Una Wertada!

Bé, ja han passat uns dies de la presentació i aprovació de la reforma educativa que el ministre espanyol de torn (Sr Wert) ens vol fer empassar.

Mireu, no la podem acceptar de cap manera per molts i molts motius. 

1. Primer de tot, tenim un motiu de país. Catalunya té unes institucions pròpies amb competències cedides i transferides pels diversos governs centrals durant els darrers quaranta anys. Entre les competències transferides hi ha les d'ensenyament. Per tant, qualsevol llei que es vulgui imposar a tot el territori espanyol i que afecti Catalunya, és una imposició, gens democràtica, i que a més, incompleix normes votades pel Parlament de Catalunya i per tant, per la ciutadania catalana.

2. No podem acceptar una llei que incideix contra el principi lògic i intel·ligent de la no separació dels alumnes per llengua a Catalunya. L'èxit de la normalització lingüística ha aconseguit que tots els nostres alumnes acabin els seus ensenyaments llegint, parlant i escrivint en català, castellà, anglès i si volen, una segona llengua estrangera. Mai s'havia separat i mai s'ha de fer per raó de llengua. 

3. No l'acceptem perquè pretén que aquelles famílies que vulguin l'ensenyament en castellà, puguin anar a centres concertats i privats, a càrrec de les minses partides de la Generalitat de Catalunya. I quina barra! Us ho podeu imaginar en un país normal? Que algunes famílies capricioses amb la llengua puguin rebre l'ensenyament a la concertada o privada a càrrec de partides generals? És cert que la concertada rep diners públics (sempre amb un etern debat) però mai s'ha emprat la llengua per impulsar els concerts i la separació d'alumnes.

4. La llengua catalana desapareix com a assignatura troncal, i el mateix passarà amb la història i cultura del nostre país. Si hi pensem, ens trobem en l'horitzó dels anys setanta, fem una passa enrere de quaranta anys, i ens situem en el moment històric en el que el govern del PP actual se sent més còmode. Això no ho podem permetre de cap manera! Al nostre país, els alumnes han de conèixer la nostra història. D'altra banda, com a professor de secundària, puc afirmar que els nostres estudiants estudiem i aprenem la història de tot l'Estat espanyol, des de l'Edat Mitjana, fins l'actualitat.

5. No podem permetre unes avaluacions externes i revàlides organitzades des del govern central. Si tenim capacitat de legislar en matèria educativa, què volen? Examinar-nos a nosaltres? Avui dia, hi ha una prova que pot ser equiparable al que el ministre Wert vol imposar: la selectivitat. Els resultats d'aquesta prova ens mostren que tenim un nivell similar, o en alguns casos, superior a la mitjana espanyola en moltes de les assignatures, fins i tot, en llengua castellana (i això que nosaltres estudiem amb dues llengües a la vegada!). Fer una avaluació externa per a què? No tenim ja les competències bàsiques a sisè de primària i quart d'ESO? Nosaltres seguim fent les nostres...que ja són prou bones.

6. El ministre proposa la creació d'un llistat de centres on es publicaran els resultats d'aquestes avaluacions externes. Per a què? De què serviran? Crearem centres de primera, de segona i tercera? Els nostres resultats de les competències, organitzades pel Departament d'Ensenyament, no els hem publicat mai en cap llista ni ordre! Compte amb el que fem que ens pot petar a les mans!

7. Suprimeix les assignatures d'educació per la ciutadania a tercer i quart d'ESO. Crec que és un error, són assignatures per reflexionar, pensar la diversitat cultural i real que existeix a la nostra societat. Són assignatures per treballar l'actualitat social, política i econòmica i plantejar solucions. Són assignatures que ens permeten realitzar comentaris de text sobre filòsofs i veure quines línies es mantenen en l'actualitat. Finalment, són assignatures que alguns centres les ofereixen en llengua anglesa, per millorar el coneixement oral i escrit d'aquesta llengua.

8. Si es vol millorar la qualitat i els resultats, hi ha molts més aspectes que els proposats pel ministre i segurament, tindríem bons alumnes pel futur: liquidem l'ESO, permetem triar itineraris als catorze anys, incidim en els problemes sobre els alumnes a primària, impulsem l'esforç, animem a les famílies a tenir cura dels seus fills i que facin els deures junts...

9. Sobre el tema de la religió, com a professor que imparteix aquesta matèria, voldria dir que és una assignatura escut i per fer fum. Si us n'adoneu, cada cop que hi ha una reforma, és un dels primers temes dels que es parla. religió sí o religió no. I mentrestant, ens van fer empassar temes molt més importants i més punyents per tota la comunitat educativa. I ningú diu res! Seguim amb el debat sobre una assignatura que ocupa una hora setmanal a secundària (a primer 2h) i en la que, en molts casos, s'analitza el fenomen religiós de totes les cultures, la cultura que se'n deriva i els fonaments religiosos del cristianisme. Em pregunto què té de dolent, però no voldria iniciar aquí un debat. Una assignatures en la que es parla de la transcendència humana i de la relació amb els possibles creadors que cada cultura ha presentat. I, seguint les meves classes, crec que no es pugui dir que es fa catequesi, ja que el lloc inidicat per fer aquesta tasca és la parròquia, sinó més bé, l'anàlisi de la cultura religiosa cristiana, de la que provenen els fonaments d'Europa. De fet, sempre he cregut que s'hauria de crear una assignatura per tot l'alumnat que analitzés les diverses religions, creences i fets culturals que se'n deriven. (Si voleu, un altre dia, dedicaré un article sencer a aquesta qüestió). Comptarà per nota mitjana de beques....doncs com qualsevol altra? I per què no? Igualment ho ha de fer l'alternativa? O és que som estranys en un sistema educatiu i no tenim dret a avaluar els nostres alumnes? Ara bé, com us dic, feixeu-vos en totes les manifestacions prèvies a un nou model educatiu en els darrers quaranta anys, sempre apareix el cavall de batalla de la religió, i mentrestant....

Bé, amics, potser m'he allargat una mica, però són les meves reflexions sobre la reforma Wert. Com acabarà? Esperem que bé per nosaltres, esperem que la Consellera Rigau demostri la fermesa per la que se la caracteritza i ens permeti als catalans i les catalanes continuar estudiant en la nostra llengua i aprenent la nostra història com ens mereixem.

Portada del Diari Ara, del dissabte 18 de maig, l'endemà de l'aprovació de la Llei Wert.

Ara, lluitem, estiguem preparats, s'acosta el juny, el moment de segar, i esperem que tot això sigui vist des del futur, sols com una Wertada!

Un amor als nazis

Mireu, certament tenia un altre tema per parlar, però acabo de repassar la premsa i el tema del retorn al nazisme ja fa massa temps que fa pudor.

Què pretenen? Com es pot entendre que dins d'un Estat, unes parts vulguin derrotar sempre una altra, que unes parts sempre pretenguin acabar amb la cultura i l'esperit emprenedor d'una altra? Podem trobar a Europa casos semblants com els de l'Estat espanyol? És lícit que alguns polítics espanyols acusin els catalans de fer trontollar el país que tant s'estimen, mentre aquests mateixos polítics es dediquen a difamar i destrossar qualsevol empremta catalana? No és evident que atacar Catalunya és atacar els catalans i les catalanes? No és evident que menysprear la cultura catalana és menysprear aquella gent que la tenim? Som persones, Tant de mal fem?

Mireu, com més hi penso, més m'empipo. No és normal que dins d'un estat del segle XXI hi passi això!. I si passa, és perquè no és un estat, és una fal·làcia i més val deixar anar aquella part que tant de mal els fa. És o no és? No ens amaguem i no intentem vendre que van contra una part dels catalans. ho han fet igual en els darrers tres segles, i qui no ho vulgui veure és perquè no llegeix la història, no mira les pedres i no escolta la memòria històrica dels nostres avis.

I també em preocupa que Europa no hi digui res! Com pot ser que el Vell continent, que ha conegut els horrors de la guerra tan sovint i s'erigeix com a baluard de les democràcies més antigues permeti aquest atac continu a tot un poble!

Ja fa massa temps que sento les comparatives dels nostres polítics amb els nazis i amb la persona d'Adolf Hitler. És que no recorden qui era un dels seus amics i a quina part d'aquest estat va beneficiar i a qui va prohibir constantment la seva cultura, llengua i tradicions? 

Ja n'hi ha prou de remoure els anys trenta! És que no veuen en quina situació està tot, i que hi podem fer cap, a situacions extremes com en aquells anys? O és que pretenen tornar-hi!!!! Només des de la ignorància es pot comparar polítics catalans, i si voleu, de tot arreu, amb les atrocitats realitzades pels règims totalitaris dels anys trenta. És que no en vam tenir prou, que els hem de recordar constantment? És que tot s'hi val i la memòria dels milions de persones mortes a la Segona Guerra Mundial no val per res? És que les morts dels Camps de Concentració i Extermini no clamen encara des de les seves cendres, els núvols, les ànimes i les famílies que no trobaren els seus membres?

Considero que és gairebé una blasfèmia recordar aquells personatges sinistres i comparar-los amb polítics actuals. Algú ha parlat mai de separar la població per orígens? algú ha parlat mai d'aturar la democràcia? algú ha parlat mai de prohibir qualsevol mitjà cultural? algú ha parlat mai d'extermini? Doncs de què es parla? 

Ara bé, si volem comparar democràcies amb règims totalitaris, fem-ho tots! Si ens volem veure l'enteniment...prendrem molt de mal! Qui no permet un poble dir el què pensa? Qui no permet que un poble voti el seu camí, de la mateixa manera que ho fan els anglesos amb els escocesos? Allò és una democràcia! Qui intenta ofegar l'economia de la locomotora que porta endavant les exportacions de l'estat espanyol? Qui.......? Algú s'ho ha de fer mirar molt, i potser, evitaran certes comparacions, que al meu entendre són odioses, tendencioses, malintencionades i immorals.

Imatge del reportatge ofert a Telemadrid. 

Tant de record, tant de parlar-ne vigilem, repassem la història, perquè em fa pensar que hi ha massa gent que té ben amagat, un amor als nazis.

Quan se'ns acluquin aquests ulls

Avui no és dels millors dies, m'he trobat superat per la feina a fer i sense recuperar-me per la feina feta. La primavera, noto, cada any m'afecta més negativament i em sento molt i molt cansat. Però tot i això no he volgut deixar d'escriure les meves breus paraules setmanals.

La mort segueix sent un dels grans tabús de la nostra societat. Encara hi ha qui no en parla, qui l'amaga o qui la pensa com quelcom llunyà. Fa uns dies, donant un cop de mà a un amic de batxillerat en parlàvem, perquè forma part del seu temari; i observàvem la munió de propostes que les filosofies, religions i pensaments ens han ofert durant molt de temps. 

Em sento hereu d'una tradició i membre d'una gran família, anomenats cristians. I considero que no hem acabat d'assolir el pensament al voltant de la fi de la nostra vida humana. Potser per això estem tristos, potser per això veiem cares llargues pel carrer. Penso que tots vivim ensimismats en una situació que ens sobrepassa a tots i ens carrega l'ànim. I em pregunto, quins són els nostres problemes? No tenen solució?

Fa dies ho apuntava en una breu sentència del twitter, l'única cosa contra la que no es pot fer res, de cap manera, és la mort. I si considerem el traspàs com l'entrada a la vida eterna, al costat del Pare, i on ens retrobem amb la resta de família i amics, s'esdevé tan terrible com l'hem vist sempre?

Us heu fixat en les celebracions que es realitzen en diferents països quan una persona ens deixa? Realment estan tristos, però ho acompanyen d'un àpat on recorden la persona i la seva ànima. Què ens passa a molta gent? Vivim la mort com quelcom apagat i amagat perquè l'entenem com la fi de tot. I realment és així, és la fi de totes les coses que tenim en el dia a dia, la fi de les amistats que vivim i dels nostres lligams familiars. Per què el missatge escatològic cristià no ha acabat de penetrar en la societat?

Suposo perquè és tan fort l'amor envers els germans que deixem o que ens deixen, que no ens permet assimilar la idea de no tornar-nos a veure.

Sovint, crec que en algun moment hi hem de pensar. No sabem (afortunadament) quan ens arribarà l'hora, no sabem quan traspassarem. Només sabem el que veiem, el que vivim, i per això, és important viure la vida en cada moment. Estimar com mai, ajudar com mai, i intentar ser més bones persones. 

 Sempre he trobat interessant una cançó i una dansa del País valencià, anomenada la dansa del vetlatori. En ella, un pare i una mare vetllen el seu fill. Quin drama! Hi pot haver res pitjor que la pèrdua del fill? No ens ho podem ni volem imaginar!!!! Com diu la cançó, "no ploreu per la criatura, que ha nascut un angelet". És un pensament profund, dur, hereu d'una tradició i d'un pensament religiós, però que sobrepassa la realitat emocional de la persona.

Amigues i amics, avui, en un dia fosc, plujós, només he volgut llençar uns pensaments sobre aquell dia, quan se'ns acluquin aquests ulls.

Do you speak English?

Bona tarda amigues i amics,

Parlem l'anglès? Som capaços de mantenir una conversa amb algú emprant aquesta llengua? Som capaços de llegir un article d'un diari o revista? Crec important que ens ho preguntem. I el mateix amb d'altres llengües, si voleu amb el francès, l'alemany, el rus, l'àrab o el xinès!

D'uns anys ençà tenim uns plans de llengües estrangeres amb objectius i resultats, però què ens havíem trobat anteriorment? 

Recordo que les primeres classes d'anglès que vaig rebre fou a sisè de primària. Era una llengua totalment nova per a mi, i la veritat, no la trobava gaire interessant. Per tant, recordem aquesta dada, els de la generació dels setanta, iniciàvem els nostres estudis de llengües estrangeres als onze i dotze anys! Realment, als vuitanta i part dels noranta, no acabàvem de veure-hi, molts cops, l'interès. Recordo anar a classes en acadèmies i presentar-me a exàmens oficials no per pròpia voluntat. "Estudia anglès fill meu" m'havia de sentir a casa! 

Però he de reconèixer que, d'una manera o altra, m'hi vaig anar aficionant, i durant la llarga estada treballant a turisme a la Pineda, en un supermercat, vaig estar molt agraït a aquests coneixements! 

Ara bé, i després? Doncs us confesso que estic molt a favor de la nova normativa universitària de no donar títols si no es tenen uns coneixements considerables de llengües estrangeres! Ho trobo molt bé!  De fet, quan estudiava història, recordo que ens feien llegir articles en diverses llengües, i era interessant veure com el vocabulari tècnic d'una matèria és molt semblant en moltes llengües. Com hem anat fins ara? Quants presidents espanyols recordem envoltats de traductors perquè no parlaven l'anglès! I així ens ha anat! 

Posteriorment, en la meva etapa a ensenyament li vaig trobar molta utilitat, no tan sols per alguna optativa que em tocà fer, sinó també pels projecte europeus Comenius, als que tant m'he aficionat i dels que tant partidari sóc. Gràcies a l'anglès hem pogut conèixer gent magnífica de l'altra banda del continent, i ha esdevingut la llengua vehicular en les nostres converses amb els amics polonesos dels dos projectes realitzats i, esperem, aviat en un tercer!

Ara bé, hem de reconèixer que quelcom no acabem de fer bé. Ja fa anys que iniciem els estudis d'anglès a infantil (P3-P4-P5). Amb tot, no arribem a tenir el nivell suficient que se'ns demana o no el demostrem. Ens falla l'aprenentatge? Repetim sempre els mateixos conceptes gramàtics? Ens falta la pràctica oral en speaking i listening? Potser si! Potser ens hauríem de dedicar molt més a la conversa que a la gramàtica, però és que tot és molt necessari!

Ens calen més possibilitats de viatjar a Gran Bretanya o fer intercanvis amb altres països europeus emprant l'anglès com a llengua vehicular? Potser sí, però en aquests moments.....Potser hem d'impulsar la pràctica dels penfriends (trobar amics d'altres centres europeus i mantenir correspondència escrita i, si es pot via skype... oral)

Potser ens hem de plantejar deixar de realitzar els doblatges de les pel·lícules del cinema! Potser ens hem de plantejar que els nostres fills vegin els dibuixos animats en anglès, sense traducció!

Són tantes coses! Crec que hem avançat molt des dels setanta-vuitanta (i sort que hem estat un país eminentment turístic) però encara ens resta molt de camí per fer! 

Aprenem cançons amb certa facilitat, però a vegades, no acabem d'entendre el significat. Diuen que una llengua no s'aprèn bé fins que no coneixes les frases fetes, refranys....ens hi dediquem prou? Jo sempre recordo la frase "It's raining cats and dogs" i no gaires més. 

Crec que aquest tren no l'hem de deixar perdre. Si Catalunya vol ser un nou estat, ho ha d'aconseguir, també, des del coneixement, des de l'obertura a Europa amb gent coneixedora de diverses llengües que puguin impulsar les empreses, els intercanvis comercials i l'aprenentatge des del món de l'ensenyament.

Família i escola

Aquesta setmana permeteu-me que parli de la relació que crec que hauria d'existir entre família i escola; i dic hauria d'existir perquè puc demostrar que, en molts casos, no hi és. Val a dir que durant l'actual curs s'han lliurat en tots els centres d'ensenyament catalans la carta de compromís entre els centres i les famílies. Aquest fet va en la línia de les paraules que us voldria dir, però caldrà veure si ambdues parts compleixen tot allò que hi han signat. Voldria dir, també, que l'article d'avui no és fruit de cap mal dia, ni de cap cas concret, sinó un pensament que em ronda després d'uns quants anys d'experiència docent.

Considero inadmissible que els alumnes arribin a classe molts matins sense haver passat per la dutxa, aquell matí o la nit abans. Com pot ser que molts nens i nenes/ nois o noies no tinguin l'hàbit de dutxar-se cada nit? És un hàbit adquirit de la família? És fruit de la crisi econòmica? Sigui el que sigui, entenc que és un valor diari, forma part de la higiene, amb la que podem prevenir moltes malalties. Cal ensenyar-lo a l'escola i sens dubte, posar-ho en pràctica a les nostres llars. Sempre hi ha un dia que podem anar tard, sempre hi ha un dia que la criatura pot fer el ronso! Però prendre's aquesta qüestió i aquesta falta com un costum! I hem de pensar en la difícil situació que posem el nen en realitzar aquesta pràctica! No recordem la crueltat dels petits i joves? Què li faran a aquell que no tingui l'hàbit i la seva roba o ell provoqui olors estranyes? Hi pensem?

I el mateix penso quan un alumne arriba al centre sense el material escolar necessari. És que no hi ha ningú al darrere? Hi ha gent que no controla les bosses, estoigs i motxil·les dels seus fills? I ens ho trobem sovint! I és d'aquelles coses que poden passar una, dues o tres vegades durant un curs....però més? Voleu dir que no és desídia? Voleu dir que no és perquè no ens preocupem prou de les necessitats dels nostres fills a l'escola? 

I acabo amb un altre tema que clama al cel. Aquest any hem iniciat la jornada intensiva a molts centres de secundària del país. Em pregunto, a l'espera dels resultats a finals de curs, quina serà la valoració general que en farem. Els nostres alumnes hauran aprofitat les hores de la tarda per fer els deures? O seguim tenint un bon percentatge d'estudiants que no els fan de manera sistemàtica? Haurà guanyat la batalla la televisió, els jocs d'ordinadors o les xarxes socials? Em pregunto quants pares revisen els deures cada vespre. Quants pares i mares obren la bossa per comprovar que tot s'hagi fet? Quants pares hauran comprovat les agendes escolars (molts cops esdevingudes llarguíssimes cartes d'amor).

I entenc l'enorme feina que tenim els pares i mares. I entenc que hem de fer jornades molt intenses per arribar a finals de mes amb una crisi econòmica que sembla que s'ho menjarà tot.

Ara bé, qui controla els nostres fills i filles? Us imagineu que aquestes tres qüestions tractades avui les tinguéssim superades i no n'haguéssim de parlar? Us imagineu que tots els alumnes portessin els deures fets cada dia? Sembla utòpic! Doncs no ho hauria de ser! Ho hauríem d'aconseguir! 

Parlem sovint de les causes del fracàs escolar, que si els mestres, que si la motivació, que si les retallades, que si el departament, que si la formació, que si la Logse.....però els alumnes estan a classe trenta de les cent seixanta-vuit hores setmanals!!!!! Qui en té cura la resta?

Tinguem-ho clar, si volem que les coses vagin bé, si ens en volem sortir, si creiem en els nostres fills i filles, l'única manera és creure en la unió i la cooperació de la família i l'escola!

A qui matarà aquesta arma?

El dos d'abril de 2013 pot ser una bona data per recordar: L'ONU va aprovar el primer Tractat sobre el comerç de les armes. Cent cinquanta-quatre països hi donaren suport, vint-i-tres països es van abstenir (entre ells, Rússia i la Xina) i tres països hi van votar en contra (Síria, Iran i Corea del Nord). Una bona passa per posar remei a aquest drama mundial. Ara bé, no perdem de vista els països que es van abstenir!

Aquest tractat ha d'evitar que les armes caiguin en mans de terroristes, en grups que puguin cometre abusos de drets humans.... en resum, ha de permetre controlar les armes des de la seva fabricació fins la venda a un estat reconegut pel dret internacional. 

No nego que sigui una gran passa, ara bé, queda lluny de l'ideal. Sempre he pensat que si algú ha de tenir armes, ha de ser l'Estat, a través dels diversos cossos de seguretat i el propi exèrcit, en el cas que n'hi hagi. Ara bé, ens podem imaginar un món sense exèrcits? Qui és el primer que inicia el desarmament? Seguiria tothom, o algun viu aprofitaria per ocupar territoris veïns? No oblidem que, en la línia del temps, les fronteres no són mai estables! Si l'observem, hi trobem països que creixen, que disminueixen, que sorgeixen, que desapareixen....

Deixeu-me també que faci una altra reflexió. Ens podem posar a la pell de la persona que fabrica una arma? i a la pell de l'empresari propietari de la fàbrica? I a la pell del comerciant?

Hem de tenir clara la funció de l'arma: matar. I és aquesta, sense tabús, sense altre tipus d'ús! Quan algú fabrica una arma ha de tenir en compte que serà emprada per matar! A qui? Doncs a qualsevol. Potser al seu fill, quan vagi a la universitat! O potser la seva dona en un supermercat! O potser l'amic de la família, que està en missió de pau en qualsevol país. Tinguem-ho clar, mentre es fa una arma, s'està iniciant la mort d'una persona, sigui al continent que sigui, i sigui de l'edat que sigui.

I el mateix ha de pensar el propietari de l'empresa, i el comercial. S'ho plantejarien si se n'adonessin? No fabriquen caramels, no fabriquen joguines, fabriquen armes, emprades, únicament per matar!

 I no parlem sols d'armes convencionals. Mirem les notícies i ens esgarrifem de pensar que Corea del Nord tingui armes nuclears. I l'Iran, i la vella Europa, i Xina, i Estats Units? Qualsevol arma d'aquestes, ni que sigui en països democràtics o dictadures és un perill. No per un home, sinó per tota la humanitat!

Per tant, permeteu-me que mostri la meva alegria pel tractat aconseguit fa uns dies, però que expressi, també, el malestar per no arribar a la fi de la producció d'armament. Sempre n'hi ha hagut d'armes, en tots els temps i a tot arreu! Però si l'home ha evolucionat, si domina la tecnologia, si és humà, en tots els sentits, té d'altres eines per resoldre els conflictes, especialment, la paraula. Emprem-la!

A qui matarà aquesta arma?

Creats a imatge i semblança

Llegim al Gènesi:

 Déu digué:

--Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.

27 Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Gn 1, 26-27

Voleu dir que ho hem oblidat? O senzillament, com que no creiem o pensem que pertany a l'antigor ja no són valors vàlids?

Tornant a les meves classes. Un dia em vaig posar davant d'un alumne. El vaig posar dret i ens vam mirar als ulls. Tothom estava callat i no sabia quina era la nostra reacció. Tot seguir el vaig fer seure. I vaig iniciar la següent reflexió:

Dos nois es barallen al pati. Dues dones discuteixen acaloradament i acaben insultant-se. Dos homes discuteixen en un partit de futbol i acaben malferint-se. Un home atempta en un metro i produeix desenes de morts. Un nen dispara un home en una guerra al centre d'Àfrica. Un home mira com moren centenars de persones pel petit vidre que el separa de la cambra de gas en un camp de concentració.

I no passa res? Estan fent mal a una persona i no passa res? Per què existeix el mal i hi ha gent que gaudeix fent-ho als seus semblants?

Penso que quan no veiem la persona que tenim davant com una persona, ens veiem capaços de fer-li qualsevol cosa. Si sacralitzéssim la persona, que és imatge de Déu, per tant, participada del Creador, no ens atreviríem mai, mai a tocar aquell que tenim davant. El respectaríem i l'adoraríem, o l'estimaríem, en vocabulari més proper a la nostra societat. 

En el moment que la persona que tenim davant ja no ho és per a nosaltres, podem pegar-la, insultar-la, i fins i tot, fer les atrocitats que acabem d'enumerar fa uns instants. O és que el soldat que degolla una criatura en una guerra té en ment que aquell cos és d'una criatura? No! N'estic segur! Pensa que és quelcom dolent, una bestiola, sense cap mena d'importància! Com creiem que anomenaven els nazis als jueus? No eren persones per a ells! Per això no els feia cap mal ni cap repugnància fer-los tot el que els van fer!

Si estimem el nostre cos, i el valorem, no el sotmetrem a càstigs terribles en forma d'exercici físic desmesurat, ni el mortificarem amb diverses malalties, ni ens permetrà veure els altres com a monstres o com a figures desitjables. Estimar el cos és estimar la persona, sigui la pròpia o l'altra, la que tens davant. Aquella a la que mai tocaries perquè la veus com una persona, com tu mateix, com una criatura realitzada a imatge i semblança de Déu.

Vivim temps difícils, en els que hi ha molts valors per protegir. Hi ha molts interessos creats. Però el més important, és reconèixer-nos i estimar i valorar la persona que tenim davant. Si ho fem, molts problemes, molts abusos, molts atacs, no hi seran!

Per això, a casa o quan sortim al carrer, i ens trobem davant d'algú, mirem-li els ulls, i no oblidem que som Creats a imatge i semblança de Déu.