Escolta, Espanya!
Això nostre no funciona. Ja fa massa temps que anem ajunts i la nostra relació mai ha estat del tot bona. Ho hem intentat durant més de cinc-cents anys. Hem fet idees, i avenços, però mai has reconegut tot el que he fet per tu.
M'he fet un fart de treballar. Vaig cuidar els nostres negocis mediterranis mentre tu te n'anares a les Amèriques. I què en fou d'allò? On quedà l'or? Ni tu en saberes d'aprofitar-lo i fer-lo córrer. Només volies gastar-lo en armes i exèrcit per acontentar els teus desitjos imperials. I després...què?
No podràs dir que no et vaig ser fidel quan lluitaves en causes perdudes i bogeries diferents. I el pitjor, en les teves baralles amb els veïns, sempre em tocava el rebre. fins i tot, vaig haver de renunciar als fills de més amunt dels Pirineus, per un tractat que ni tan sols em concernia.
Durant molt de temps vaig ser jo qui portava els diners a casa. De fet, des de fa més de dos-cents anys que ho faig, i encara continuo, dia rere dia, lliurant-te la bossa perquè la puguis gastar. Jo em vaig espavilar a treballar, a utilitzar els rius i els salts d'aigua. També vaig buscar entre dins meu per trobar materials per la indústria i, així, esdevenir, un referent de la Revolució industrial.
Tampoc vaig abandonar la cultura, les lletres, la poesia, tot i que m'ho vas posar molt dífícil. Quants cops m'has prohibit parlar la meva pròpia llengua? Quants cops els meus fills han hagut d'estudiar d'amagat en la llengua que consideren la seva? Tot i això, he de reconèixer que són torts i forts, i per això, el català encara es parla a casa.
I quina relació és aquesta en la que un pega l'altra, la bombardeja, i fins i tot crida altres amics perquè li facin mal? Què t'he fet, jo, per merèixer tot això? Quan t'he pegat? Quan t'he prohibit la teva llengua? Quan t'he maltractat, insultat i animat a marxar de casa?
La nostra relació no ha estat mai cosa d'iguals. I no em diguis que són imaginacions meves!!!! Tothom sap el que em fas cada dia! Tothom sap que em fas suplicar-te pels diners que et lliuro de la suor de les meves espatlles!
Quants cops no ens hem intentat reconciliar? Quantes voluntats perdudes? Quants cops no m'has demanat que netegi la teva imatge davant dels nostres veïns d'escala? Que els digui que ets complidora, que es refiïn de la teva paraula! I desprès, què? Despeses i despeses sense control. I a veure qui ens deixa diners!
Ara estimada, això s'acaba. Els fills que viuen dins meu ja en tenen prou. Tot ha canviat! No tenim perquè dissimular i fer veure el què no és. Per què et creus que els meus fills no es veuen identificats amb la teva bandera? Perquè mai s'han sentit estimats! Per què mai has respectat la de la seva mare!
Ara entenc que t'enfadis. Però vigila les paraules. Els temps han canviat i no tot queda en silenci. El món ens observa, ens escolta i vol que hi hagi pau, però també llibertat. No m'amenacis! Ni em cridis! Parlem bé, com adults, que ja ho som prou! Seiem a taula i repassem tot el que ens hem dit i fet. Després de tot, si tens una mica de seny, veuràs que tinc tota la raó i entendràs que et demani la separació. Ho hem intentat molts anys i què? Estem com sempre. A vegades sembla que anem millor, però sempre surt el pitjor de la nostra relació i ho esgarra tot.
Escolta Espanya! Sobre la taula tens una proposta important d'un nou tipus de relació. Estudia-la, pren-la molt seriosament, perquè és la darrera, abans del trencament de la nostra relació!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada