Una consulta per decidir el nostre futur

Benvolgudes amigues i amics,

Permeteu-me que aquesta setmana escrigui sobre la consulta a la que el poble català serem cridats el proper mes de novembre. Què en som d'afortunats!!! Us ho dic clarament! Quina és la màxima expressió democràtica d'un poble? Senzillament, el fet de poder votar el seu futur, els seus representants en les institucions democràtiques que el regeixen, i com no, el dret a esdevenir el que el propi poble vulgui.

El President Mas ens convida a la ciutadania a dir la nostra a finals del 2014, una data no casual, que ens recorda quan perdérem les nostres lleis i constitucions en favor d'un estat autoritari, absolutista que pretengué, hi ha pretès en molts moments en les darreres tres centúries esborrar el sentiment, la història i la cultura dels catalans per suplantar-la a la castellana. Qualsevol cultura apresa i estimada ens enriqueix d'una manera enorme, però una cultura imposada, que intenti, cada cop que pot, suplantar la de la població d'una nació adquireix tics invasors, i imperialistes. Quants cops no ha passat això a casa nostra! Si voleu, per defecte de professió, us recordo l'actual llei Wert i les demandes per acabar amb l'exitosa immersió lingüística al nostre país. Cal estar sempre alerta? Això és normal?

Crec que és un dels esdeveniments més importants de la història catalana en els darrers segles, i com no, també, si en volen participar, de l'espanyola. A ells només els queda la part fàcil, autoritzar una consulta totalment democràtica i pacífica que els converteixi en un exemple d'actituds cíviques i democràtiques arreu del món. Així doncs, la pilota és sobre la seva teulada. Els toca donar una lliçó democràtica al món, o esdevenir perversos, autoritaris i limitadors dels drets individuals i dels pobles. Han de triar, i fins ara, tots som conscients de quines són les seves preferències. El govern Rajoy té l'oportunitat de passar a la història com aquell que permeté una consulta democràtica a la nació catalana, fruit d'una demanda sorgida de la societat, del Parlament, i d'un govern escollit per les urnes. Quin gran record en podria tenir tothom! O pot esdevenir tot el contrari. Mantenir-se en la línia sorda i trista i fer un nou ridícul davant d'Europa. Tant costa observar l'entorn? La consulta es realitzarà a Escòcia. El govern britànic l'accepta i la permet, potser conscient que té punts a favor, però segur que el que està realitzant és continuar una tradició democràtica endegada segles enrere. 

Permeteu-me que us animi a totes i a tots a participar-hi. Tant els que creguin que Catalunya ha d'esdevenir un nou estat d'Europa, com els que pensin que ha de seguir unida dins d'una Espanya de diferents estats, o dins d'una Espanya com l'actual. Crec que tots hem de poder dir la nostra. Fem-ho de manera pacífica i emprant la millor eina que tenim els països democràtics, a través de les urnes, després d'unes campanyes netes, en les que totes les opcions puguin dir la seva, amb rigor, sense enganys. 

Llavors, passi el que passi, ens sentirem orgullosos d'una gran passa en la nostra història com a poble. Sigui quin sigui el resultat de les urnes ens podrem mirar uns a altres, i mirar els nostres fills i filles, i complaure'ns d'haver decidit el nostre futur col·lectiu. Hi ha una màxima més gran en la història d'una nació?

Crec que tots hem d'insistir en la voluntat de votar, de defensar un dret individual i col·lectiu i poder triar quin camí podem escollir. Animem-nos, parlem-ne amb tothom i fem entendre al món que Catalunya vol triar el seu futur d'una manera digna, votant i donant veu a totes les opcions de futur.

Ara bé, no podem ser petits anyells. Hi ha llops, per tot arreu. Gent entestada en dinamitar el procés, gent que no accepta la consulta. Assenyalem-los, no són demòcrates. No accepten les urnes. Els fa por consultar al poble sobre el seu futur. Casualment són els mateixos que ataquen constantment la cultura, les tradicions, la història i la llengua catalana, fins i tot des de l'àmbit de l'ensenyament. Crec que a ells també els hem de convèncer de participar en la consulta. Que votin la seva opció! És ben vàlida! Que tothom pugui dir i tothom pugui votar.

                            Fotografia de: premsa.santugat.cat

Amigues i amics, al davant nostre tenim l'oportunitat de donar una lliçó al món i al futur. No la desaprofitem!

La responsabilitat de la ploma

Ja fa molt de temps que es digué que la ploma és l'arma més preciosa de l'home, i de veritat, ho crec. Agafa un full, escriu el que vulguis, i ja quedarà escrit. A partir d'aquí, fem-ne difusió i tothom en serà coneixedor. Què fàcil! D'altra banda, davant d'atacs determinats, el millor és escriure una breu nota i enviar-la als mitjans, defensant, és clar, aquells punts que puguin ser contestats.

Sovint se'ns diu que els que no practiquem esport, els que no tenim prou força, només ens queda la ploma per la defensa. Com si no valoréssim prou els esportistes de tots els àmbits i la seva capacitat intel·lectual. Mai he estat a favor d'aquest pensament. El mateix podríem dir dels cossos bells, de les i els models publicitaris. No podem subestimar mai ningú.

Ara bé, aquest poder que ens dóna la ploma, també ens el brinden les noves tecnologies:

És tan fàcil fer una piulada! 

És tan fàcil penjar un article al blog! 

És tan fàcil penjar una fotografia a la xarxa!

És tan fàcil, doncs, la possibilitat de fer mal a una altra persona! Però també bé! 

Les noves tecnologies ens dones tantes possibilitats i opcions que poden ser una eina meravellosa o una eina destructiva personal de primer ordre. De fet, de tant en tant llegim a les notícies els problemes d'adolescents que s'ataquen a través de la xarxa, on l'anonimat pot ser una eina terrible! Sempre els dic als alumnes que aquesta actitud és la dels covards, la de la gentota que no gosa a dir les coses a la cara i permetre la defensa del seu interlocutor.

Considero que és bàsic ensenyar als nens i alumnes el valor de la ploma, però ara, més que mai els riscos de les noves tecnologies. De fet, a molts centres docents es fan xerrades a alumnes i pares, organitzades pels mossos d'esquadra, on s'expliquen els riscos i com uns actes desemboquen en ciberassetjaments.

I permeteu-me parlar, també dels adults. Els riscos són els mateixos. I permeteu-me que n'afegeixi un: considero que aquelles persones que emprem les noves tecnologies per expressar sentiments, pensaments, opinions, i som seguits per persones de tot tipus d'edat i cultura, tenim una enorme responsabilitat a l'hora de redactar els nostres escrits. No ens podem permetre els disbarats! No ens podem permetre les amenaces, la visió totalment negativa d'una situació, que pugui empènyer els nostres seguidors al desànim continu. No ens podem permetre, tampoc, crear un miratge sobre les situacions, fent veure que no passa res quan moltes de les estructures antigues van caient. Ara bé, els que em coneixeu, sabeu que sempre intento donar un to d'optimisme, sigui quina sigui la situació, perquè crec que ens ho valem. Considero que és important que la gent que és llegida o escoltada esdevinguin referents positius davant de situacions difícils, en tots els aspectes, com l'actual. Crec que hem d'escriure sobre la realitat de les coses, sense fer-les més agres ni més dolces, explicar-les tal i com són, intentant animar els seguidors a continuar en el seu dia a dia, en la seva vida, sigui alegre o trista, tingui una finalitat o no la tingui, cal tenir sempre present la responsabilitat de la vella ploma que molts hem deixat al tinter i hem canviat per les tecles i la pantalla.

Que tingueu totes i tots una bona setmana!

 
                                          Fotografia pròpia.

La saviesa del cos. Una breu ressenya

Bona nit a totes i a tots,

Avui us voldria recomanar un llibre d'ètica actual: La Saviesa del cos, d'Armand Puig i Francesc Torralba. 

Ja feia molt de temps que em delia per llegir aquest llibre d'un ex-professor  i d'un dels pensadors més influents en els darrers temps a casa nostra. Un dels treballs de l'assignatura d'ètica, que curso a l'ISCREB, m'ha permès la possibilitat de llegir-lo, deixant de banda altres propostes realitzades pel nostre professor, i centrar-me en uns dels temes més treballats darrerament sobre la persona, el seu ésser, la seva felicitat, i el seu cos.

. A partir de l'anàlisi de la importància del cos els dos autors realitzen una reflexió sobre les relacions intra i interpersonals. Conèixer-se, aconseguir la felicitat ( fet que ens porta al coneixement dels clàssics epicuris i estoics) i l'antropologia judeo-cristiana porten els autors a unes reflexions força interessants sobre el comportament humà. Estimar-se i descrobrir la veritable saviesa del cos, aquella que li permet d'acomplir es seves finalitats, les seves dedicacions, són propostes dels autors del llibre. Així doncs, al llibre se'ns recomana viure una vida de felicitat, escoltant allò que el cos ens demana en cada moment, sense mortificar-lo, sense abusar-ne, però amb aquell punt de buscar una nova fita per aconseguir.

Però al llibre també hi trobem els riscos de les relacions i els comportaments relacionats amb el cos. No podem oblidar perills com l'excessiu culte al cos, perills com les drogues o el sexe (entès com la recerca del plaer de manera sense ordre i significant una buidor que cal omplir) o perills com la distribució de la riquesa entre països i societats (que es valoraran a partir dels cossos de persones del primer i del tercer món i les seves malalties). El llibre alerta sobre l'excessiu culte al cos, la divinització de la figura humana, però seguint uns patrons guiats per la societat i per les principals marques de roba, que ens podrien convertir en veritables autòmats amb un cos perfecte per omplir les seves robes, però amb moltes mancances. El cos, rebut per gaudir-ne, seria terriblement torturat a causa de l'acció de les drogues, per molt insignificant que fossin en un principi, ni que fos per qualsevol droga anomenada tova, però amb el temps, amb el perill d'esdevenir mutilat, cremat o afectat per substàncies dures, que ens podrien portar a la corrupció del propi ésser. 

I tota l'explicació acaba amb la lectura i anàlisi de la Ressurrecció de Crist, el moment en què les dones troben Crist en un nou cos, ja que el de carn i ossos ha mort. Ara resta el Crist veritable, l'home veritable, el cos gloriós. A partir de l'estudi d'aquest moment, de la importància de la ressurecció, entendrem quina és la veritable saviesa del cos. Aquella que ens permet gaudir del cos, estimar-lo, tenir-li respecte, esperant, algun dia, sempre des de l'òptica i l'ètica cristiana, poder gaudir d'un nou cos.

Ens trobem doncs, amb un text d'ètica, on repassa diversos pensaments filosòfics. Un text d'ètica cristiana. Però si voleu, també, un text per tenir cura de nosaltres mateixos, del nostre company de viatge, sense el qual és impossible gaudir de la vida: el nostre cos.

Us el recomano!

Fotografia extreta de: www.balmesllibreria.com

Alegria Alegria, que és Festa Major!

Amigues i amics, 

Aquest vespre permeteu-me que us parli de la Festa Major. Com dic sempre, a Vila-seca som afortunats, les festes de Nadal continuen una quinzena més gràcies a les celebracions de Sant Antoni, el disset de gener. I dic que som afortunats perquè ens permet iniciar l'any amb una dosi d'optimisme, d'il·lusió, de ganes de sortir de casa que ens diferencia d'altres indrets on les festes es concentren, sobretot, a l'estiu.

Recordo els anys que participava en la comissió de festes, de la mà dels regidors Estradé i Graset. Poder participar en aquelles comissions em donava l'oportunitat de viure les festes uns mesos abans, de poder-les somniar, i quan arribaven, sentir-me, d'una manera o altra, alegre per la feina ben feta. Ara, vist des del carrer, la sensació és força semblant, a causa d'una munió d'actes que ens fa sortir al carrer, amb la Raquel i el Pau, i sobretot, amb la colla.

Les festes s'han de viure amb la colla, amb qui organitzes els sopars previs al ball, les corredisses davant dels correfocs, els esmorzars dels gegants....amb totes aquelles persones que ens fan viure la vida intensament, donant-los el nostre temps i rebent el seu, com si fos una cessió mística del temps propi i d'experiències a compartir. Certament també hi ha moments per la intimitat, per la meditació, per la tranquil·litat, com pot ser la missa de Sant Antoni, a la que només hi poden anar els qui treballen a la ciutat o són afortunats i tenen festa. La majoria, aquells que ens fa goig d'anar-hi i no podem per motius de feina, ens hem d'acontentar amb les imatges de les xarxes socials i poder-hi participar quan el dia central de la festa cau en cap de setmana. 

Sant Antoni compta, des de fa uns anys amb el seguici. Us convido a venir l'any vinent. Tots els elements festius i culturals tradicionals sortim al carrer, presentem els balls, la música, els gegants, els trabucaires i els diables a tothom i anunciem que comencen uns dies de festa. Crec que és molt bo sortir, celebrar-ho i en especial, fer-ho veure als més petits com a elements de tradició, de festa, i entitats que treballen pel poble des del dia a dia, des dels assajos, des de les reunions...

I com no els balls. Joves, grans, petits, vells, ens trobem durant dues o tres nits a les carpes i a l'envelat. Són dies de festa, per oblidar els malsons de les notícies i d'una crisi que sembla enquistada al nostre país. Són dies de ballar, de recordar aquelles melodies que, de tant en tant, cantem al cotxe o per casa. És el moment de brindar als seients laterals de la pista per la Festa Major, un moment que traspua alegria per tots costats  i que ens empeny a saludar, abraçar i fer petons, fins i tot a gent que veiem sovint i amb prou feines hi dediquem unes paraules. És el moment de les trepitjades, d'aquells que no excel·lim en l'art del ball però ens agrada moure, ni que acabem fent una mica el ridícul ballant i cantant cançons provinent del llunyà Orient.

I la Festa Major, a casa nostra té un element molt poc compartit amb les festes del nostre país, el Cós de Sant Antoni. Si voleu veure cavalls, si voleu veure curses i sentit l'animació i les vibracions del terra en passar corrent, sou sempre convidats al Cós de Sant Antoni, al parc de la Torre d'en Dolça, just al costat del Raval de la Mar. Milers de persones ens hi trobem cada any, al voltant de la Festa Major per veure unes de les poques curses de cavalls que es poden veure al nostre país.

I tornant a la cultura tradicional, a casa, especialment, vivim la trobada gegantera. Com sabreu, llegint els articles anteriors, el Pau és un enamorat del món geganter, i d'una manera o altra ens ha anat contagiant aquesta afició. El Ton, la Pineda, el Tonet, el Galcerà i la Donzella del Rescat ens esperen aquest diumenge, juntament amb les colles convidades per acompanyar-los durant el matí i el migdia. És una festa per a grans i petits, però sobretot per aquests segons. Heu parat mai atenció a la cara dels nens quan ballen els gegants? Mireu-los els ulls i veure l'emoció als seus rostres! Qui fa ballar el gegant, es pregunten? Us animo, de debò, a participar de la trobada gegantera.

I em deixo molts i molts actes entranyables d'aquests dies. De fet, només he escrit d'aquells que hi podré ser, d'aquells que em fan vibrar, que toquen la fibra i que són en els que penso només en rebre el programa de festa major. Crec que aquests dies s'han de viure amb alegria, amb bona disposició, sense ànims de crítica ferotge ni ganes de canviar-ho tot, primer de tot perquè ja ens ho trobem fet des que tenim el programa a casa, en segon lloc, per respecte a tanta gent que hi dedica hores i dies, de manera totalment altruista a preparar aquests dies de gaudi col·lectiu, i finalment, perquè es canvis es poden realitzar i proposar participant de les coses, de les entitats i de les associacions.

Com dic sempre, Alegria Alegria, que és Festa Major!

                                          Fotografia de Raquel Pineda Pérez

Posa unes gambes als teus espinacs!

Bona nit amigues i amics lectors.

D'uns dies ençà, empro com a excusa l'escrit que una amiga m'envià per parlar els meus alumnes sobre la importància de donar un sentit, de trobar una il·lusió que permeti avançar en el dia a dia amb alegria. Certament, coincidim en què moltes vegades els homes i dones som consumits per la rutina, el dia a dir, que ens menja i podem arribar a esdevenir veritables autòmats que fem el mateix que vam realitzar ahir i que farem demà.

Avui mateix els emprava el símil dels espinacs. Els feia imaginar un plat d'espinacs (després de reconèixer que no m'atrau gens la verdura però que, de tant en tant, em toca menjar-la) ben verd, sense cap altre aliment. Realment pot esdevenir insípid, sense transmetre cap alegria. Sobre aquest plat, els animava a afegir-hi unes gambes, ni que fossin pelades i congelades. ai carai! Ara la cosa comença a canviar! Això comença a tenir un color diferent i a més, el gust s'aprecia millor!

Tot seguir els convidava a fer el símil amb les nostres vides. No pot ser que cada dia ens llevem sense il·lusió per anar a l'institut, fer la feina, i tornar-hi el dia després, i l'altre, i l'altre....amb l'única aturada del cap de setmana i de les festes assignades. En què ens podem tornar? Pot ser que esdevinguem l'home gris, del que hem parlat algunes vegades? Un home sense una cara definida, ni trista ni alegre, que deixa passar el temps, sense deixar empremta, sense cap il·lusió ni per cap moment ni per cap acte! Aquest pot ser l'home gris!

Ens estem tornant en això?

Crec que hem de buscar alegries que puguin ser assequibles, moments d'il·lusió amb amics, la família, els companys, que facin que la rutina només sigui una part de tot el nostre temps, i aquests grans moments esdevinguin prou forts i potents com per suplir els altres. Crec que val la pena intentar-ho, trobar un leitmotiv que ens animi a continuar endavant en el dia a dia. Quin pot ser? Doncs no ho sé, aquests dies n'han sortit diversos, interessants, tant els seus com els meus. Trobar els companys, esperar el cap de setmana, retornar al càmping, acabar els estudis (un tema massa repetit que em comença a preocupar i algun dia hi dedicarem unes paraules) i per què no, la meva alegria d'aquesta setmana......

Dijous comença la Festa Major de Vila-seca!

Totes són idees, tots són moments esperats, desitjats, que arribaran en qualsevol instant i ens permetran continuar amb il·lusió durant un temps, mentre ens apareix un altre motiu per seguir contents.

Amigues i amics, avui us animo a posar unes gambetes (ni que siguin congelades) a la vostra vida! perdó, als vostres espinacs!

                                            Fotografia extreta de TV3

Tornar a escriure

Fa uns dies que un bon amic em preguntava pel blog, per què no escrivia, si el tenia abandonat....I és cert, a finals de maig farà un any que no m'hi havia assegut. Potser massa feina, potser la mandra, potser la necessitat de distribuir les hores de manera diferent...m'havien allunyat del blog i d'aquells que, de tant en tant, llegíeu les meves paraules. 

Avui, dia abans de tornar a la feina, he pensat que potser és hora de tornar a seure davant l'ordinador i tornar a expressar l'opinió sobre temes d'actualitat, d'interès, de coneixement general, o, simplement, d'idees que em passen pel cap.

De fet, a vegades, quan passejo, penso una idea, una cosa per a fer, però el ritme diari fa que marxi aviat del cap. He de reconèixer que en això, estimat blog, m'has ajudat sovint, en deixar escrita una idea per poder-la desenvolupar més endavant, i fins i tot, per poder ampliar coneixements.

Si abans escrivia els dijous, per motius d'horari, en aquesta nova època no sé quin dia fix ho faré, però estic segur que cada setmana intentaré explicar-vos el meu parer sobre un tema d'interès d'aquella setmana. D'interès, permeteu-me que sigui una mica egocèntric, d'interès per a mi, que molts cops pot ser comú amb qui llegeixi les meves breus i humils paraules.

Ara bé, pels que em coneixeu, sabeu que sóc home de consens, molt més que de polèmica. Difícilment em trobareu discutint de qualsevol tema que no porti a un punt de comú, perquè, com dic sovint, val la pena discutir i enfadar-se gratuïtament?

Quelcom ha canviat, també, respecte els darrers articles, ara, sovint, ho faré acompanyat de la tassa de te, que diuen que és diurètic, a veure si em permet reduir el volum que els excessos nadalencs han fet en mi.

No ens enganyem, i també reconec que aquest 2014 convida molt a escriure, a opinar....

Així doncs, benvingut 2014 i que ens doni forces per escriure setmanalment, ni que siguin quatre línies, i que puguin ser llegides per aquells amics i coneguts que, vulguin saber el breu pensament de qui escriu.

Vila-seca. 7 de gener de 2014.

El bipartidisme espanyol

Benvolguts amics, avui una mica d'història.

Ja fa temps vaig tenir el plaer de presentar un llibre sobre la Guerra del Francès a Vila-seca. En aquella presentació, les meves paraules, a banda dels pertinents agraïments, foren per recordar l'evolució política de l'estat espanyol en els darrers dos-cents anys.

Mireu, el 1789 representà per França en particular i tota Europa en general, un canvi de dinàmica, de política i de societats. Aquella homes que s'alçaren contra la monarquia autoritària aconseguiren redactar les llibertats de l'home i de les nacions. Des de llavors, els països més avançats econòmica i socialment d'Europa, anaren adoptant, d'una manera o altra, els valors de llibertat, igualtat i fraternitat proposats pels seus contemporanis francesos.

A l'estat espanyol, que intentava separar-se de l'Imperi francès, aquestes idees van esdevenir l'embrió de la Conscitució de Cadis, la primera de tots els habitants de la península. A partir d'aquest moment, el cuquet demòcrata entrà en bona part de la població i la il·lusió per les llibertats personals i col·lectives triomfà en molts territoris.

Acabada la Guerra del Francès, amb el retorn de Ferran VII, moltes d'aquestes idees semblaven separades de l'ordre públic. El rei, criat i crescut en l'absolutisme, no entenia aquestes idees i suposava que eren un perill per la seva persona i el que representava. De fet, el seu regnat, (un dels més nefastos de la història d'Espanya) és una mostra de la divisió que en la societat espanyola s'estava produint entre liberals i absolutistes. Diversos militars es posaven en una banda o altra per aconseguir el favor reial i arbitraven la situació política. Val a dir que aquesta situació degenerà de tal manera que la pròpia monarquia en la figura d'Isabel II hagué de fugir en no poder arbitrar els grups i es proclamà la Primera República. 

Aquest període fou de curta durada, però implicà, encara més, un major coneixement de les idees liberals entre la població, especialment, a les zones del llevant mediterrani. Tot seguit es produí el retorn de la monarquia amb Alfons XII. Amb ell s'ideà una nova forma política, l'alternança de poder entre dos grans partits o formacions, els conservadors i els liberals. Casualment podien realitzar aquesta alternança pels vots emesos (val a dir que votaven fins i tot els morts!) i es repartien el poder i el domini sobre el territori.

Sempre he considerat que les coses no canviaren tant durant el segle XX. Llavors, aquesta alternança, truncada per les dictadures d'inicis de segle, anà canviant de noms i de personatges principals. Cànovas i Sagasta deixaren pas a altres personatges, però la filosofia era la mateix. El país, d'una manera o altra, quedava dividit en dues grans parts: uns conservadors que volien mantenir l'status quo, amb l'ajuda de l'exèrcit, els grans terratinents, i la cúpula de l'Església, i uns liberals que voldrien canvis i s'acostarien a la burgesia urbana, els comerciants i professions liberals. D'altra banda, sorgirien els moviments marxistes i comunistes que agruparien la gran majoria dels obrers i treballadors de diversos sectors. Amb aquesta situació arribaríem a la Segona República, que esdevingué políticament ingovernable per la ceguesa dels que la volien dinamitar i els diversos problemes que l'assetjaven. D'altra banda, la Guerra Civil i la posterior dictadura feixista del general Franco provocaren que dels dos grans grups només els conservadors, i en especial, la branca més dretana, tinguessin el poder durant gairebé quaranta anys.

I després arribà la Transició Democràtica. Moltes vegades s'ha posat com un exemple mundial de transició política, però crec més que es realitzà un perdó general, sense investigar el passat i els crims comesos per unes parts i altres en aquells temps, A partir de llavors, a l'estat espanyol hi han governat, en el govern central, dos partits (tret de l'UCD d'Adolfo Suárez) el Partido Socalista Obrero Español i el Partido Popular. Esquerra i dreta? L'evolució de les idees del segle XIX? Amb una clara alternança donada per vots legals, ara sí que es produeix aquesta alternança. Potser no es produeix d'una manera volguda com al segle anterior, sinó perquè no hi ha altres opcions amb capacitat d'obtenir prou representació al Congrés dels Diputats. I què ens trobem? Doncs amb dues formacions que saben que en un moment o altre els toca governar, i que controlen no sols la vida política, sinó també judicial del país (només cal observar la configuració de Tribunal Suprem i del constitucional). 

Tret de les nacions on tenim partits nacionalistes o independentistes, la majoria dels parlaments autonòmics presenten només representació d'aquests dos partits. A més, ells mateixos es preocupen de pujar el sostre percentual per tenir representació a les cambres, el que dificulta enormement l'entrada de nous grups parlamentaris.

Així doncs, a nivell d'Espanya, tinguem-ho clar que entre socialistes i populars "anda el juego". ningú més pot entrar en aquest club amb veritables esperances de govern i això ens ha de fer pensar en qui ens ha de treure de la crisi que vivim. Si els populars semblaven més útils en els temes econòmics, la seva gestió no sembla contentar gairebé ningú fora dels seus grups afins, i si la sortida són els socialistes, quines propostes i persones presenten? Ens donen garanties de sortir-nos-en? No us produeix certa angoixa pensar aquestes dues opcions a nivell estatal (prometo un article sobre l'evolució catalana)?

                                                 Cánovas del Castillo. Fotografia: www.ariamozart.blogspot.com

                                                  Mateo Sagasta. fotografia: www.foroxerbar.com

                                

Mentrestant, anem passant els dies, esperant que arribin eleccions i es segueixi produint, com si fóssim a finals del segle XIX, el bipartidisme espanyol.