Ara, més que mai, crec que el President Mas necessita el suport i el reconeixement del poble català a través de les urnes. Ara cal avançar vers l'estat propi, creant-ne les estructures, que ens han de permetre esdevenir una nació moderna i lliure dins la Unió Europea. Ara, més que mai, cal treballar per un referèndum que ens permeti dir el que volem ser durant la propera legislatura.

Però no ens enganyem, ara cal continuar amb l'obra de govern. El president s'haurà de dedicar a crear aquestes estructures, però la resta del govern ha de continuar amb l'obra de govern, amb reformes necessàries, amb el drama diari, però amb la il·lusió d'un futur millor.

                                           Fotografia: Extreta del Diari Ara

Amigues i amics, amb tot el respecte cap a totes les formacions, ara, més que mai, Mas President.

Ciutadans de remença

Benvolguts amics, ara que tracten de les hipoteques i dels desnonaments, parlem-ne:

La Sentència arbitral de Guadalupe (1486) buscà aturar el greu problema dels pagesos de remença, aquells que no podien abandonar de cap manera la terra dels senyors que conreaven. A partir d'aquell moment, quedarien (la majoria) lligats a la vida del cep o de la planta general que cuidaven. A la mort de l'arbust, serien "lliures" per canviar de terres i de viles.

L'actualitat. amics meus, em fa pensar en aquells pobres pagesos que sempre estaven subjectes a les terres que treballaven. Ara restem lligats als pisos adquirits amb unes hipoteques enormes i que ens subjecten al pis durant vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys. Gairebé tota la vida! A més, uns preus variables d'uns anys a altres, en funció d'euríbor, o qualsevol altre nombre que se'ns escapa la seva realitat i les seves fluctuacions fins el moment de renovar, anualment, el préstec hipotecari. D'altra banda, hem de reconèixer que tots els que signàrem la hipoteca amb les entitats bancàries érem majors d'edat, tots amb més de 18 anys i amb un seny que ens animava a satisfer aquell impuls. 

Ara, però la situació ha canviat. La crisi econòmica s'ha emportat milions de llocs de treball i la gent no guanya prou diners per fer front a la seva particular remença. D'altra banda, la llei hipotecària actual no contempla la dació en pagament. Ens trobem molta gent desnonada, que ha d'abandonar les seves llars i a més, segueix pagant bona part del deute. 

Avui llegim la notícia d'una proposta del govern central. Però aquesta proposta contempla casos determinats, de famílies amb un sostre econòmic molt reduït, i una aturada del procés per als propers dos anys. I després què? Podem creure que el bienni 2013-2015 serà molt millor que l'actual? Tant de bo!

I em pregunto: què fem de tants i tants habitatges buits com ens queden? sé que hi ha casos i casos, i que hi ha entitats bancàries que arriben a pactes personals amb els afectats, fins i tot es pacta tornar el pis a canvi de lloguers. 

I cap aquí hem d'anar. Hem de mirar molt l'economia familiar i la situació de les nostres famílies i abans d'ofegar-nos tots, convertim moltes hipoteques perilloses en lloguers, amb unes quotes molt més assequibles per les famílies. Fins i tot, plantegem-nos la fórmula del lloguer amb opció a compra!. Reinventem-nos i intentem aconseguir una situació millor.

Cal una nova llei de lloguers i l'impuls d'aquesta fórmula contractual. No cal ser propietari del sostre on vivim, el que cal és tindre'l, pagar-lo i poder viure dignament. Bona part d'Europa viu de lloguer, entén l'habitatge com una necessitat i no com una peça tan clau com per a esclavitzar-nos.

De veritat, plantegem-nos-ho, sinó, cada cop més, esdevindrem ciutadans de remença!

Sortir de l'abisme

Encara recordo les paraules del President Pujol quan ens parlava de l'aventura del seu avi i el carro, quan quedaven aturats sobre els solcs de la terra i havien d'empènyer el carro perquè la mula avancés.

Aquestes paraules estan relacionades amb el moment que vivim. Sens dubte, la situació actual no és d'un solc, sinó de l'abisme.

Llegim la premsa, i només hi trobem crisi, més atur, desnonaments, ajustos de pressupost, famílies que es trenquen a causa de la crisi o d'altres que s'aguanten perquè no tenen més solució. La situació és crítica. De fet, en algun altre article ja he comentat que per a mi, el gran drama, a banda del deute i balances fiscals, és la destrucció de llocs de treball. Desenganyem-nos, difícilment podrem crear feina, cal que els inversors tornin a creure en el nostre país i que les empreses tornin a participar de la roda econòmica. Cal més formació, i aconseguir que la gent formada no marxi, perquè sinó, qui ens quedarà aquí? Al nostre territori, al centre de la Costa Daurada, mirem amb il·lusió el projecte de Barcelona World, obviant els problemes que pugui plantejar però amb l'esperança que ens alleugerirà el greu problema d'atur que patim. Ara bé, caldrà canviar el xip, ni són les mateixes jornades ni sous els que es paguen al món del turisme que a la resta del món laboral (ho dic per experiència, per cert, fantàstica).

Ara bé, a nivell de país, a nivell català, el dia 25 tenim l'oportunitat de canviar quelcom. Aquell dia, els que creiem en la democràcia i exercim el nostre dret a vot, tindrem moltes opcions per votar. Però a grans trets, hi ha dos grups de partits. Aquells que volen mantenir l'status quo i les relacions amb l'Estat Espanyol, i aquells que volen una nova situació, la creació d'un nou estat europeu, sortint de l'Estat que ni ens reconeix ni assumeix les nostres llibertats i desitjos.

El dia 25 podem triar Catalunya. Podem triar l'inici del camí cap a llibertat del poble, reconeguda en totes les cartes internacionals i en dret, també internacional. Ja al s.XIX la Revolució francesa demanà els drets individuals dels pobles i, posteriorment, els drets de les nacions que volien ser, a existir.

Veient la situació a Espanya, el deute, les poques ganes de solucionar-ho, cada cop tinc més clar que cal sortir del forat on ens trobem. Quan encara escoltem qui parla del Corredor Central, de la centralització, de la possible actuació de l'exèrcit, de la por envers l'exercici democràtic dels catalans i catalanes, ens adonem d'on som. El poble català, si vol, mitjançant els instruments democràtics, es troba en situació de fer una empenta i aconseguir la llibertat dins del marc europeu i esdevenir un dels països més rics del vell continent.

Fem-ho? Per què no?. Parlar de polítiques socials és parlar de tenir recursos per dur-les a terme. Cremar tot l'existent no és fer política social, és viure el moment per provocar patiments per al futur. Ara cal redreçar les coses. Cal crear les estructures d'estat perquè els catalans i catalanes poguem disposar dels setze mil milions d'euros que cada any surten cap a Madrid i no tornen.

Ara, sens dubte, és el moment de sortir de l'abisme.