Sóc feliç!

Benvolguts amics, fa dies que no escric. No he tingut temps, o potser, no he pogut aportar res de nou al que darrerament es diu o es comenta. Ara, a una hora intempestiva, però entre la nit i la matinada, m'he desvetllat, i m'he decidit a escriure sobre aquests darrers dies.

Fins i tot, és el segon article que escric, ja que el primer, un cop redactat, no m'ha semblat gens interessant, tret dels amics propers. 

Què voleu que us digui! sóc feliç? doncs sí, per molts motius, personals, per feina, pels amics, per la família, per la feina...Sovint em trobo gent i em pregunta com estic, sempre responc, molt bé, però sinó ho estic, també ho afirmo, perquè què pot fer ell/ella per mi?. Intento projectar tranquil·litat i felicitat als que m'envolten, perquè ho considero important. De què em serveix instal·lar-me en la depressió actual i gaudir-ne, lamentant-me i esperant que vingui l'ajuda de no sé on?

A vegades em fa gràcia perquè em diuen: "Jo de gran vull ser com tu". I el millor és que m'ho diu gent més gran que jo. I et pregunten com t'ho fas per estar content, per llevar-te al matí, anar a la feina i entrar a la sala de professors amb un somriure o cantant quelcom. Sempre dic el mateix. Quan em llevo, intento planificar el dia amb alegria, amb la il·lusió de fer alguna cosa nova, de conèixer algú, o simplement, de sobreviure un dia més en la jungla en la que vivim. I mai he considerat ser especial ni fer coses extraordinàries. Potser, a vegades, m'he deixat endur per la velocitat del moment, omplint el temps amb multitud d'activitats, de les que sempre n'he après alguna cosa, però buscant, sempre, petites estones de relax. Perquè ho reconec, una de les meves aficions és dormir, especialment la migdiada, a l'estiu o els caps de setmana durant el curs.

Intento escoltar, tot i que sovint, a causa de la velocitat amb la que vaig d'un lloc a altre, o en àmbits diferents, no m'ho permet com voldria. I quan escoltes, te n'adones del munt d'històries diferents que ens perdem. Te n'adones que potser no hem de parlar tant, que senzillament ens hem d'asseure i escoltar qui tenim davant, que segurament té una història preciosa per explicar-nos i que ens la perdrem.

Ara, mentre escolto els Teràpia de Shock, penso en el que faig. Per què escric? A qui li importen els meus pensaments, que no aporten res de nou ni parlen de la situació del moment? Però estic fent quelcom que em fa feliç, perquè ho vull fer, perquè en tinc la necessitat. Cal trobar, en qualsevol instant les ganes de fer allò que t'enxampla el cor i l'ànima, cal buscar el moment d'impulsar allò que et faci feliç.

Ara, però, cal anar acabant. La meva medicina sempre és la mateixa: aixecar-me amb ganes d'afrontar el dia. Veure els problemes com a oportunitats. Estimar i deixar-me estimar. Anar amb el somriure a la cara, tot i que plogui foc. Creure que tot és passatger (tret de les grans malalties i la mort). Seure i escoltar. Animar tothom (és bo acabar la classe donant ànims). Intentar aprendre quelcom de la gent que ens envolta.

Cal sortir de la bombolla on estem instal·lats, durant molt de temps plena de gasos i de llum de neó, i ara, fosca, enmig de les tenebres, i estendre un nou pensament, una nova il·lusió, perquè jo també en tinc molts de problemes, però.....tot i això, sóc feliç!