Ahir fou un dia especial. Va ser el primer cop que, en família, i envoltats per un grup d'amics, vam anar a Andorra. Quan pujàvem aprofitava per recordar els municipis de Ponent, dels que a la feina, sovint anomenats o viscuts pels companys, en sento parlar. Sempre reconec la meva ignorància respecte les Terres de Lleida i els seus municipis, així que ahir em va servir per posar-me una mica més al dia de la ruta que ens porta cap al país dels Pirineus. Travessant el Tarragonès, Baix i Alt Camp i Conca de Barberà, on hi mantinc, cada cop més, lligams d'amistat i de feina, vam seguir la ruta cap a Tàrrega, Guissona, Ponts....fins arribar a Oliana (on recordava els antic viatges amb el bus fent ruta al costat del mateix pantà) la Seu d'Urgell (on vaig tenir un record pel company Albert Batalla, alcalde, imaginant-me'l fent campanya per aquelles terres entre fred i boira) fins arribar a Andorra.
Recordava, de jove, unes carreteres tortuoses, pesades i que, sovint, feien del viatge un veritable suplici fins que arribàvem a l'aparcament en el país veí. Aquest cop, vaig trobar certa millora i una xarxa més arreglada.
En tres hores en vam situar al país veí. País que sense estar dins la Unió Europea, empra l'euro com a moneda. (Caldrà que algú en prengui nota). També és un plaer arribar a un país independent en el que la llengua catalana sigui l'oficial. (Esperem ser el segon estat d'Europa amb la nostra llengua com a oficial).
Aquest cop ens vam acostar a l'estació d'esquí de Pal-Arinsal. Em xocava anar-hi sense alumnes, ja que ens els darrers anys, cada cop que he trepitjar neu, ho he fet envoltat d'una munió d'estudiants amb els que passem dos dies, cada curs, a la Molina. Aquest cop, bona part dels amics esquiaven i d'altres els esperàvem asseguts a la cafeteria (en mi ja és tradició). Vam aprofitar a llençar-nos unes boles de neu amb el Pau i vam dinar els nostres entrepans a la plaça d'entrada de l'estació.
La tarda la vam dedicar al moment tradicional de compres a la capital andorrana. La vaig trobar tal i com la recordava: carrers atapeïts de gent que voltava, entrava i sortia del gran nombre de botigues que, arreu, es poden trobar. També els tradicionals negocis de perfums, tabac, alcohol, equips electrònics, formatges.... Res ha canviat en tots aquests anys. Per a mi, cada moment era el record del passeig amb la iaia per la ciutat fins arribar als grans magatzems en els que ens hi passàvem hores tombant per acabar-hi comprant, sempre, els mateixos productes. També hi recordava una excursió amb amics en la que vam gaudir dels plaers del descans a Caldea.
Com no, el retorn també fou tradicional. Envoltats per unes llargues cues fins arribar a la mateixa frontera. en aquesta ocasió, no hi trobàrem cotxes a mitja revisió dels policies. I a poc a poc, sigui per la velocitat d'algun cotxe...sigui per la boira, anàrem retornant a casa.
Finalment l'excursió l'acabàrem, de manera totalment imprevista, (tot i que la causa era la boira) al restaurant de l'àrea de Guissona: un lloc curiós, on et fas tu mateix el menjar, i on pots degustar part dels aliments que en aquests establiments hi venen.
Amigues i amics, reconec que aquest escrit no aporta gran cosa, però només volia deixar per escrit una petita crònica del primer cop que junts, anàvem a la neu, i recordàvem els viatges, de més joves, al país veí, al País dels Pirineus. Sens dubte, ahir fou un dia especial!
