diumenge, 30 de desembre del 2012

Ahir fou un dia especial

Ahir fou un dia especial. Va ser el primer cop que, en família, i envoltats per un grup d'amics, vam anar a Andorra. Quan pujàvem aprofitava per recordar els municipis de Ponent, dels que a la feina, sovint anomenats o viscuts pels companys, en sento parlar. Sempre reconec la meva ignorància respecte les Terres de Lleida i els seus municipis, així que ahir em va servir per posar-me una mica més al dia de la ruta que ens porta cap al país dels Pirineus. Travessant el Tarragonès, Baix i Alt Camp i  Conca de Barberà, on hi mantinc, cada cop més, lligams d'amistat i de feina, vam seguir la ruta cap a Tàrrega, Guissona, Ponts....fins arribar a Oliana (on recordava els antic viatges amb el bus fent ruta al costat del mateix pantà) la Seu d'Urgell (on vaig tenir un record pel company Albert Batalla, alcalde, imaginant-me'l fent campanya per aquelles terres entre fred i boira) fins arribar a Andorra.
Recordava, de jove, unes carreteres tortuoses, pesades i  que, sovint, feien del viatge un veritable suplici fins que arribàvem a l'aparcament en el país veí. Aquest cop, vaig trobar certa millora i una xarxa més arreglada. 
En tres hores en vam situar al país veí. País que sense estar dins la Unió Europea, empra l'euro com a moneda. (Caldrà que algú en prengui nota). També és un plaer arribar a un país independent en el que la llengua catalana sigui l'oficial. (Esperem ser el segon estat d'Europa amb la nostra llengua com a oficial).
Aquest cop ens vam acostar a l'estació d'esquí de Pal-Arinsal. Em xocava anar-hi sense alumnes, ja que ens els darrers anys, cada cop que he trepitjar neu, ho he fet envoltat d'una munió d'estudiants amb els que passem dos dies, cada curs, a la Molina. Aquest cop, bona part dels amics esquiaven i d'altres els esperàvem asseguts a la cafeteria (en mi ja és tradició). Vam aprofitar a llençar-nos unes boles de neu amb el Pau i vam dinar els nostres entrepans a la plaça d'entrada de l'estació. 
La tarda la vam dedicar al moment tradicional de compres a la capital andorrana. La vaig trobar tal i com la recordava: carrers atapeïts de gent que voltava, entrava i sortia del gran nombre de botigues que, arreu, es poden trobar. També els tradicionals negocis de perfums, tabac, alcohol, equips electrònics, formatges.... Res ha canviat en tots aquests anys. Per a mi, cada moment era el record del passeig amb la iaia per la ciutat fins arribar als grans magatzems en els que ens hi passàvem hores tombant per acabar-hi comprant, sempre, els mateixos productes.  També hi recordava una excursió amb amics en la que vam gaudir dels plaers del  descans a Caldea.
Com no, el retorn també fou tradicional. Envoltats per unes llargues cues fins arribar a la mateixa frontera. en aquesta ocasió, no hi trobàrem cotxes a mitja revisió dels policies. I a poc a poc, sigui per la velocitat d'algun cotxe...sigui per la boira, anàrem retornant a casa.
Finalment l'excursió l'acabàrem, de manera totalment imprevista, (tot i que la causa era la boira) al restaurant de l'àrea de Guissona: un lloc curiós, on et fas tu mateix el menjar, i on pots degustar part dels aliments que en aquests establiments hi venen.


Amigues i amics, reconec que aquest escrit no aporta gran cosa, però només volia deixar per escrit una petita crònica del primer cop que junts, anàvem a la neu, i recordàvem els viatges, de més joves, al país veí, al País dels Pirineus. Sens dubte, ahir fou un dia especial!

dijous, 20 de desembre del 2012

I tu, d'on véns?

Sembla que són dies de records i de certa melancolia.

Fa uns dies vam anar amb la família al supermercat on vaig treballar durant nou temporades d'estiu i alguns hiverns, a la Pineda. Veníem de participar en un acte a favor de la marató i volíem anar a veure el Pessebre de Sorra de la Pineda (us el recomano, per mi, dels millors!). 
Doncs sí, vam anar al que abans era Super T, i ara, permeteu-me que m'estalviï el nom per tal de no fer propaganda gratuïta a un establiment. Allà hi ha encara l'Anna, una de les millors amigues, qui, gràcies al seu esforç i dedicació, ha esdevingut la persona capdavantera dins d'aquell establiment d'una coneguda cadena molt ben establerta a la nostra Costa Daurada. Passejàvem amb ella i li vaig demanar que em deixés donar un tomb per la botiga on hi havia passat tantes i tantes hores durant la meva adolescència i joventut. Quins estius! De les set del matí a les deu del vespre i de dilluns a diumenge, amb dues tardes festa! I quins records! i quina colla! Mai, de veritat, mai, ho oblidaré. 
Fèiem més hores que un rellotge però ens ho passàvem bé, ens agradava la feina i més que companys, havíem esdevingut bons amics. De fet, la pressió de les hores, les cues, els turistes....només ho podies suportar si tenies bons amics a costat. I crec que ho vam aconseguir. De fet, d'una manera o altra, uns quants encara ens veiem, truquem o ens recordem afectuosament.
Avui dijous, quan tornava a casa, m'he trobat un veí que anava amb el lot de Nadal que la seva empresa li havia lliurat. I m'he recordat dels nostres lots! de la festa de Nadal! De la reunió prèvia a les vacances al magatzem on fèiem el sorteig de productes que les marques ens havien regalat! Quins moments! Ara, enyorem aquests moments, aquests lots, i de fet, la mateixa paga de Nadal...
Molts cops parlo als meus alumnes d'aquesta gran experiència al món del turisme. Els explico que treballava moltíssimes més hores per cobrar, el darrer any, la meitat del meu sou actual. I encara es pregunten com ho feia!
Després, vaig tenir l'oportunitat de ser autònom i tenir un negoci a Vila-seca. Fou una experiència interessant, gratificant, tot i que els inicis de la situació crítica actual s'endugueren moltes il·lusions i esperances, dues treballadores, un autònom i un negoci de molts anys per endavant. Sovint explico als mateixos alumnes les dificultats viscudes però els grans moments de treballar per un mateix, de fer-se camí, de poder ser amo dels teus diners i del teu temps. 
Sovint els parlo de la importància dels autònoms i de la petita i mitjana empresa. És aquesta la que aixeca el país, que crea treball, a poc a poc i sense fer soroll, però la que no ens abandona, tot i la situació actual. És aquesta petita empresa i l'autònom, la que no marxa a produir fora per abaratir costos i busca crear negoci i riquesa al mateix país.
I sovint, tinc el plaer de parlar-ne de tot als meus pupils. Els dic: D'on creieu que vinc? Us penseu que arribo directament de la universitat? Us creieu que acabareu uns estudis i al dia següent en treballareu?
S'ha de fer molt de camí. I, personalment, tinc seriosos dubtes que aquesta sigui la meva darrera estació...
I llavors els parlo dels meus companys passats, aquells de les altres feines, dels seus caràcters...I veiem com mai saps amb qui treballaràs, però que ho hauràs de fer, t'hi avinguis o no....però el principal és estar bé amb aquelles persones. I parlem dels sous, de com canvien, com es redueixen, i com venim de moments en què encara eren més migrats.


En el fons, els demano que aprofitin els anys, que es formin, que treballin en diversos sectors i a la fi, tinguin un gran bagatge quan algú els pregunti: I tu, d'on véns?

dijous, 13 de desembre del 2012

Ens caguem en tot?

Fa dies que llegia una llista de temes per parlar-vos i avui, he recordat aquest títol, suggerent, una mica sorprenent, però que em permet parlar d'un dels temes que més m'apassiona: el voluntariat i la cooperació.

Recordo com el curs passat, quan feia classe a segon, tenia la distracció de llegir els cartells que la Maria escrivia i treballava amb els seus alumnes durant la tutoria. Un dia vaig llegir: "si et cagues en tot, algun dia la merda d'esquitxarà" . Aquesta frase té un valor molt important, i més en aquests moments que estem vivint.
No podem anar per tot arreu criticant, xafant i destruint tot allò que existeix. No pot ser que tot estigui tan malament que ho enviem al foc i iniciem un món nou. Quelcom ha d'estar bé, quelcom ha de funcionar. Si ens caguem en tot, tot, tot, només quedarà merda, i aquesta ens menjarà i ho taparà tot. Si ens caguem en tot, quina imatge donem als nostres fills i petits, d'abandonats?, de ressentits? de conformistes sense alternatives ni propostes?
Crec que vivim moments de compromís. Moments en què cal preguntar al veí com se troba, i si no està bé, donar-li un cop de mà. Moments de fer una abraçada aquella persona que plora desvalguda davant males notícies. Moments de somriure als nens perquè pateixin mínimament la situació. Són moments de prometre allò que es pot fer i no fer volar coloms. Són moments d'estimar i de fer pinya.
Ara és el que toca! fer pinya! al voltant dels nostres, de la família i els amics. Cal escoltar com mai i deixar de parlar de tant en tant.
Són moments de trucar a la porta de les entitats per donar un cop de mà i entre tots, aconseguir un teixit social millor. Allà on no arriba la economia, que hi arribi la il·lusió, el gaudi entre amics i les ganes de continuar endavant. És en aquests moments quan la imaginació triomfa al carrer i cal veure les coses diferents! Potser no tindrem un avió, però en construirem molts de paper! Serà la nostra flota!

Amigues i amics, quan trobem algú, mirem-li els ulls, segur que són preciosos, i el millor, ens deixaran conèixer més aquesta persona, el seu interior. Perquè sinó....ens caguem en tot?

diumenge, 9 de desembre del 2012

Altra reforma educativa. Altre atac a Catalunya

Benvolguts amics, ja hi tornem a ser!

Cada ministre d'educació ha intentat, des de Madrid, fer la seva llei d'aquesta matèria. Cadascú ha intentat imprimir el seu caràcter en una llei general que la que ens regíssim tots els docents de l'Estat, obviant la legislació de cada nació o autonomia. Per tant, si voleu, repassem els errors del ministre Wert:

1. Com tots els seus antecessors, intenta imposar una reforma que no suposa altre cosa que centralització, uniformització i creació de nous problemes. Com tots, ens presenta un text llunyà dels problemes reals al món de l'ensenyament i sense tenir l'aval de les diverses conselleries d'ensenyament de totes les comunitats espanyoles. 

2. Em pregunto, si totes les autonomies tenen transferides les tasques d'ensenyament, què fa la gent que treballa en aquell ministeri? És suprimible? O potser cal renunciar a aquestes transferències en totes les autonomies tret de les històriques? No seria més raonable? No oblidem que estem en un gran moment centralitzador, i potser, tret de les nacions històriques, la resta estarien més còmodes tornant aquests poders i les despeses que se'n generen. D'altra banda, com hem de considerar, des de Catalunya la nova proposta, sinó com una nova invasió de competències?

3. El ministre, en aquesta obsessió centralitzadora i sense entendre la diversitat cultural de l'Estat Espanyol, ens presenta un projecte que menysprea i liquida la immersió lingüística al nostre país. I és així amics. Ningú amb dos dits de seny pot entendre que la llengua vehicular de l'ensenyament a casa nostra pugui esdevenir optativa! Ningú amb dos dits de seny, que vegi la unió que hi ha entre els alumnes catalans pel que fa a la llengua d'ús a l'escola pot pretendre segregar-los segons la tria dels seus pares. És que els pares poden arribar a decidir sobre l'ensenyament dels seus fills, o està pel damunt la norma general de la Conselleria d'Ensenyament, que vetlla o ho ha de fer, pel bé del país?! Mai a Catalunya hem dividit els nostres alumes per qüestió de llengua, i mai ho hem de fer. Aquest és un èxit del nostre país, reflex del tarannà integrador de la nostra societat i de la voluntat de crear un poble divers però amb intenció d'anar endavant! El ministre que proposa aquestes idees, considero, no és digne de ser-ho. Una persona que busca la segregació no pot ser ministre!

4. No té prou dades el ministre Wert per adonar-se que tots els alumnes catalans acaben la seva etapa educativa amb un alt coneixement de llengua catalana i castellana, i a més, amb coneixements de llengua anglesa i, si volen, un quart idioma modern? Què més vol! Què li passa, que té una porció petita de la població del seu estat amb uns coneixements més enriquidors i amb unes ments més obertes que d'altres? Doncs sí. Que s'ho plantegi, i que faci que tots els alumnes espanyols, coneguin almenys, textos de la literatura catalana, castellana, gallega i basca!!!! Aquest seria l'èxit d'un gran ministre de l'Espanya autonòmica! Ara bé, ara, per mi, arriba massa tard! La Consellera Rigau ja ho va exposar a una darrera conferència de responsables d'ensenyament, i en sabeu la resposta???? Algun conseller va respondre: Faltaría más! Mentre que el ministre Wert baixava el cap!

5. Ministre Wert, on està la veritable reforma educativa? On està la reforma que ha d'aturar l'enorme sagnia d'un 30% de fracàs escolar i un 50% d'atur juvenil? Què estem fent? Més pedaços que no la solució que des dels centres reclamem? Tornem a un sistema semblant a l'EGB fins els 14 anys, en el que els alumnes romanguin als centres de primària i tinguin els mateixos coneixements. A partir d'aquí, que triïn entre uns ensenyaments més teòrics, que els preparin per la universitat i d'altres més pràctics, per entrar al món laboral. Que siguin els millors treballadors en totes les branques i puguin ser reconeguts per Europa!. El sistema anterior a la Logse no era tan dolent! Només calia impulsar les FP, que ja funcionaven, però necessitaven una nova empenta i una nova actualització als programes europeus. 

6. Ministre Wert, deixi'ns estar als catalans i catalanes, no ens faci més mal amb la nostra llengua, que els resultats ens avalen. fixi's com tractem les llengües estrangeres, i com els catalans ocupem els primers llocs dins de la participació estatal en projectes europeus. Per què serà? pregunti's-ho i rumi-hi-ho abans de plantejar noves reformes.



D'altra banda, després de vostè en vindran d'altres. I un nou ministre ens presentarà una altra reforma educativa. Un altre atac a Catalunya.