Ahir fou un dia especial

Ahir fou un dia especial. Va ser el primer cop que, en família, i envoltats per un grup d'amics, vam anar a Andorra. Quan pujàvem aprofitava per recordar els municipis de Ponent, dels que a la feina, sovint anomenats o viscuts pels companys, en sento parlar. Sempre reconec la meva ignorància respecte les Terres de Lleida i els seus municipis, així que ahir em va servir per posar-me una mica més al dia de la ruta que ens porta cap al país dels Pirineus. Travessant el Tarragonès, Baix i Alt Camp i  Conca de Barberà, on hi mantinc, cada cop més, lligams d'amistat i de feina, vam seguir la ruta cap a Tàrrega, Guissona, Ponts....fins arribar a Oliana (on recordava els antic viatges amb el bus fent ruta al costat del mateix pantà) la Seu d'Urgell (on vaig tenir un record pel company Albert Batalla, alcalde, imaginant-me'l fent campanya per aquelles terres entre fred i boira) fins arribar a Andorra.

Recordava, de jove, unes carreteres tortuoses, pesades i  que, sovint, feien del viatge un veritable suplici fins que arribàvem a l'aparcament en el país veí. Aquest cop, vaig trobar certa millora i una xarxa més arreglada. 

En tres hores en vam situar al país veí. País que sense estar dins la Unió Europea, empra l'euro com a moneda. (Caldrà que algú en prengui nota). També és un plaer arribar a un país independent en el que la llengua catalana sigui l'oficial. (Esperem ser el segon estat d'Europa amb la nostra llengua com a oficial).

Aquest cop ens vam acostar a l'estació d'esquí de Pal-Arinsal. Em xocava anar-hi sense alumnes, ja que ens els darrers anys, cada cop que he trepitjar neu, ho he fet envoltat d'una munió d'estudiants amb els que passem dos dies, cada curs, a la Molina. Aquest cop, bona part dels amics esquiaven i d'altres els esperàvem asseguts a la cafeteria (en mi ja és tradició). Vam aprofitar a llençar-nos unes boles de neu amb el Pau i vam dinar els nostres entrepans a la plaça d'entrada de l'estació. 

La tarda la vam dedicar al moment tradicional de compres a la capital andorrana. La vaig trobar tal i com la recordava: carrers atapeïts de gent que voltava, entrava i sortia del gran nombre de botigues que, arreu, es poden trobar. També els tradicionals negocis de perfums, tabac, alcohol, equips electrònics, formatges.... Res ha canviat en tots aquests anys. Per a mi, cada moment era el record del passeig amb la iaia per la ciutat fins arribar als grans magatzems en els que ens hi passàvem hores tombant per acabar-hi comprant, sempre, els mateixos productes.  També hi recordava una excursió amb amics en la que vam gaudir dels plaers del  descans a Caldea.

Com no, el retorn també fou tradicional. Envoltats per unes llargues cues fins arribar a la mateixa frontera. en aquesta ocasió, no hi trobàrem cotxes a mitja revisió dels policies. I a poc a poc, sigui per la velocitat d'algun cotxe...sigui per la boira, anàrem retornant a casa.

Finalment l'excursió l'acabàrem, de manera totalment imprevista, (tot i que la causa era la boira) al restaurant de l'àrea de Guissona: un lloc curiós, on et fas tu mateix el menjar, i on pots degustar part dels aliments que en aquests establiments hi venen.

Amigues i amics, reconec que aquest escrit no aporta gran cosa, però només volia deixar per escrit una petita crònica del primer cop que junts, anàvem a la neu, i recordàvem els viatges, de més joves, al país veí, al País dels Pirineus. Sens dubte, ahir fou un dia especial!

I tu, d'on véns?

Sembla que són dies de records i de certa melancolia.

Fa uns dies vam anar amb la família al supermercat on vaig treballar durant nou temporades d'estiu i alguns hiverns, a la Pineda. Veníem de participar en un acte a favor de la marató i volíem anar a veure el Pessebre de Sorra de la Pineda (us el recomano, per mi, dels millors!). 

Doncs sí, vam anar al que abans era Super T, i ara, permeteu-me que m'estalviï el nom per tal de no fer propaganda gratuïta a un establiment. Allà hi ha encara l'Anna, una de les millors amigues, qui, gràcies al seu esforç i dedicació, ha esdevingut la persona capdavantera dins d'aquell establiment d'una coneguda cadena molt ben establerta a la nostra Costa Daurada. Passejàvem amb ella i li vaig demanar que em deixés donar un tomb per la botiga on hi havia passat tantes i tantes hores durant la meva adolescència i joventut. Quins estius! De les set del matí a les deu del vespre i de dilluns a diumenge, amb dues tardes festa! I quins records! i quina colla! Mai, de veritat, mai, ho oblidaré. 

Fèiem més hores que un rellotge però ens ho passàvem bé, ens agradava la feina i més que companys, havíem esdevingut bons amics. De fet, la pressió de les hores, les cues, els turistes....només ho podies suportar si tenies bons amics a costat. I crec que ho vam aconseguir. De fet, d'una manera o altra, uns quants encara ens veiem, truquem o ens recordem afectuosament.

Avui dijous, quan tornava a casa, m'he trobat un veí que anava amb el lot de Nadal que la seva empresa li havia lliurat. I m'he recordat dels nostres lots! de la festa de Nadal! De la reunió prèvia a les vacances al magatzem on fèiem el sorteig de productes que les marques ens havien regalat! Quins moments! Ara, enyorem aquests moments, aquests lots, i de fet, la mateixa paga de Nadal...

Molts cops parlo als meus alumnes d'aquesta gran experiència al món del turisme. Els explico que treballava moltíssimes més hores per cobrar, el darrer any, la meitat del meu sou actual. I encara es pregunten com ho feia!

Després, vaig tenir l'oportunitat de ser autònom i tenir un negoci a Vila-seca. Fou una experiència interessant, gratificant, tot i que els inicis de la situació crítica actual s'endugueren moltes il·lusions i esperances, dues treballadores, un autònom i un negoci de molts anys per endavant. Sovint explico als mateixos alumnes les dificultats viscudes però els grans moments de treballar per un mateix, de fer-se camí, de poder ser amo dels teus diners i del teu temps. 

Sovint els parlo de la importància dels autònoms i de la petita i mitjana empresa. És aquesta la que aixeca el país, que crea treball, a poc a poc i sense fer soroll, però la que no ens abandona, tot i la situació actual. És aquesta petita empresa i l'autònom, la que no marxa a produir fora per abaratir costos i busca crear negoci i riquesa al mateix país.

I sovint, tinc el plaer de parlar-ne de tot als meus pupils. Els dic: D'on creieu que vinc? Us penseu que arribo directament de la universitat? Us creieu que acabareu uns estudis i al dia següent en treballareu?

S'ha de fer molt de camí. I, personalment, tinc seriosos dubtes que aquesta sigui la meva darrera estació...

I llavors els parlo dels meus companys passats, aquells de les altres feines, dels seus caràcters...I veiem com mai saps amb qui treballaràs, però que ho hauràs de fer, t'hi avinguis o no....però el principal és estar bé amb aquelles persones. I parlem dels sous, de com canvien, com es redueixen, i com venim de moments en què encara eren més migrats.

En el fons, els demano que aprofitin els anys, que es formin, que treballin en diversos sectors i a la fi, tinguin un gran bagatge quan algú els pregunti: I tu, d'on véns?

Ens caguem en tot?

Fa dies que llegia una llista de temes per parlar-vos i avui, he recordat aquest títol, suggerent, una mica sorprenent, però que em permet parlar d'un dels temes que més m'apassiona: el voluntariat i la cooperació.

Recordo com el curs passat, quan feia classe a segon, tenia la distracció de llegir els cartells que la Maria escrivia i treballava amb els seus alumnes durant la tutoria. Un dia vaig llegir: "si et cagues en tot, algun dia la merda d'esquitxarà" . Aquesta frase té un valor molt important, i més en aquests moments que estem vivint.
No podem anar per tot arreu criticant, xafant i destruint tot allò que existeix. No pot ser que tot estigui tan malament que ho enviem al foc i iniciem un món nou. Quelcom ha d'estar bé, quelcom ha de funcionar. Si ens caguem en tot, tot, tot, només quedarà merda, i aquesta ens menjarà i ho taparà tot. Si ens caguem en tot, quina imatge donem als nostres fills i petits, d'abandonats?, de ressentits? de conformistes sense alternatives ni propostes?
Crec que vivim moments de compromís. Moments en què cal preguntar al veí com se troba, i si no està bé, donar-li un cop de mà. Moments de fer una abraçada aquella persona que plora desvalguda davant males notícies. Moments de somriure als nens perquè pateixin mínimament la situació. Són moments de prometre allò que es pot fer i no fer volar coloms. Són moments d'estimar i de fer pinya.
Ara és el que toca! fer pinya! al voltant dels nostres, de la família i els amics. Cal escoltar com mai i deixar de parlar de tant en tant.
Són moments de trucar a la porta de les entitats per donar un cop de mà i entre tots, aconseguir un teixit social millor. Allà on no arriba la economia, que hi arribi la il·lusió, el gaudi entre amics i les ganes de continuar endavant. És en aquests moments quan la imaginació triomfa al carrer i cal veure les coses diferents! Potser no tindrem un avió, però en construirem molts de paper! Serà la nostra flota!

Amigues i amics, quan trobem algú, mirem-li els ulls, segur que són preciosos, i el millor, ens deixaran conèixer més aquesta persona, el seu interior. Perquè sinó....ens caguem en tot?

Altra reforma educativa. Altre atac a Catalunya

Benvolguts amics, ja hi tornem a ser!

Cada ministre d'educació ha intentat, des de Madrid, fer la seva llei d'aquesta matèria. Cadascú ha intentat imprimir el seu caràcter en una llei general que la que ens regíssim tots els docents de l'Estat, obviant la legislació de cada nació o autonomia. Per tant, si voleu, repassem els errors del ministre Wert:

1. Com tots els seus antecessors, intenta imposar una reforma que no suposa altre cosa que centralització, uniformització i creació de nous problemes. Com tots, ens presenta un text llunyà dels problemes reals al món de l'ensenyament i sense tenir l'aval de les diverses conselleries d'ensenyament de totes les comunitats espanyoles. 

2. Em pregunto, si totes les autonomies tenen transferides les tasques d'ensenyament, què fa la gent que treballa en aquell ministeri? És suprimible? O potser cal renunciar a aquestes transferències en totes les autonomies tret de les històriques? No seria més raonable? No oblidem que estem en un gran moment centralitzador, i potser, tret de les nacions històriques, la resta estarien més còmodes tornant aquests poders i les despeses que se'n generen. D'altra banda, com hem de considerar, des de Catalunya la nova proposta, sinó com una nova invasió de competències?

3. El ministre, en aquesta obsessió centralitzadora i sense entendre la diversitat cultural de l'Estat Espanyol, ens presenta un projecte que menysprea i liquida la immersió lingüística al nostre país. I és així amics. Ningú amb dos dits de seny pot entendre que la llengua vehicular de l'ensenyament a casa nostra pugui esdevenir optativa! Ningú amb dos dits de seny, que vegi la unió que hi ha entre els alumnes catalans pel que fa a la llengua d'ús a l'escola pot pretendre segregar-los segons la tria dels seus pares. És que els pares poden arribar a decidir sobre l'ensenyament dels seus fills, o està pel damunt la norma general de la Conselleria d'Ensenyament, que vetlla o ho ha de fer, pel bé del país?! Mai a Catalunya hem dividit els nostres alumes per qüestió de llengua, i mai ho hem de fer. Aquest és un èxit del nostre país, reflex del tarannà integrador de la nostra societat i de la voluntat de crear un poble divers però amb intenció d'anar endavant! El ministre que proposa aquestes idees, considero, no és digne de ser-ho. Una persona que busca la segregació no pot ser ministre!

4. No té prou dades el ministre Wert per adonar-se que tots els alumnes catalans acaben la seva etapa educativa amb un alt coneixement de llengua catalana i castellana, i a més, amb coneixements de llengua anglesa i, si volen, un quart idioma modern? Què més vol! Què li passa, que té una porció petita de la població del seu estat amb uns coneixements més enriquidors i amb unes ments més obertes que d'altres? Doncs sí. Que s'ho plantegi, i que faci que tots els alumnes espanyols, coneguin almenys, textos de la literatura catalana, castellana, gallega i basca!!!! Aquest seria l'èxit d'un gran ministre de l'Espanya autonòmica! Ara bé, ara, per mi, arriba massa tard! La Consellera Rigau ja ho va exposar a una darrera conferència de responsables d'ensenyament, i en sabeu la resposta???? Algun conseller va respondre: Faltaría más! Mentre que el ministre Wert baixava el cap!

5. Ministre Wert, on està la veritable reforma educativa? On està la reforma que ha d'aturar l'enorme sagnia d'un 30% de fracàs escolar i un 50% d'atur juvenil? Què estem fent? Més pedaços que no la solució que des dels centres reclamem? Tornem a un sistema semblant a l'EGB fins els 14 anys, en el que els alumnes romanguin als centres de primària i tinguin els mateixos coneixements. A partir d'aquí, que triïn entre uns ensenyaments més teòrics, que els preparin per la universitat i d'altres més pràctics, per entrar al món laboral. Que siguin els millors treballadors en totes les branques i puguin ser reconeguts per Europa!. El sistema anterior a la Logse no era tan dolent! Només calia impulsar les FP, que ja funcionaven, però necessitaven una nova empenta i una nova actualització als programes europeus. 

6. Ministre Wert, deixi'ns estar als catalans i catalanes, no ens faci més mal amb la nostra llengua, que els resultats ens avalen. fixi's com tractem les llengües estrangeres, i com els catalans ocupem els primers llocs dins de la participació estatal en projectes europeus. Per què serà? pregunti's-ho i rumi-hi-ho abans de plantejar noves reformes.

D'altra banda, després de vostè en vindran d'altres. I un nou ministre ens presentarà una altra reforma educativa. Un altre atac a Catalunya.

I ara què?

Ja han passat les eleccions al Parlament de Catalunya. Les opinions sobre els resultats són diverses, segons qui t'escoltes uns han rebut batacada, altres no tant, d'altres han augmentat moltíssim....

Personalment, permeteu-me que us doni la meva opinió:

1. El President Mas en primera instància, i la candidatura de Convergència i Unió, ha estat el candidat que ha rebut un nivell de confiança més gran d'entre tots els elegibles. Certament ha estat un resultat gens esperat i molt més curt del que les pitjors enquestes insinuaven, però les temors d'alguns s'han acomplert: la manca de decisió ferma en els darrers anys, tot i l'important canvi presentat en aquesta campanya, al voltant de temes de construcció nacional, les retallades en ensenyament, salut i benestar, la crisi....

2. Esquerra Republicana de Catalunya ha quedat en segon lloc al Parlament. És una gran notícia per l'independentisme i ens trobem davant d'un escenari magnífic per iniciar el procés d'independència, procés que ha rebut la majoria de vots si sumem les formacions que ho plantejaven en els seus programes electorals. Hem de donar l'enhorabona a l'Oriol Junqueras per un missatge clar, entenedor i proper a la gent.

3. El tercer lloc l'ocupa el PSC. En pot estar content el seu candidat del descens de diputats del president Mas! El problema de Convergència ha fet que el del PSC quedés en un terme secundari i no s'adonessin de la magnitud de la tragèdia a les files socialistes. Un grup parlamentari de només 20 diputats. Quo Vadis PSC?

4. El PP ha augmentat, poc, però ho ha fet. La candidata Camacho ha tingut grans aliats en aquesta campanya, especialment, la por i la mentida. Han estat arguments tristos, però amb uns resultats que l'avalen. Personalment, em fa pensar en la vida política espanyola, molt més propera a les actuacions d'aquest partit que a la realitat catalana.

5. També ha d'estar contents en Joan Herrera i els seus companys d'ICV. La situació econòmica i les retallades els han afavorit un escenari realment propici per créixer i reclamar un canvi d'actitud per part de la política econòmica del govern.

6. Un dels grans triomfadors de la nit electoral fou l'Albert Rivera i els seus companys de Ciutadans. Ells han absorbit el vot espanyolista, que reclama més implantació de la llengua castellana a l'administració i en ensenyament. És una dinàmica difícil, dura, i que busca la confrontació. De totes formes, han crescut en zones metropolitanes, especialment al Tarragonès.

7.Finalment, entren al Parlament les CUP.  Aquesta entrada és la demostració de l'esgotament dels partits tradicionals. El paper fet en l'anterior legislatura per Solidaritat i Laporta, pot ser assumible ara per aquesta nova formació que reclamarà altres formes de govern i de tractar la situació.

                                         Font de la Imatge: Parlament de Catalunya.

En trobem, al meu entendre, davant d'un dels Parlaments més difícils de la història recent del nostre país. El President no té prou majoria per portar a terme grans projectes i la crisi econòmica es mantindrà en els propers anys. Després d'escoltar el poble, cal formar govern. Ahir mateix, ERC renunciava a entrar al govern, tot i donar suport a la investidura del President Mas. També hi haurà plena sintonia en els afers de construcció nacional. Avui el candidat socialista acaba d'anunciar que no pot anar a la reunió concertada avui amb en Mas per motius d'agenda? Què pot ser més important que la governabilitat del país? Amigues i amics no ho entenc!

Ara, quan hem de remar tots a una, quan la situació ho requereix i el poble així ho va demanar per les urnes, alguns s'amaguen, altres tenen por que se'ls acusi de retallar i d'altres frisen perquè comencin els debats al Parlament.

Hem escoltat la veu del poble, i ara què?

Ara, més que mai, Mas President

El President Mas no ens ha decebut. 

Podria haver tingut moltes opcions diveres i haver intentat esgotar una legislatura difícil de conduir, o almenys, allargar un any més. Podria haver canviat de soci preferent i iniciar el camí de l'Estat propi durant la passada legislatura del Parlament. Però va decidir fer un avançament electoral. Val a dir que sota un dels riscos més grans que hi ha en política que és el de perdre el govern del teu país. Podem comptat amb mitja mà els governs que han convocat eleccions en els darrers tres anys i es mantenen en la posició anterior. 

Artur Mas no ha tingut por, igual que el seu propi govern i ho ha fet. Tot i els ajustos de pressupost que han estat presents en tota la curta legislatura i les dificultats enormes de tresoreria, el President Mas ha tingut clar que cal que prevalgui el dret a decidir del poble abans que el propi partit. Per això ha convocat les eleccions. 

Setze mil milions d'euros cada any abandonen el nostre país i marxen cada any cap a Madrid, d'on no en retorna ni un. Sis milions d'euros diaris en interessos d'herència lliurada dels governs anteriors. Una situació econòmica crítica, unes empreses arruïnades, i una taxa d'atur incontrolada. Tot i això, com deia el President Pujol, encara queda molt de país. Encara funcionen empreses, institucions, i la societat civil. Aquesta societat civil ha estat la que ha empès tots els partits a iniciar el procés de referèndum cap a la independència, que se celebrarà, segurament, durant la propera legislatura. 

Però tot i les escridassades, els insults, les males cares, el President Mas no s'ha arronsat en cap moment i ha seguit anant pel país, explicant el programa i les actuacions fetes en el darrer bienni. No ha tingut por i ha demostrat un interès enorme per explicar la situació actual i com s'afronta. Mai hem vist un President que hagi sortit tants cops directament davant dels mitjans de comunicació a explicar la situació econòmica i política i a explicar el perquè de les diverses actuacions del govern, per difícils que hagin estat. Ell ho ha fet.

I ara, enmig de la tempesta, no sols d'aigua, sinó també de llamps i foc, el President ens proposa fer una passa més. Crear les estructures d'estat que permetin que Catalunya se'n surti de la crisi de manera més ràpida, dins la Unió Europea, amb l'euro com a moneda, amb la gestió dels recursos propis, amb la possibilitat de crear referèndums perquè el poble català pugui dir la seva i sigui respectat. Ja n'hem perdut molt de temps! Demanem respecte! I això només es fa a les urnes!

El President ens demana que fem pinya envers el projecte polític que Convergència i Unió representa. Com tornar a conduir el país sense recuperar els diners que cada any marxen? Com recuperar la dignitat si no podem preguntar a les catalanes i catalans el que volen?

Els atacs des d'Espanya i des dels seus corresponsals a Catalunya han estat constants durant la campanya. Les invencions, les injúries, les pors, els insults han caigut sobre la persona de l'Artur Mas, Jordi Pujol i d'altres membres del govern català. Destrucció, crema i sepultura pels patriotes catalans? És aquesta la consigna existent al futur país veí? Doncs sí, això sembla!

Ara, més que mai, crec que el President Mas necessita el suport i el reconeixement del poble català a través de les urnes. Ara cal avançar vers l'estat propi, creant-ne les estructures, que ens han de permetre esdevenir una nació moderna i lliure dins la Unió Europea. Ara, més que mai, cal treballar per un referèndum que ens permeti dir el que volem ser durant la propera legislatura.

Però no ens enganyem, ara cal continuar amb l'obra de govern. El president s'haurà de dedicar a crear aquestes estructures, però la resta del govern ha de continuar amb l'obra de govern, amb reformes necessàries, amb el drama diari, però amb la il·lusió d'un futur millor.

                                           Fotografia: Extreta del Diari Ara

Amigues i amics, amb tot el respecte cap a totes les formacions, ara, més que mai, Mas President.

Ciutadans de remença

Benvolguts amics, ara que tracten de les hipoteques i dels desnonaments, parlem-ne:

La Sentència arbitral de Guadalupe (1486) buscà aturar el greu problema dels pagesos de remença, aquells que no podien abandonar de cap manera la terra dels senyors que conreaven. A partir d'aquell moment, quedarien (la majoria) lligats a la vida del cep o de la planta general que cuidaven. A la mort de l'arbust, serien "lliures" per canviar de terres i de viles.

L'actualitat. amics meus, em fa pensar en aquells pobres pagesos que sempre estaven subjectes a les terres que treballaven. Ara restem lligats als pisos adquirits amb unes hipoteques enormes i que ens subjecten al pis durant vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys. Gairebé tota la vida! A més, uns preus variables d'uns anys a altres, en funció d'euríbor, o qualsevol altre nombre que se'ns escapa la seva realitat i les seves fluctuacions fins el moment de renovar, anualment, el préstec hipotecari. D'altra banda, hem de reconèixer que tots els que signàrem la hipoteca amb les entitats bancàries érem majors d'edat, tots amb més de 18 anys i amb un seny que ens animava a satisfer aquell impuls. 

Ara, però la situació ha canviat. La crisi econòmica s'ha emportat milions de llocs de treball i la gent no guanya prou diners per fer front a la seva particular remença. D'altra banda, la llei hipotecària actual no contempla la dació en pagament. Ens trobem molta gent desnonada, que ha d'abandonar les seves llars i a més, segueix pagant bona part del deute. 

Avui llegim la notícia d'una proposta del govern central. Però aquesta proposta contempla casos determinats, de famílies amb un sostre econòmic molt reduït, i una aturada del procés per als propers dos anys. I després què? Podem creure que el bienni 2013-2015 serà molt millor que l'actual? Tant de bo!

I em pregunto: què fem de tants i tants habitatges buits com ens queden? sé que hi ha casos i casos, i que hi ha entitats bancàries que arriben a pactes personals amb els afectats, fins i tot es pacta tornar el pis a canvi de lloguers. 

I cap aquí hem d'anar. Hem de mirar molt l'economia familiar i la situació de les nostres famílies i abans d'ofegar-nos tots, convertim moltes hipoteques perilloses en lloguers, amb unes quotes molt més assequibles per les famílies. Fins i tot, plantegem-nos la fórmula del lloguer amb opció a compra!. Reinventem-nos i intentem aconseguir una situació millor.

Cal una nova llei de lloguers i l'impuls d'aquesta fórmula contractual. No cal ser propietari del sostre on vivim, el que cal és tindre'l, pagar-lo i poder viure dignament. Bona part d'Europa viu de lloguer, entén l'habitatge com una necessitat i no com una peça tan clau com per a esclavitzar-nos.

De veritat, plantegem-nos-ho, sinó, cada cop més, esdevindrem ciutadans de remença!

Sortir de l'abisme

Encara recordo les paraules del President Pujol quan ens parlava de l'aventura del seu avi i el carro, quan quedaven aturats sobre els solcs de la terra i havien d'empènyer el carro perquè la mula avancés.

Aquestes paraules estan relacionades amb el moment que vivim. Sens dubte, la situació actual no és d'un solc, sinó de l'abisme.

Llegim la premsa, i només hi trobem crisi, més atur, desnonaments, ajustos de pressupost, famílies que es trenquen a causa de la crisi o d'altres que s'aguanten perquè no tenen més solució. La situació és crítica. De fet, en algun altre article ja he comentat que per a mi, el gran drama, a banda del deute i balances fiscals, és la destrucció de llocs de treball. Desenganyem-nos, difícilment podrem crear feina, cal que els inversors tornin a creure en el nostre país i que les empreses tornin a participar de la roda econòmica. Cal més formació, i aconseguir que la gent formada no marxi, perquè sinó, qui ens quedarà aquí? Al nostre territori, al centre de la Costa Daurada, mirem amb il·lusió el projecte de Barcelona World, obviant els problemes que pugui plantejar però amb l'esperança que ens alleugerirà el greu problema d'atur que patim. Ara bé, caldrà canviar el xip, ni són les mateixes jornades ni sous els que es paguen al món del turisme que a la resta del món laboral (ho dic per experiència, per cert, fantàstica).

Ara bé, a nivell de país, a nivell català, el dia 25 tenim l'oportunitat de canviar quelcom. Aquell dia, els que creiem en la democràcia i exercim el nostre dret a vot, tindrem moltes opcions per votar. Però a grans trets, hi ha dos grups de partits. Aquells que volen mantenir l'status quo i les relacions amb l'Estat Espanyol, i aquells que volen una nova situació, la creació d'un nou estat europeu, sortint de l'Estat que ni ens reconeix ni assumeix les nostres llibertats i desitjos.

El dia 25 podem triar Catalunya. Podem triar l'inici del camí cap a llibertat del poble, reconeguda en totes les cartes internacionals i en dret, també internacional. Ja al s.XIX la Revolució francesa demanà els drets individuals dels pobles i, posteriorment, els drets de les nacions que volien ser, a existir.

Veient la situació a Espanya, el deute, les poques ganes de solucionar-ho, cada cop tinc més clar que cal sortir del forat on ens trobem. Quan encara escoltem qui parla del Corredor Central, de la centralització, de la possible actuació de l'exèrcit, de la por envers l'exercici democràtic dels catalans i catalanes, ens adonem d'on som. El poble català, si vol, mitjançant els instruments democràtics, es troba en situació de fer una empenta i aconseguir la llibertat dins del marc europeu i esdevenir un dels països més rics del vell continent.

Fem-ho? Per què no?. Parlar de polítiques socials és parlar de tenir recursos per dur-les a terme. Cremar tot l'existent no és fer política social, és viure el moment per provocar patiments per al futur. Ara cal redreçar les coses. Cal crear les estructures d'estat perquè els catalans i catalanes poguem disposar dels setze mil milions d'euros que cada any surten cap a Madrid i no tornen.

Ara, sens dubte, és el moment de sortir de l'abisme.

Oh Europa, Europa!

Benvolguts amics, avui permeteu-me que us parli d'Europa, de la relació amb Catalunya i del nostre futur.

La Unió Europea ha estat un dels grans invents polítics del segle XX: ha permès per primer cop des de la creació dels estats moderns la pau entre les seves dues potències primeres, Alemanya i França. Per primer cop gaudim dins les fronteres d'aquesta unió d'una pau mai viscuda en el vell continent. 

Hem aconseguit, d'altra banda, la creació d'un gran espai lliure de circulació de persones i mercaderies (L'espai Schengen), i s'ha creat una moneda que agrupa diversos milions d'europeus sota un mateix signe. Ha estat l'èxit dels grans somiadors dels anys setanta, però amb un impuls brutal als vuitanta i noranta, amb grans personatges com en Mitterrand, González, Khol i el mateix Pujol a nivell nacional.

De fet, Catalunya, i els catalans, hem estat sempre uns grans admiradors i partícips de la construcció europea. Des de sempre, des de l'Edat Mitjana, els catalans hem vist en Europa la sortida natural als nostres productes i a la nostra formació. I mai, mai, hem abandonat aquesta voluntat. De fet, em pregunto si la resta de l'Estat espanyol hi tenen aquesta dèria, o, com sempre, la seva mirada sempre ha anat més enllà de l'Atlàntic, enyorosos de l'antic Imperi.

Ara, enmig de la pluja de foc i pors que ens arriben des de la resta d'Espanya, ens vénen les temors sobre què en pensa Europa del procés que Catalunya vol iniciar i sobre les consultes sobre la independència de les que que els ciutadans catalans volem participar. Què té de dolent parlar del nostre futur i consultar la ciutadania?

Una Catalunya independent de l'Estat Espanyol, podria mantenir-se dins de la Unió Europa? Doncs per què no? o per què sí? tenim precedents? Doncs NO. Només tenim, ara per ara la voluntat del voler ser, i fins ara, tots els pobles amb voluntat de pertànyer, amb característiques plenament democràtiques, hi han entrar. I nosaltres??? També!

De fet, si recorrem al dret internacional, hi llegim que els tractats signats per l'Estat predecessor passen directament a l'Estat successor. Així doncs, els tractats de la unió signats per Espanya, continuarien completament vigents per a Catalunya. no hi hauria cap expulsió.

Viviane Redding, vicepresidents de la Comissió Europea i comissària europea de justícia ens recorda que la "legislació internacional no diu res sobre que un nou estat europeu hagi d'abandonar els organismes dels qual havia format part com a part del seu antic país" Així ho ratifica la Convenció de Viena.

Algú, amb plenes facultats, pot pensar que Europa abandonaria un país ric com Catalunya, amb el seu potencial econòmic i humà, amb la seva indústria d'investigació, amb el seu enorme potencial real turístic? Seria un país de primer ordre dins de la Unió i aportaria qualitat, persones i diners a les institucions. Algú s'imagina una aturada dels projectes de formació, d'intercanvi d'universitaris i d'estudis entre catalans i la resta d'Europa? 

No ho dubteu, recordo encara les paraules del company Tremosa quan ens recordava la importància de convertir Catalunya i els seus ports en la porta d'entrada de mercaderies provinents d'Àsia per arribar, des d'aquí, al centre i al nord d'Europa. Ningú amb dos dits de front pot pensar que Europa prefereix altre tipus de corredor que no sigui el mediterrani!!!! Afortunadament, la darrera paraula sobre aquest afer, es prendrà a Brusel·les i no a Madrid.

D'altra banda, em costa pensar com quedaria la resta de l'Estat Espanyol. Sense els recursos catalans, necessitaran un augment de recursos europeus per tirar endavant....Caldrà noves idees i noves fórmules. Em pregunto fins quin punt es pot preferir Espanya abans que Catalunya?  

Vivim temps de d'il·lusions, de noves esperances, de voluntat democràtica (res es farà sense la gran majoria social que el president Mas reclama), però també de pors, i temors, majoritàriament infundades i creades per la dreta i esquerra espanyola temerosa del seu futur sense els catalans. 

Davant de tot, recordeu, que formem part d'Europa, Oh Europa, Europa!

La vostra cançó

Bona nit amics i amigues.

Ho sento, m'ha estat impossible escriure darrerament. M'he vist empès per una multitud d'imputs i necessitats que m'han fet allunyar i distreure l'atenció del teclat i del blog personal.

Recordeu la darrera cançó que heu escoltat? L'heu gaudit? L'heu interioritzat? Si no és així, potser no heu tingut temps per escoltar-la de debò i només ha ocupat el buit del silenci durant una estona. 

La música és per gaudir-la, per tocar-la (els que en saben) i per escoltar-la (la majoria dels mortals). La música ens educa l'oïda, de cara als sons i de cara als silencis, que també són música, perquè les notes així ens ho mostren.

La música ens estabilitza en uns moments determinats. (amanseix les feres, es diu). Però també ens excita en moments de festa o en moments que necessitem una dosi important de neurones movent-se amunt i avall.

La música ens agermana, dins i fora de les nacions. Hi ha músiques de país, cançons patriòtiques que ens fan alçar de les butaques i, amb certa emoció, iniciar la cançó dempeus amb l'esperit i l'ànim ben amunt. La Mediterrània, aquest enorme llac que ens uneix a diverses nacions, ens fa compartir instruments i melodies que tan aviat poden ser composades a la riba est, com a l'oest, tant al sud com al nord. I és que els mediterranis tenim un ritme un xic diferent de la resta d'europeus, com si les onades de la mar repiquessin dins nostre en els moviments de les danses.

La música forma part de la nostra vida. En tots els principals moments hi tenim una música preparada, per celebrar l'aniversari, per a les celebracions religioses, per al casament, i fins i tot, per la mort. L'home ha tingut, sempre, la necessitat d'acompanyar aquests moments essencials i especials de les melodies musicals més adients per fer d'aquell moment una experiència inoblidable.

Finalment, tots, joves i grans, tenim les nostres cançons, aquelles que ens han acompanyat en un moment o altre; aquelles que ens recorden una estada, un viatge, un sopar, i més important, una persona. Són aquelles cançons que ens poden fer saltar la llàgrima en recordar les persones que no hi són, per uns o altres moments, o que produeixen l'efecte d'unió en les parelles.

Tots tenim cançons que ens recorden el moment, la persona, perquè la música, sempre ens acompanya. De debò, de tant en tant, busqueu el moment, i gaudiu de la vostra cançó!

Sóc feliç!

Benvolguts amics, fa dies que no escric. No he tingut temps, o potser, no he pogut aportar res de nou al que darrerament es diu o es comenta. Ara, a una hora intempestiva, però entre la nit i la matinada, m'he desvetllat, i m'he decidit a escriure sobre aquests darrers dies.

Fins i tot, és el segon article que escric, ja que el primer, un cop redactat, no m'ha semblat gens interessant, tret dels amics propers. 

Què voleu que us digui! sóc feliç? doncs sí, per molts motius, personals, per feina, pels amics, per la família, per la feina...Sovint em trobo gent i em pregunta com estic, sempre responc, molt bé, però sinó ho estic, també ho afirmo, perquè què pot fer ell/ella per mi?. Intento projectar tranquil·litat i felicitat als que m'envolten, perquè ho considero important. De què em serveix instal·lar-me en la depressió actual i gaudir-ne, lamentant-me i esperant que vingui l'ajuda de no sé on?

A vegades em fa gràcia perquè em diuen: "Jo de gran vull ser com tu". I el millor és que m'ho diu gent més gran que jo. I et pregunten com t'ho fas per estar content, per llevar-te al matí, anar a la feina i entrar a la sala de professors amb un somriure o cantant quelcom. Sempre dic el mateix. Quan em llevo, intento planificar el dia amb alegria, amb la il·lusió de fer alguna cosa nova, de conèixer algú, o simplement, de sobreviure un dia més en la jungla en la que vivim. I mai he considerat ser especial ni fer coses extraordinàries. Potser, a vegades, m'he deixat endur per la velocitat del moment, omplint el temps amb multitud d'activitats, de les que sempre n'he après alguna cosa, però buscant, sempre, petites estones de relax. Perquè ho reconec, una de les meves aficions és dormir, especialment la migdiada, a l'estiu o els caps de setmana durant el curs.

Intento escoltar, tot i que sovint, a causa de la velocitat amb la que vaig d'un lloc a altre, o en àmbits diferents, no m'ho permet com voldria. I quan escoltes, te n'adones del munt d'històries diferents que ens perdem. Te n'adones que potser no hem de parlar tant, que senzillament ens hem d'asseure i escoltar qui tenim davant, que segurament té una història preciosa per explicar-nos i que ens la perdrem.

Ara, mentre escolto els Teràpia de Shock, penso en el que faig. Per què escric? A qui li importen els meus pensaments, que no aporten res de nou ni parlen de la situació del moment? Però estic fent quelcom que em fa feliç, perquè ho vull fer, perquè en tinc la necessitat. Cal trobar, en qualsevol instant les ganes de fer allò que t'enxampla el cor i l'ànima, cal buscar el moment d'impulsar allò que et faci feliç.

Ara, però, cal anar acabant. La meva medicina sempre és la mateixa: aixecar-me amb ganes d'afrontar el dia. Veure els problemes com a oportunitats. Estimar i deixar-me estimar. Anar amb el somriure a la cara, tot i que plogui foc. Creure que tot és passatger (tret de les grans malalties i la mort). Seure i escoltar. Animar tothom (és bo acabar la classe donant ànims). Intentar aprendre quelcom de la gent que ens envolta.

Cal sortir de la bombolla on estem instal·lats, durant molt de temps plena de gasos i de llum de neó, i ara, fosca, enmig de les tenebres, i estendre un nou pensament, una nova il·lusió, perquè jo també en tinc molts de problemes, però.....tot i això, sóc feliç!

Que tinguem sort!

Benvolguts amics, ha començat un nou curs escolar. Des de fa uns dies milers de professionals ens dirigim als nostres llocs de treball per preparar el curs i les classes dels nostres alumnes. Ho fem amb il·lusió, però, també preocupats per la situació general del món del treball, la particular del professorat i la d'aquells que aquest curs no podran aconseguir un lloc de treball.

Cada matí, milers de professors arribem a l'escola, l'institut o la universitat. Sabem que el nostre sou s'ha vist reduït respecte anys anteriors, sabem que treballem més hores (amb nens o sense), però no per això anem amb desgana o apatia. Els nens, el nostre futur, es mereixen la nostra càlida benvinguda i el somriure dels nostres llavis. I així ho farem, perquè creiem en la nostra feina i perquè ens agrada. A més, tot i els ajustos.... intentem treballar per un món millor i donar coneixements als nostres alumnes perquè un dia serà d'entre ells que surtin els nostres pensadors i governants.

Catalunya és un país on l'escola ha estat molt important. De fet, la mateixa paraula escola, té connotacions grandioses i molt belles per moltes generacions: Anar a escola, el mestre d'escola... són recordats per les generacions més grans en les seves converses. I hem de parlar d'una escola de qualitat, un ensenyament que ha inserit catalans i catalanes per arreu amb alts càrrecs en els seus nivells i amb gent molt ben preparada. 

Ara tenim molts reptes. Ens hem d'adaptar a la situació, amb aquella punta de rebel·lió que ens fa veure que les coses poden ser millors de com són, però hem de ser capaços a sobreviure al moment. Crec, sincerament, que és el gran moment de la Formació Professional. Cal crear treball i emprenedors, i molts d'ells, arribaran ben preparats de la FP a través dels diversos mòduls presents en l'oferta d'ensenyament. Considero que és important un acostament entre Ensenyament i l'empresa privada. Cal mirar les necessitats de l'entorn i crear cursos per a formar bons treballadors qualificats per a qualsevol feina.

Mai com ara, apostem per l'ensenyament de qualitat. Cal buscar resultats, cal crear sistemes d'avaluació extern per motivar els professionals a treballar els seus punts forts i ajudar-los en les febleses. Cal apostar pel reforç i grups petits per evitar l'abandonament escolar. Tenim moltes històries d'èxit forjades en centres on treballen els petits grups de treball. Busquem-les i creem escola! 

Animem-nos, ajudem-nos i que tinguem sort! 

Per dignitat!

Demà és la Diada, l'11 de Setembre. Quants records! Des de que estudiava, se'm parlava d'un dia especial, d'emocions, de ràbia continguda davant d'una desfeta, de pèrdua de llibertats, de pèrdua de l'ús de la nostra llengua.

Llavors, es parlava del passat: del segle XVIII. A mida que em vaig fer gran, vaig estudiar història, i vaig conèixer la realitat del nostre país en els darrers cinquanta anys i vaig entendre la importància de les manifestacions (de qualsevol tipus) per reclamar el nostre autogovern i la creació de l'Estat propi, tot i que es preveia llunyà.

Ha passat el temps, i hi ha coses que no han canviat. Hi ha sentiments que s'han vist trasbalsats per actituds i paraules envers el nostre país. Fins quan hem de permetre que ens envaeixin competències delegades des de fa molt de temps? Fins quan hem de permetre un espoli fiscal que ens fa perdre més de setze mil milions d'euros anuals que no retornen a casa, on han estat produïts? 

Els darrers pressupostos generals de l'Estat no van incloure cap esmena econòmica vers Catalunya. El més lògic en un indret amb seny és invertir a la locomotora perquè pugui anar més ràpid el tren. A Espanya, veiem que no és així. Tampoc hi ha interès real en el Corredor mediterrani, i si l'Estat pogués, aïllaria Catalunya en un triangle sense aquesta via de comunicació.

Ministres i diputats dels principals partits espanyols passen de Catalunya, i el més gros, "passen" dels catalans, de la nostra gent, la bona gent que es lleva cada matí per treballar per la seva família i per al seu país. 

Davant les necessitats econòmiques de la Generalitat, el govern imposa dures condicions per oferir diners, uns diners que han sortit prèviament de les empreses i famílies catalanes.

I com no, un govern que promou el conflicte dins l'escola a través de recursos contra la llei d'Ensenyament i contra la norma general de la llengua. Tan costa deixar tranquils els catalans, i no crear problemes on no n'hi ha?

A més, hem d'escoltar i llegir articles, xerrades, piulades i reflexions censurant-nos, maleint-nos i desitjant-nos les pitjors de les desgràcies. És que això ho fem des de Catalunya? Per què ens ho fan? 

Amics, el nostre país l'hem de defensar nosaltres, però necessitem moltes complicitats. Cal el suport de la població, cal el suport dels sectors econòmics i socials i cal el suport internacional. Les nostres oficines a l'estranger han donat el seu fruit amb les importants dades sobre les exportacions catalanes aquest darrer any. Cal sortir a Europa i sortir al món! Si econòmica i culturalment ens coneixen i aprecien, entendran perquè hem d'anar sols, ens valoraran i voldran que formem del club anomenat Unió Europea.

Demà hem d'anar a Barcelona. Ho hem de fer per molts més motius dels que acabo d'esmentar. Uns reclamaran la independència de manera ràpida, d'altres creiem que hi ha altres passes prèvies però estem segurs que també hi arribarem. De fet, si abans ho veia llunyà i creia que el meu fill en gaudiria abans que jo mateix, ara veig l'Estat propi tan a tocar, que n'estic segur que en gaudiré una bona part de la meva vida. 

Demà anem a Barcelona per molts motius, però sobretot, després de tot el que ens fan, després de tot el que ens diuen, després de tot el que hem de patir, anem-hi per dignitat!

Escolta, Espanya!

Escolta, Espanya!

Això nostre no funciona. Ja fa massa temps que anem ajunts i la nostra relació mai ha estat del tot bona. Ho hem intentat durant més de cinc-cents anys. Hem fet idees, i avenços, però mai has reconegut tot el que he fet per tu. 

M'he fet un fart de treballar. Vaig cuidar els nostres negocis mediterranis mentre tu te n'anares a les Amèriques. I què en fou d'allò? On quedà l'or? Ni tu en saberes d'aprofitar-lo i fer-lo córrer. Només volies gastar-lo en armes i exèrcit per acontentar els teus desitjos imperials. I després...què?

No podràs dir que no et vaig ser fidel quan lluitaves en causes perdudes i bogeries diferents. I el pitjor, en les teves baralles amb els veïns, sempre em tocava el rebre. fins i tot, vaig haver de renunciar als fills de més amunt dels Pirineus, per un tractat que ni tan sols em concernia.

Durant molt de temps vaig ser jo qui portava els diners a casa. De fet, des de fa més de dos-cents anys que ho faig, i encara continuo, dia rere dia, lliurant-te la bossa perquè la puguis gastar. Jo em vaig espavilar a treballar, a utilitzar els rius i els salts d'aigua. També vaig buscar entre dins meu per trobar materials per la indústria i, així, esdevenir, un referent de la Revolució industrial.

Tampoc vaig abandonar la cultura, les lletres, la poesia, tot i que m'ho vas posar molt dífícil. Quants cops m'has prohibit parlar la meva pròpia llengua? Quants cops els meus fills han hagut d'estudiar d'amagat en la llengua que consideren la seva? Tot i això, he de reconèixer que són torts i forts, i per això, el català encara es parla a casa.

I quina relació és aquesta en la que un pega l'altra, la bombardeja, i fins i tot crida altres amics perquè li facin mal? Què t'he fet, jo, per merèixer tot això? Quan t'he pegat? Quan t'he prohibit la teva llengua? Quan t'he maltractat, insultat i animat a marxar de casa?

La nostra relació no ha estat mai cosa d'iguals. I no em diguis que són imaginacions meves!!!! Tothom sap el que em fas cada dia! Tothom sap que em fas suplicar-te pels diners que et lliuro de la suor de les meves espatlles!

Quants cops no ens hem intentat reconciliar? Quantes voluntats perdudes? Quants cops no m'has demanat que netegi la teva imatge davant dels nostres veïns d'escala? Que els digui que ets complidora, que es refiïn de la teva paraula! I desprès, què? Despeses i despeses sense control. I a veure qui ens deixa diners!

Ara estimada, això s'acaba. Els fills que viuen dins meu ja en tenen prou. Tot ha canviat! No tenim perquè dissimular i fer veure el què no és. Per què et creus que els meus fills no es veuen identificats amb la teva bandera? Perquè mai s'han sentit estimats! Per què mai has respectat la de la seva mare!

Ara entenc que t'enfadis. Però vigila les paraules. Els temps han canviat i no tot queda en silenci. El món ens observa, ens escolta i vol que hi hagi pau, però també llibertat. No m'amenacis! Ni em cridis! Parlem bé, com adults, que ja ho som prou! Seiem a taula i repassem tot el que ens hem dit i fet. Després de tot, si tens una mica de seny, veuràs que tinc tota la raó i entendràs que et demani la separació. Ho hem intentat molts anys i què? Estem com sempre. A vegades sembla que anem millor, però sempre surt el pitjor de la nostra relació i ho esgarra tot. 

Escolta Espanya! Sobre la taula tens una proposta important d'un nou tipus de relació. Estudia-la, pren-la molt seriosament, perquè és la darrera, abans del trencament de la nostra relació!

Ara que veig la lluna

Benvolguts amics, ara que veig la lluna, permeteu-me unes paraules d'opinió sobre el que ha passat avui, els comentaris i els propers dies.

1. Vivim un dels moments més complexos des de la recuperació democràtica del nostre país. La crisi econòmica actual supera totes les passades i ens iguala a la del 29 i anys trenta a Europa.

2. La Generalitat de Catalunya té, en aquests moments, un deute de més de 40.000 milions d'euros, fruit de polítiques desencertades, construccions ruïnoses, sous excessius, contractacions massives d'amics i parents....

3. El govern actual de la Generalitat, presidit per Artur Mas, portava en el seu programa electoral la creació de la Hisenda pròpia i d'un nou pacte fiscal per Catalunya, molt més proper al sistema del País Basc i Navarra. Aquest sistema ha de permetre recuperar bona part dels 16.000 milions d'euros que, cada any, surten de Catalunya i van cap a Espanya, i no tornen. 

4. Tot i tenir un gran èxit electoral, als comicis del 2010, el President Mas no assolí la majoria absoluta. Aquest fet ha impulsat un sistema de pactes amb diversos partits. Val a dir que des de fa temps s'acosten posicions entre CiU i ERC, per simpatia, coneixement i per la voluntat d'estima al país. Però, des del meu punt de vista, la difícil situació econòmica i la responsabilitat alhora d'aplicar ajustaments pressupostaris, frenen un pacte estable entre les dues formacions.

5. A finals de juliol de 2012, el Parlament aprovà, amb els vots a favor dels diputats de CiU, ERC, ICV i Laporta, un nou sistema fiscal i la creació de la hisenda pròpia per a Catalunya. A partir d'aquell moment, s'encarregà al President, i al govern, la tasca de negociació amb el govern de l'Estat, a Madrid.

6. Des de fa mesos, s'ha iniciat l'Assemblea Nacional Catalana, de força popular, apolítica, amb la funció de promoure l'esperit independentista als municipis i aconseguir fites importants en aquesta tasca. Entre aquestes, l'ANC ha convocat una gran manifestació per la Independència, que recorrerà els carrers de Barcelona el proper 11 de Setembre a la tarda. L'èxit està assegurat i serà massiu! 

7. En els darrers dies s'ha especulat molt sobre la presència del President i del govern en aquesta manifestació. Avui, 28 d'agost, s'ha resolt la incògnita: Membres del govern a títol individual acudiran a la manifestació, acompanyats pel partit del govern (CiU). El President Mas ha demanat una gran participació en aquest esdeveniment. Tot i que no en participarà, el recolza plenament i li permetrà tenir força davant les trobades posteriors amb el govern central per pactar la nova fiscalitat. Quanta més gent surti al carrer, per la independència o pel pacte fiscal, o pel país, més forta serà la veu de Catalunya i més fort serà el seu President per poder aconseguir un sistema fiscal més just per al país!

8. El mateix dia que el President ha comunicat aquesta decisió, el govern ha acordat demanar 5000 milions d'euros del fons espanyol. Sembla que aquests diners han de ser emprats per refinançar deute a més llarg termini, cosa que pot ajudar les partides pressupostàries del dia a dia de la nostra Generalitat. Recordem que el problema de finançament és gravíssim i cada mes, fer front al pagament de les nòmines de treballadors i concerts, costen més.  De fet, diners catalans que retornen a casa, però haurem de veure a quin interès i quines condicions. Des del govern s'ha afirmat que no es permetrà cap tipus d'intervenció política sobre Catalunya per part de Madrid.

9. Aquestes dues notícies han aixecat una enorme polseguera no sols a casa, sinó també a la resta d'Espanya i al món. La premsa en va plena. El President, i el seu govern, han rebut de totes bandes. Insults, crits i de tot. Per uns, es queden curts, per altres, són prepotents. En la meva opinió, cal mantindre's ferms, agafar bé el paraigües, i que passi la tempesta. Deixem que passin els dies, que tothom faci la seva feina: uns al carrer i altres als despatxos. La suma de tots és el que ha de prevaldre i no els crits d'uns o altres. A banda, si entre nosaltres ens escridassem, què pensaran des de Madrid? Amb quina força hem de negociar?

10. Acabo preocupat pel dia d'avui. Sabeu, jo me'l crec el President Mas. Estic segur que aconseguirà la Hisenda pròpia i que els catalans i les catalanes gaudim d'un nou Pacte Fiscal. Ara, la seva prioritat no és la manifestació, ni tan sols la independència (que no venia al seu programa electoral, que fou escollit per la majoria del poble català). La seva prioritat és el pacte fiscal. Deixem-lo treballar, negociar, i que els membres del govern que vulguin i el partit participi dels diversos actes de l'11 de Setembre. Ànims President Mas, ens en sortirem, però pas a pas, no comencem la casa per la teulada que el nostre país és petit però molt divers!

Ciclista a la vista!

Benvolguts amics, m'endinso en un món que desconec, però només pretenc donar l'opinió sobre un fet que trobo sovint i que s'esdevé, cada cop, més perillós.

Estic totalment d'acord que en aquest país ens manquen pistes per practicar l'esport de la bicicleta. Vas per la carretera i te n'adones que a moltes no hi ha prou espai per la pràctica d'aquesta disciplina. Veus com els velòdroms no estan de moda o són emprats només per uns quants ciclistes que prefereixen gaudir d'un esport en un espai tancat. 

Però cada any recorrem a un mateix drama! La quantitat de ciclistes atropellats i que deixen les seves famílies sense pares, fills o qualsevol membre. 

Mireu, fa uns dies vaig visitar amb els amics la vila vermella, Prades. En aquest cas vam poder pujar per la carretera de la Selva, passant per la Mussara i fins allà. Doncs vam trobar una munió de ciclistes pujant. Tenen tot el seu dret, potser el nostre país no està prou sensibilitzat, però van esdevenir, en més d'un cop, un perill. Majoritàriament anaven d'un en un en filera, però ens vam arribar a trobar grups de 3! En una carretera de muntanya, amb força pendent i on els carrils són estrets. L'ensurt està preparat! El mateix em passa quan accedeixo des de Rocafort cap a Santa Coloma. Una pujada important, trobes el ciclista de torn i tu amb el cotxe darrere, en aquell moment, algú que t'intenta avançar i ja només falta el camió de torn que ve en sentit contrari!

Crec que és un tema seriós que s'ha de treballar, per la seguretat d'uns i daltres! Volem esdevenir un país capdavanter? A mesura que anem creant xarxa de comunicacions o millorem l'existent, intentem crear un carril bici al seu costat! Fem-ho per la natura, per la seguretat, per la gent que practica l'esport (amb tot el seu dret) i perquè Catalunya sigui un país de referència en aquesta matèria i poguem augmentar el turisme d'esport.

D'altra banda, cal animar les administracions provincials per fer un treball sobre les carreteres que tenen a la seva administració. Cal acostar-se a propietaris...i intentar fer camins o vies per practicar aquest esport. Tots en sortirem guanyant! Els ciclistes podran anar tranquils practicant el seu gaudi, els conductors de cotxe no caldrà que patim i augmentarem la nostra imatge de país net i que impulsa l'esport.

Verge Maria....causa de la nostra alegria

Diu la tradició que un pastor passejava el seu ramat sota els pins....llavors se li aparegué la Mare de Déu...de la Pineda.

Així canta la sardana dedicada a la Verge venerada al municipi de Vila-seca i a la Canonja. I prové d'antic, i és una tradició bonica que ens fa reflexionar i pensar una mica sobre aquesta realitat.

Ahir, 15 d'agost, era el dia de l'Assumpció de la Mare de Déu. Ella, que havia dut al seu ventre el Fill de Déu, no podia morir com qualsevol mare i fou Assumpta als cels. Des d'allà, tradicionalment, se l'ha relacionada en diverses aparicions i miracles. 

De fet, la presència a coves, llocs amb fonts, llocs tradicionals sagrats, entronquen la religió cristiana amb les anteriors (sempre he cregut en una força mística-Déu, que s'ha anat manifestant a diverses cultures al llarg del temps) 

La Mare de Déu dóna molt a pensar, i des del respecte, a valorar la seva veneració. Maria encarna la imatge de la dona que diu sí, no sols a l'espòs, sinó a Déu. És la dona que accepta carregar el pes de quelcom molt més gran del que li pertoca a una dona corrent del seu temps i del nostre. Maria, acompanyarà el seu fill Jesús en la seva infantesa i joventut, i segons els Evangelis, continuarà al seu costat durant la seva vida pública fins la mort de Crist. Com una mare lliurada al seu Fill, el plorarà al costat de la creu i després viurà amb la incipient comunitat cristiana.

A partir d'aquí en tenim molt poques dades, tret del dogma eclesiàstic sobre la seva Assumpció. Havia de ser una dona la que entrés als cors dels homes en el temps i fés d'intercessora amb el Fill i el Pare. La Verge, com moltes mares, fa d'enllaç entre fills i pares, en les pregàries, demandes i accions de gràcies. Per això és estimada i venerada per arreu del món cristià. És el reconeixement de la humanitat a la dona, al seu paper creador i donador d'esperança.

Llegint l'encíclica Lumen Gentium ens adonem de la importància de Maria. Ella és llum i esperança, ho ha estat i ho serà, si la gent manté la fe en Ella. El Papa Joan Pau II fou un gran admirador de la Verge i allà on fou, en tot el que escrigué, li està molt agraït. Ahir, 15 d'agost, una gran quantitat de viles i ciutats del món cristià hi dedicà pregàries, cerimònies i processons. I és bo i bonic! 

Pels no creients, des del respecte, fou una dona més. Fou la mare d'un personatge que s'anomenava Jesús i que inicià una nova religió. És una persona normal, però per a molts, també és símbol de virtut i de reconeixement, com una mare normal, com totes les mares del món.

Maria ens ensenya  a escoltar, a pregar, a tenir paciència, a creure en els altres, a ser solidaris, a estimar tothom. Tots valors actuals, bons, i pels que li podem estar ben agraïts.

Però tot això, sigui la Mare de déu de Montserrat, la Virgen del Pilar, la Virgen de la Macarena, la Virgen de Covadonga, la Verge de Lourdes, la Verge de Fàtima, la Verge dels Desamparats, la Verge de Chestochowa, la Verge de Guadalupe.......recordem sempre, Verge Maria, causa de la nostra alegria!

Catalunya, un país per menjar-se'l!

Ostres! quina gana! Gairebé són les 22h i sense sopar!

I quan obro la nevera, trobo productes de tot arreu, locals, nacionals, de l'estat i de tot el món. I llavors és quan reflexiono el que us vull comentar. Vivim en un petit país on produïm de tot, i més! Des de proteïnes, vitamines, hidrats de carboni, aigua, llet, fins i tot alcohol! Tenim terra, mar i aire que ens proporcionen aliments de tot tipus i som pioners en indústria alimentària. 

Llavors, què fem comprant productes foranis? Per què comprem allà on no ens volen o ens amenacen i ofeguen les nostres finances? Us imagineu tots els catalans i catalanes comprant productes, majoritàriament del nostre país? Això provocaria la necessitat de produir més aliments i de contractar més treballadors, amb el que augmentaria la riquesa i el treball del país. És així de fàcil i senzill, economia domèstica. Només cal posar-s'hi.

Com fer-ho? Hi ha alguns supermercats que ja indiquen l'origen català dels seus productes. Val a dir que són comptats, pocs, i que caldria que altres cadenes s'afegissin a aquesta iniciativa. D'altra banda, penso que pels més agosarats, aquells que tinguin ganes d'invertir o d'emprendre una aventura, es podrien obrir petites botigues als pobles i ciutats amb productes exclusius del nostre país. Estic segur que, tal i com estan les coses, funcionarien! La gent està molt conscienciada i a banda, amb temes com el pacte fiscal pel mig, que no sabem com s'hi hauran d'implicar les empreses, els podria ajudar a sentir-se més recolzats pels clients.

Un bon amic em comentava la necessitat del comerç de proximitat. És el moment de la parada del pagès, del forn de tota la vida, dels botiguers i comerços locals que necessiten el nostre suport. Aquest mitjà i petit comerç (tradicional del nostre país) dóna feina a milers i milers de persones i és un dels grans perjudicats de les noves pujades d'impostos i mesures adoptades pel govern central.

Crec, sincerament, que quan sortim de casa, hem de tenir en compte aquestes idees, i pensar en el nostre veí, que potser no té un preu tan competitiu com la gran superfície, però que ens coneix, ens tracta bé i si cal, ens dóna un cop de mà.

Benvolguts amics, la crisi ens dóna lliçons importants, però ens dóna un munt d'oportunitats, de noves idees i de noves voluntats de fer les coses diferents. També vull apuntar que hi haurà productes que per tradició, molta diferència de qualitat...els haurem d'importar. No passa res! no hem de ser excloents, no crec que haguem de tancar cap mercat (en els dos sentits, importació i exportació), sinó recolzar aquell que és nostre, el de proximitat, el del país.

Ens hi apuntem?

Toc-Toc! que hi ha algú?

Toc-Toc,que  hi ha algú?

És aquesta la seu de l'entitat? Quants cops heu escoltat o fet aquesta pregunta? I en els darrers temps?

Permeteu-me que dubti dels que diuen que moltes, o en cas seran grans honroses excepcions! 

Mireu, vaig tenir l'honor de presidir una entitat cultural a Vila-seca, i en formo part d'algunes en l'actualitat. D'altra banda, també he tingut l'honor de presidir un comitè local de partit i formo part de l'executiva de la federació del mateix partit. Miri on miri, escolti on escolti, cada cop costa més de trobar gent compromesa amb la societat civil i en les seves entitats.

Hi ha moltes excuses i paraules, d'uns i d'altres. Alguns afirmen que les entitats, siguin on siguin, són presoneres dels polítics i dels partits al govern en aquell indret. Per tal cosa, la gent no hi participa per ideologia. D'altres diuen que les entitats només són plataformes de propulsió dels seus presidents i càrrecs cap a una futura vida política o de negoci personal. D'altres parlen d'activitats poc atractives, antigues, i poc properes a les necessitats i interessos actuals. Per mi, tot són excuses!

La veritat és que a casa s'hi està molt bé! I és veritat! però per què no dir-ho enlloc de buscar excuses? Amb la televisió encesa, amb el portàtil, el mòbil, la beguda o el cafè a la mà, qui té ganes de sortir de casa? Aquesta és la realitat de les coses! No busquem excuses!

És més fàcil la crítica destructiva que les propostes, que atansar-se a les juntes i explicar i proposar projectes. Parlem? N'hi ha que ho han fet el seu eslògan, però ha de ser el de tots!

No parlem de política, parlem dels nostres municipis, les nostres viles, les nostres ciutats i el nostre país. Quant de temps desinteressat hi dediquem? Hi ha molta gent que hi dedica molt i des de l'anonimat aconsegueix millorar el seu entorn d'acció. A tots ells, moltes gràcies pel que féu! Quants membres de comissions de festes, d'entitats culturals, socials, esportives, ampes, consells parroquials, consells de redacció de revistes locals, militants de base....tots treballen pel país, a la seva manera, donant el seu temps, sortint de casa amb l'objectiu de millorar el seu entorn. A ells els hem d'estar agraïts per tot el que fan i de tant en tant, posar-los en relleu i com a valors de l'emprenedoria de la que tant se parla!

No busquem excuses i posem-nos-hi al seu costat. Busquem temps, sempre n'hi ha, no acaparem feines i deixem que tothom hi participi, perquè la societat ho espera i fem que els nostres joves hi participin, que s'ho sentin seu, que hi vegin uns espais per presentar les seves inquietuds i resoldre els seus afers. 

Així doncs, fem córrer la veu, que tothom participi a les entitats del país, només cal fer:

Toc-Toc, que hi ha algú?

Peso més de 100 kg! i què!

Un dels meus grans plaers sempre ha estat la taula. Envoltat de família, amics o companys, gaudint de bones converses, de bons àpats i uns espais idonis per delectar-nos. Els que em coneixeu, sabeu del que parlo i com sempre he gaudit d'aquests moments. 

Aquest curs he tingut la sort de coincidir una hora setmanal amb una persona que m'ha fet canviar i millorar la manera d'aquest gaudi personal. La casualitat de l'horari féu que els divendres pogués esmorzar amb el company i amic Isidre Brufau. Curiosa parella: ell totalment esportista i jo totalment sedentari. Aquells esmorzars de divendres no consistien precisament en una dieta lleugera, però era el nostre moment de trobada.(obvio els que continuadament feia amb la Maria) Fruit d'una bona conversa, l'amic Brufau em recomanà que si volia continuar amb la vida de festes diverses i àpats (si l'economia m'ho permet) havia de fer alguna cosa per compensar. Així doncs, des del dilluns següent, vaig a caminar cada dia (tret dels diumenges i algun dissabte) una hora sencera, la que em permet anar des de casa, fins el cartell que indica l'entrada al municipi veí de Salou, tot passant per l'Avinguda Generalitat i la Via Màxima. Aquesta caminada l'he convertit en tot un plaer personal. De fet, de vacances, llevar-se a les set del matí és dur, però tinc una hora per pensar i escoltar la música que m'agrada mentre faig aquest entretingut esport. D'altra banda, he descobert moltes coses i persones interessants: el matrimoni que passeja la fura, amics comerciants que ens retrobem al matí, amics desconeguts i ara saludats, algú que cada matí em pita des del cotxe....tota una experiència.

De fet, en cap moment m'he posat damunt la bàscula, però familiars i amics reconeixen que la roba ja no apreta. Per tant, quelcom deu funcionar. També us he de reconèixer que la proposta de l'Isidre no era per aprimar-me, sinó per a poder mantenir el nivell de gresca. Ara bé, si ho aconseguim, doncs perfecte!

Perquè sobre dietes, crec que podria escriure un llibre. He passat per tot tipus de dieta, i el pitjor és que abans de començar, ja tenia el fracàs assegurat. Com podia menjar uns dies quelcom que no menjo mai? Òbviament, quan abandonava el metge i tornava als meus menús, tenia l'efecte acordió assegurat. Recordo una noia que em punxava i em feia massatges. Jo pensava que si som més del 90% aigua, potser seria la forma de buidar la panxa. Un noi em feia acupuntura i em posava música relaxant. Recordo que hi feia unes dormides esplèndides, però no aconseguia resultats. A banda de pastilletes, pòcimes i teràpies vàries, tots em recomanaven el verd, la fruita... tot allò que no ho menjo mai. 

Amb el temps, m'adono, que el millor règim o dieta és el que et fas tu mateix. Primer creu-t'ho, després, menja menys quantitats, i sobretot, fent cas a l'amic Isidre, fés quelcom d'esport perquè el cos t'ho agrairà. I si no, sigues molt feliç!

En busca d'emprenedors

Quins dies! llegim i llegim; escoltem i escoltem, veiem i veiem, i només trobem notícies nefastes, sobretot dins del món econòmic. Són els temps en els que vivim, els temps que ens toca viure i treballar. 

No pot ser que deixem als nostres fills un món pitjor que el que vam rebre. En cap generació ha passat. Fins i tot, després de les funestes guerres del s.XX, les següents generacions retrobaren la pau i el creixement que necessitaren. Estic d'acord que en els darrers anys, hem viscut molt per sobre de la realitat. Hem consumit, gastat, destrossat, cremat, i ara, toca pagar el beure. I com el pagarem!?

Si us dic la veritat, creia que un govern del PP podia ordenar econòmicament l'estat espanyol del desordre que en ZP&company havien deixat. Sempre havíem pensat que la dreta espanyola sabia gestionar millor l'economia en temps de crisi per tal que després vingués l'esquerra i s'ho gastés (tal i com ha passat en els darrers temps). Però ara, aquest govern no sap ni per on va. I el pitjor! ho sap perquè els ho dicten des d'Europa i aquí, callen la meitat de les notícies que tenen. Per què no diuen tota la veritat? Per què no surt en Rajoy i ens diu quina és la realitat de la situació i les sortides que hi ha? 

No ho fa en Mas? Crec que podem pensar el que volguem, però el govern de la Generalitat, i el seu president, al capdavant, han sortit més d'un cop a la palestra a explicar a tots els mitjans quina és la nostra situació. Aquest és un fet, President Mas, que l'honora. D'altres encara s'amaguen o ja estan de senadors a Madrid.

El que més em preocupa de tot és que només sentim parlar d'ajustaments (retallades), debatim sobre el personal públic i si cal retallar càrrecs, però ningú parla de creixement, de crear empresa i riquesa per sortir-nos-en. Tinc esperança que la nova assignatura sobre Emprenedoria, que impartirem el proper curs als centres educatius serveixi en aquesta línia. Cal buscar nous emprenedors, gent que es vulgui comprometre amb el país aixecant cada matí la persiana del seu negoci i contracte dos, tres, cinc o deu treballadors. Això és el que ens farà sortir de la crisi! Estic d'acord que cal ajustar els pressupostos de les administracions, però cal crear empreses, que són les que contracten treballadors, que paguen els seus impostos i gasten per crear més producció.

L'amic colomí Toni Rius em recorda que no hem de créixer, especialment de manera desmesurada. Cal repartir el que tenim, crear un nou ordre d'intercanvi. _Hi estic totalment d'acord, i el teu model, bé el vostre, bé, el nostre, serveix per bona part del nostre país, però dubto de la seva eficàcia a les grans ciutats. Aquí cal buscar-ne de nous. Em fa patir quan veig que tenim a Catalunya uns 600.000 aturats.

Si dividim aquesta quantitat per 10 treballadors que pot tenir una mitjana d'empreses, ens dóna l'esfereïdora quantitat d'empreses que hem de crear per acabar amb aquest fenomen a casa nostra. Fa molts dies que em ronda pel cap, i cada cop ho trobo més difícil. Podem trobar 60.000 empreses que es vulguin crear, o invertir al nostre país per donar treball aquests aturats? Creieu-me, fa dies que això em provoca angoixa. No sé, però és un pensament molt personal.

Aquest, per mi, és el veritable problema del moment! Quants cops no he pensat que qui ara té feina la mantindrà i qui no en tingui, és difícil que en trobi! Per què? No pot ser que el nostre país caigui en aquest error! 

Només hi ha unes poques solucions:

1. Reactivem el crèdit a les empreses, especialment a les mitjanes i petites, les nostres, les que poden crear riquesa i treball.

2. Formem els nostres joves i persones a l'atur de cara a ser útils en aquestes noves empreses.

3. Ajudem aquestes empreses econòmicament, baixant-los els impostos, donant-les-hi facilitats de pagament. Recordo la proposta del grup de CiU al congrés on es demanava que només el pagués l'IVA de les factures pagades.

4. Donem assessorament als autònoms per engegar la seva aventura econòmica i no els convertim en les bosses de sang de les que s'alimenten les sangoneres de l'administració i de l'estat.

5. Busquem noves destinacions als nostres productes i impulsem el comerç cap a l'exterior, a nous mercats.

Aquest ha de ser el gran objectiu dels governs: ajudar a crear empresa per crear feina! 

Ara per ara, la situació és nefasta. No sols s'ajuda, sinó que es posen traves i traves a aquestes empreses. Amb el nou IVA, molts autònoms i petits comerços tancaran les portes. Més gent a les llistes de l'atur. La roda, cada cop més lenta!

Sobre Rescats de 100 donzelles i fires medievals

Bé, ja s'ha acabat! Magnífic, entranyable, preciós, gran, espectacular..... molts i molts adjectius podem donar al cap de setmana que a Vila-seca hem viscut. La causa és una llegenda, i l'efecte, la unió de més de 200 persones sobre l'escenari i molts més col·laborant en la fira medieval pel carrer. Sens dubte, ha valgut la pena!!!
El Rescat de les 100 donzelles és una llegenda medieval que uneix Vila-seca amb la vila de Bagà, al Berguedà. L'any vinent farà dues dècades de la signatura del conveni de l'agermanament, tot i que els contactes i les primeres trobades s'havien realitzat anteriorment. Sens dubte, l'experiència és molt i molt positiva. Molt vila-secans hem tingut el plaer de visitar la vila medieval del Berguedà, on sempre hem estat acollits amb tracte exquisit. El mateix crec que poden dir els nostres amics, quan han estat rebuts a la Costa Daurada.
La història ens uneix, perquè tota llegenda té una part històrica, i tot fa pensar que el vell camí ramader que anava des de les terres pirinenques fins la mar, hauria estat el camí emprat pel botí que s'havia de lliurar als reis musulmans del sud peninsular. Per tant, passés el que passés, en podríem trobar entorn l'indret on es retrobaren els integrants d'aquest botí (siguin donzelles, cavalls, vaques....) amb els cavallers Galceran i Santcení.
La llegenda és molt bonica, i de fet, entronca amb moltes de la nostra tradició mediterrània, fins i tot, ens recorda la del famós Minotaure, i la mateixa de Sant Jordi, on el drac, o qualsevol bèstia, s'alimentava de donzelles i joves. En aquest cas, les 100 donzelles han de ser lliurades per alliberar el seu senyor.... parlem, doncs, d'un sacrifici més.
Poques vegades es veu tanta i tanta gent passejant per Vila-seca. De fet, em van recordar dates com les de la Música al Carrer, la Diada de Reis, o el Cós de Sant Antoni (quan es feia a la parada del castell). Això és símbol del gaudi col·lectiu, de les ganes de passar-s'ho bé i poder gaudir d'una estona fantàstica amb un gran ambient, un bona festa i perquè no, unes pastetes, o un bon tros de xai.
Cal felicitar els comerciants locals per la iniciativa de la fira medieval. És una gran iniciativa, més si tenim en compte que hi havia força parades de comerç local. Ara bé, no podem afluixar i en un futur, cal que cada cop hi hagi més comerciants de Vila-seca que aprofitin l'esdeveniment, vestits medievals, i ens presentin els seus productes.
I permeteu-me felicitar també totes les entitats municipals que han participat a la festa: Casal de Dones, grup de Teatre la Tramoia, la Coral Nova Unió, l'Esbart Ramon d'Olzina, la Colla de Gegants i Grallers de Vila-seca... . i tants i tants voluntaris que han participat en la representació. La unió fa la força, i la il·lusió col·lectiva per un esdeveniment en garanteix l'èxit. Sota la tutela del Jaume i l'Eli hem aconseguit un nou èxit en la nostra representació. Entre els dos dies, més de 1500 persones revisqueren la llegenda del Rescat i tornaren a casa astorats pel que havien vist.

Hi ha hagut tantes emocions! tants moments bonics! que un dia després, tot i estar esgotats i haver recollit el menjador medieval, les nostres oïdes encara escolten la música medieval, i els nostres ulls encara creuen veure algun falcó volant pel carrer Comte de Sicart.
Crec que podem estar molt i molt contents de com ha anat tot, i ens ha de servir de lliçó, de valorar la importància de treballar plegats en projectes engrescadors. Junts, ho podem fer tot!
Enhorabona!