Avui no és dels millors dies, m'he trobat superat per la feina a fer i sense recuperar-me per la feina feta. La primavera, noto, cada any m'afecta més negativament i em sento molt i molt cansat. Però tot i això no he volgut deixar d'escriure les meves breus paraules setmanals.
La mort segueix sent un dels grans tabús de la nostra societat. Encara hi ha qui no en parla, qui l'amaga o qui la pensa com quelcom llunyà. Fa uns dies, donant un cop de mà a un amic de batxillerat en parlàvem, perquè forma part del seu temari; i observàvem la munió de propostes que les filosofies, religions i pensaments ens han ofert durant molt de temps.
Em sento hereu d'una tradició i membre d'una gran família, anomenats cristians. I considero que no hem acabat d'assolir el pensament al voltant de la fi de la nostra vida humana. Potser per això estem tristos, potser per això veiem cares llargues pel carrer. Penso que tots vivim ensimismats en una situació que ens sobrepassa a tots i ens carrega l'ànim. I em pregunto, quins són els nostres problemes? No tenen solució?
Fa dies ho apuntava en una breu sentència del twitter, l'única cosa contra la que no es pot fer res, de cap manera, és la mort. I si considerem el traspàs com l'entrada a la vida eterna, al costat del Pare, i on ens retrobem amb la resta de família i amics, s'esdevé tan terrible com l'hem vist sempre?
Us heu fixat en les celebracions que es realitzen en diferents països quan una persona ens deixa? Realment estan tristos, però ho acompanyen d'un àpat on recorden la persona i la seva ànima. Què ens passa a molta gent? Vivim la mort com quelcom apagat i amagat perquè l'entenem com la fi de tot. I realment és així, és la fi de totes les coses que tenim en el dia a dia, la fi de les amistats que vivim i dels nostres lligams familiars. Per què el missatge escatològic cristià no ha acabat de penetrar en la societat?
Suposo perquè és tan fort l'amor envers els germans que deixem o que ens deixen, que no ens permet assimilar la idea de no tornar-nos a veure.
Sovint, crec que en algun moment hi hem de pensar. No sabem (afortunadament) quan ens arribarà l'hora, no sabem quan traspassarem. Només sabem el que veiem, el que vivim, i per això, és important viure la vida en cada moment. Estimar com mai, ajudar com mai, i intentar ser més bones persones.
Sempre he trobat interessant una cançó i una dansa del País valencià, anomenada la dansa del vetlatori. En ella, un pare i una mare vetllen el seu fill. Quin drama! Hi pot haver res pitjor que la pèrdua del fill? No ens ho podem ni volem imaginar!!!! Com diu la cançó, "no ploreu per la criatura, que ha nascut un angelet". És un pensament profund, dur, hereu d'una tradició i d'un pensament religiós, però que sobrepassa la realitat emocional de la persona.
Amigues i amics, avui, en un dia fosc, plujós, només he volgut llençar uns pensaments sobre aquell dia, quan se'ns acluquin aquests ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada